El mapa polític originat pel cicle de mobilitzacions populars iniciat pel 15M de 2011 i, sobretot, per les grans mobilitzacions independentistes s’ha capgirat.
En un article anterior assenyalava algunes tendències i indicava que el 28M serviria per comprovar quina força i viabilitat tindrien. Ara toca repassar-les.
La decisió d’ERC de posar en marxa una variant de la política de peix al cove, utilitzant la seva força electoral per obtenir concessions del govern PSE-UP, li ha costat un enorme desgast electoral. És el partit que més vots ha perdut (300.000) i ha passat de ser hegemònic a Catalunya a quedar en tercera posició, per darrere del PSC i de JuntsxCat. La possibilitat que Pere Aragonès continuï governant en solitari amb 33 diputats de 135 difícilment es podrà mantenir després de les eleccions generals que Pedro Sánchez ha convocat pel 23 de juliol. I, sigui qui sigui el guanyador, ERC està obligada a canviar de política.
En canvi JuntsxCat ha tingut un bon resultat. Ha perdut pocs vots (6.000) malgrat una abstenció molt alta (nou punts superior a la de 2019) i ha aconseguit que la llista de Trias sigui la més votada a Barcelona. Però l’eufòria pel triomf a la capital no podrà amagar molt de temps les contradiccions internes de Junts. L’orientació de Trias significa un acostament a l’antiga Convergència: independentisme molt moderat, orientació social clarament de dretes i disposició als compromisos necessaris per tal de governar. Laura Borràs estava radiant al costat de Trias celebrant la victòria, però ella i Puigdemont eren el sector majoritari del partit quan es va decidir sortir del govern de la Generalitat, i no serà fàcil que el bombó que representa la victòria de Barcelona els faci empassar una orientació política molt diferent de la seva.
La CUP no ha tingut bons resultats. Ha perdut 43.000 vots, però no signifiquen una pèrdua gran de percentatge (-0,6 %). No ha aconseguit entrar a l’ajuntament de Barcelona, però ha tingut un magnífica resultat a Girona (igualant els 8 regidors del PSC, que és la primera força) i ha tornat a guanyar a Berga. És la quarta força per nombre de regidors (313) per damunt dels Comuns i del PP.
El conjunt de candidatures independentistes (Junts, ERC, CUP i PDeCat) ha perdut més de 320.000 vots (6% en percentatge), mentre que les unionistes (PSC, PP, C’s i Vox) només n’han perdut 111.000 (2% en percentatge). Segons el diari Ara el vots independentistes han baixat més en els municipis on havien estat millors: un 10% on havien aconseguit més del 75% dels vots i un 8,4 % on n’havien tingut menys del 25 %.
Crec que la baixada independentista es fruit del desànim degut a la falta d’avenços, a la divisió entre el principals partits i a l’absència d’una proposta de futur amb prou credibilitat. Però hi ha altres interpretacions. La més diferent em sembla la de Vicent Partal a VilaWeb:
Jo no acostume a portar barret, però si en portàs, avui me l’hauria de traure davant l’enorme lliçó de dignitat que l’electorat independentista ha donat als partits. Això que ha fet tanta gent d’abstenir-se, de no sotmetre’s més al xantatge, és una de les coses més difícils que aquest país podia fer. I l’ha feta. I ha tornat a demostrar fins a quin punt el Primer d’Octubre va ser un terratrèmol que ens va canviar la vida. El Primer d’Octubre ens va ensenyar que nosaltres teníem el poder de canviar-ho tot i aquell ensenyament ha parit un país nou, amb gent que es comporta diferentment i que sempre troba la manera de traure el cap i de deixar clar que si ells es rendeixen nosaltres no. ...
El Comuns han estat la segona força en pèrdua de vots: 62.000 a tot Catalunya, dels quals quasi 25.000 a la ciutat de Barcelona, on han quedat per darrere de Trias i del PSC. En aquesta ciutat només han guanyat en 2 dels 10 districtes (Sants-Montjuïc i Ciutat Vella); en els districtes més populars s’ha imposat el PSC. En la seva aposta per governar en aliança amb aquest partit es pot dir que els Comuns han covat un ou de cucut: a l’últim moment Collboni ha deixat l’ajuntament per fer campanya contra Ada Colau, criticant fins i tot les polítiques de seguretat que el PSC seguia gestionant.
El PSC ha estat el partit àmpliament guanyador en nombre de vots, malgrat perdre’n 55.000 respecte el 2019. Ha quedat en segon lloc a Barcelona i primer a Tarragona, Lleida, Girona i la majoria de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però en el conjunt de Catalunya la seva força és bastant menor: 1.500 regidors front als 2.900 d’ERC i els 2.700 de Junts.
El conjunt de la dreta i l’extrema dreta han pujat lleugerament en percentatge (0,42 %) malgrat perdre 56.000 vots respecte al 2019. Però els seus integrants han sofert canvis molt significatius. Ciutadans ha desaparegut quasi completament (1,22 %). El PP ha obtingut 247.000 vots (8,22%), guanyant-ne 85.000 i refent-se de la patacada del 2019 (4,63 %); a Badalona, la tercera ciutat del país, el xenòfob Albiol ha obtingut una folgada majoria absoluta. Vox ha passat dels 9.000 vots de 2019 a 150.000 (5,01 %) i té representació a les 4 capitals catalanes; a Barcelona els seus millors percentatges són a dos barris pobres (Torre Baró, 16,2 %; i Baró de Viver, 15,8 %) i a un districte ric (Sarrià – Sant Gervasi, 7,46 %).
La suma de vots unionistes (PSC, PP, C’s i Vox) és de 1.147.000 (38,16 %), encara inferior al total de vots independentistes (Junts, PDeCAT, ERC i CUP): 1.262.000 (42,13 %). El nombre de partidaris d’un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya, no és possible treure’l d’aquestes eleccions, només es pot estimar a través de les enquestes i la darrera del CEO el situa en el 77%.
Però més enllà dels vots s’ha d’analitzar la dinàmica electoral. Aquesta mostra un debilitament de l’independentisme i de les posicions progressistes i anticapitalistes en el seu interior. Un enfortiment del PSC amb una continuació de la seva negativa al dret a decidir, a l’augment de les competències de Catalunya, a aturar la repressió judicial, a revertir les retallades democràtiques i a posar en marxa les polítiques socials que necessiten les classes populars. Una recuperació del PP i un creixement important del neofeixista Vox que probablement es traduirà, com ja passa a l’Estat espanyol, en un estímul de les tendències mes reaccionaries del propi PP, que des de fa temps són ben presents a Catalunya, per exemple a Badalona.
Es fa difícil saber si les eleccions del 23 J serviran per posar un fre momentani a aquestes tendències o si una victòria del PP les farà encara molt més negatives. Però un canvi de la dinàmica de fons no sembla que sigui possible a partir dels partits actuals. Haurà de venir, en primer lloc, de la mobilització social, tal com va passar a l’inici de l’etapa que aquestes eleccions han capgirat.
2/06/2023
