Hi havia un temps, ja fa molts anys, que la política de Convergència, llavors el partit hegemònic a Catalunya, es resumia en una frase de Jordi Pujol: Peix al cove! Significava que era rendible utilitzar la força electoral guanyada a Catalunya per obtenir concessions de l’Estat espanyol. Les grans mobilitzacions independentistes dels anys 2012-2017 van sepultar aquest lema, que ja estava molt tocat després que Aznar obtingués majoria absoluta l’any 2000, de la retallada de les Cortes a l’Estatut de Catalunya i, sobretot, de la sentència del Constitucional del 2010. Ara, cinc anys després de la derrota del 27 d’octubre de 2017, simbolitzada en l’abandonament del govern i l’aplicació de l’article 155, es torna a sentir la vella aroma convergent dins dels dos grans partits independentistes: ERC i JuntsxCat. Tot un símbol que l’època del procés s’ha acabat definitivament.

ERC: entre el pujolisme d’esquerres i el maragallisme independentista
ERC va ser el primer partit independentista que va copsar el canvi qualitatiu de la situació política després de l’octubre de 2017 i va posar en pràctica una variant del peix al cove utilitzant el vots obtinguts a les generals del 2019 per intentar aconseguir concessions del govern PSOE-UP. Enric Marín, un dels ideòlegs d’ERC, ha fet una bona definició de l’orientació actual d’aquest partit:

En els darrers dos o tres anys més d’una vegada m’han interpel·lat sobre la nova etapa del catalanisme sobiranista. La formulació de la pregunta acostuma a ser, simple, directa: I ara què cal fer? Normalment, la meva resposta, també directa, és aquesta: pujolisme d’esquerres, o maragallisme independentista... o, millor, totes dues coses.

Gabriel Rufián es presenta a Santa Coloma com un un independentista pactista d’esquerres per intentar guanyar al PSC: “Som més socialistes i catalanistes que ningú” ha dit. I Ernest Margall intenta repetir a Barcelona la victòria del 2019 com un socialista moderat lleugerament independentista.

La principal conseqüència de l’orientació d’ERC ha estat la ruptura del govern independentista de coalició amb JuntsxCat i la necessitat, des de l’octubre del 2022, de buscar pactes per poder governar en minoria (amb 33 diputats sobre 135), cosa que ha donat un nou protagonisme al PSC i als Comuns. ERC va donar suport als pressupostos de Pedro Sánchez (com el PDeCAT) mentre que Junts i la CUP hi van votar contra. Va aconseguir que Comuns i PSC aprovessin els pressupostos de la Generalitat, però a canvi d’assumir tres dures concessions al PSC: l’ampliació de l’aeroport del Prat, el quart cinturó entre Sabadell i Terrassa i el projecte de Hard Rock al Camp de Tarragona.

Els resultats positius d’aquesta política són limitats. Hi va haver l’indult al presos de l’1 d’octubre, però Puigdemont i altres protagonistes del procés continuen a l’exili, més de 500 persones estan pendents de judici, s’espia sense conseqüències a independentistes a través de Pegasus, la Taula de Diàleg està bloquejada, es rebutja la proposta del president Aragonès d’un acord de claredat per decidir el futur polític de Catalunya i les inversions promeses no arriben i afecten durament als milers d’usuaris del trens de rodalies. En resum: ha entrat molt poc peix al cove. Les eleccions del 28 de maig seran una primera mesura del desgast que sofert per ERC.

Xavier Trias: una aproximació a l’antiga Convergència
JuntsxCat no ha fet cap aproximació a la política de peix al cove, en part per les seves diferències internes i, en part, perquè el seu dèbil pes al Congrés espanyol no li ho permet: només 4 diputats, el mateixos que el PDeCAT, front als 13 d’ERC. Però des de principis del 2023 hi ha una clara tendència d’una part dels dirigents de Junts a acostar-se a la figura de Jordi Pujol, que havia desaparegut de l’escena política des que el 2014 va confessar que tenia diners amagats a Andorra.

La candidatura de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona és l’intent més seriós per reagrupar el vots de l’antiga Convergència: Pujol va assistir a la presentació, té el suport oficial de Junts, de Puigdemont, del PDeCAT i de moltes personalitats de tarannà convergent. El seu programa és clarament de dretes i un atac frontal a la gestió d’Ada Colau. El seu lema és que Barcelona ha de ser una ciutat d’ordre. I aprofita qualsevol circumstància per remarcar-ho encara que s’hagi d’afegir al cor de la dreta i l’extrema dreta. Així, quan l’empresa privada Desokupa es va presentar davant de dos edificis ocupats de la Bonanova, Trias i el número tres de la seva llista declaraven que Colau havia estat una ocupa i per això feia la vista grossa davant dels problemes d’ordre públic i seguretat, obviant que el major problema de seguretat l’havia provocat Desokupa i els ultres que li feien costat.

La proposta de Trias és ordre i foment de la iniciativa privada, deixant de costat les mesures socials i la preocupació mediambiental: tractar el ocupes com a delinqüents, revertir la reserva del 30 % de pisos socials en les noves promocions, ser contrari a les superilles i favorable als creuers i al turisme de luxe, etc. I en el terreny nacional deixar la independència a un nivell molt secundari. Es tracta d’un gir espectacular comparable, però en sentit contrari i limitat a Barcelona, al pas al costat de Mas per permetre l’accés de Puigdemont a la presidència a principis del 2016.

Aquest acostament a l’antic món convergent no es limita a la capital. A totes les comarques s’han fet esforços per fer candidatures conjuntes amb alcaldes i militants que s’havien presentat amb el PDeCAT a les anteriors eleccions municipals. Cal recordar que la ruptura entre el PDeCAT i Junts es remunta al 2020 quan el Congrés d’aquest darrer partit va pronunciar-se per la unilateralitat, la consideració del resultat de l’1 d’octubre com un mandat vigent i la confrontació amb l’Estat.

Si Trias aconseguís ser alcalde de Barcelona o, al menys, un molt bon resultat, significaria un triomf del sector moderat del partit, el més proper a la tradició convergent, el que va ser contrari a abandonar el govern de la Generalitat però que va quedar en minoria front a la proposta de Puigdemont i Laura Borràs, principals representants (juntament amb Quim Torra, que no pertany al partit) del que alguns anomenen independentisme màgic. La condemna de Borràs per prevaricació i falsedat documental l’ha apartat de la presidència del Parlament, segurament de forma definitiva, i ha debilitat el sector que representa, però un mal resultat de Trias li tornaria a donar oxigen.

Què faran els votants independentistes?
Aquesta és la qüestió fonamental perquè sense un vot massiu cap partit tindrà prou força per obtenir concessions del govern de l’Estat (per aconseguir peix al cove), i menys amb les divergències i les divisions actuals.

A les municipals del 2019 ERC va ser el partit més votat i l’independentisme va recollir 1,72 milions de vots (49,72 %). A les eleccions generals del mateix any ERC va tornar a ser el partit més votat i l’independentisme va obtenir 1,64 milions de vots (42,59 %). A les eleccions catalanes del 2021 el PSC va ser el partit més votat, però va empatar en escons amb ERC; el conjunt de l’independentisme va aconseguir 1,44 milions de vots i majoria absoluta al Parlament degut a l’augment de l’abstenció.

Actualment la divisió de l’independentisme és més gran que mai. La proposta d’Òmnium Cultural de seure i començar a construir un nou marc estratègic pel moviment d’alliberament nacional, més inclusiu i amb la complicitat de nous agents, no s’ha obert prou camí.

L’enquesta del CEO del mes d’abril assenyala que el dret a decidir mitjançant un referèndum té un suport del 77 %, però els qui donen suport a la independència son menys (43 %) que els contraris (50 %), cosa que ve succeint des de mitjans del 2019. El 89 % de les persones enquestades veuen la independència poc, molt poc o gens probable en els propers cinc anys. A l’hora de assenyalar quin és el principal problema de Catalunya la insatisfacció amb la política i el funcionament de l’economia ocupen els primers llocs (14 %), seguits de l’atur i la precarietat laboral (11 %), i les relacions entre Catalunya i Espanya ocupen la quarta posició (9%) amb el mateix percentatge que la sanitat.

Dins de la gent independentista hi ha més desànim i, probablement, això es traduirà en menys vots.

D’altra banda, si es llegeixen les condicions de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per tal de poder recomanar el vot a una candidatura es veurà que cap les compleix íntegrament: reconeixement de la validesa del referèndum de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència del 27, cap pacte de govern amb candidatures o persones significades en la defensa de l’aplicació de l’article 155, donar suport i potenciar el Consell per la República,...

El valor simbòlic de Barcelona
A més a més del vot independentista una altra qüestió important és qui guanyarà a Barcelona, qui aconseguirà l’alcaldia i amb quines aliances.

Els sondejos consideren que PSC, Comuns, Junts i ERC estan bastant igualats i, per tant, ningú podrà governar sense aliances i el candidat més votat no serà necessàriament alcalde. Això ja va passar el 2019 quan Maragall va ser el més votat, però Ada Colau va ser alcaldessa gràcies a la coalició amb el PSC i els vots de Manuel Valls.

En aquesta ocasió Junts, PSC i ERC afirmen que no faran alcaldessa Ada Colau, presentant tots ells un programa de contrareforma, el més agressiu dels quals és el de Trias seguit pel de Collboni (PSC).

Ada Colau actualment és molt lluny de representar la voluntat de canvi de les classes populars tal com va passar el 2015. Els grups de base que li donaven suport ja fa molt de temps que s’han reduït dràsticament, en paral·lel a la disminució de la democràcia interna i a la pèrdua de radicalitat de les seves polítiques. Actualment els Comuns s’assemblen molt al que va ser ICV, però amb un lideratge personal molt més potent. Així i tot algunes enquestes com la del CIS de l’11 de maig donen la victòria als Comuns, una mica per sobre del PSC. L’explicació s’ha de buscar en l’existència d’un sector de la població que està disposat a fer un vot útil per Ada Colau per tal d’impedir el triomf de les altres tres candidatures amb possibilitats de guanyar, perquè totes elles defensen propostes menys progressistes o de clara contrareforma en temes socials i mediambientals.

No esta clar si la CUP aconseguirà entrar a l’ajuntament de Barcelona recollint el vot de les persones sobiranistes i d’esquerres descontentes amb l’evolució del dos gran partits nacionalistes y dels Comuns. Les seves crítiques són quasi sempre fonamentades i proposen solucionar el problemes amb mesures radicals. Però l’empat entre els quatre principals candidats afavoreix el vot útil, i la CUP no ha aconseguit agrupar forces més enllà de les pròpies, ni popularitzar una llista de propostes concretes que un ampli sector de població vegi com a necessàries.

La possibilitat que el proper alcalde de Barcelona sigui Collboni (PSC) no és fruit de mèrits propis, doncs s’ha limitat a marcar des de la dreta la política dels Comuns, sinó de la capacitat d’arrossegament de Pedro Sánchez, la persona que realment controla la distribució del peix, tal com està exhibint durant la campanya electoral. El PSC ja fa molts anys que no és un partit catalanista i moderadament progressista com en els temps de Raventós, Obiols i Maragall. Ara és simplement la sucursal catalana del PSOE, el partit que va votar el 155, de les promeses incomplertes, sense valor per fer front a la dreta extrema i a l’extrema dreta, el responsable de greus violacions dels drets humans de les persones refugiades i migrants (simbolitzada en l’actitud davant de la massacre de Melilla). Que arribés a ser alcalde seria el senyal més clar que l’ordre torna a Catalunya, que el pèndol ja oscil·la clarament en sentit contrari a l’impuls democràtic i social que li van donar el 15M i les grans mobilitzacions sobiranistes.

El 28M mostrarà en quin moment estan les tendències analitzades, res no està escrit i el vot de la ciutadania encara pot modificar el sentit dels esdeveniments, empenyent cap al dret a decidir, l’amnistia, la satisfacció de les necessitats socials, la democràcia i el respecte dels drets humans.

19/05/2023

(Visited 233 times, 1 visits today)