La pandèmia de la COVID-19 ha desordenat i accelerat processos que portaven temps definint les nostres vides. La confluència d’una crisi sanitària global amb les crisis econòmiques i financeres permanents, les crisis climàtiques, energètiques i alimentàries que feia temps que anàvem observant, i les crisis de cures, sobirania i reproducció social que s’encarnen en els nostres cossos i territoris diàriament, han modificat les nostres formes de viure i habitar el planeta. La inestabilitat torna a presentar-se com adjectiu constant que rodeja el nostre dia a dia.
És en aquest context que ens situem en ple mes de setembre de 2020 plenes d’incerteses, dubtes i tensions veient com creixen els monstres i tornen velles receptes econòmiques, on les de sempre, sortim perdent. Retallades, privatitzacions, rescats a la banca anuncien més pressió, més precarització, més angoixa… Tornem a situar-nos en un punt d’inflexió. Tornem a jugar-nos el cos, la salut, les vides i els territoris. I en aquesta trinxera desesperada de lluita per la supervivència, radiquen oportunitats per repensar-nos, per repensar-ho tot.
Els moviments climàtics juvenils han emprès el repte i posen sobre la taula, per aquest 25 de setembre d’agitació i mobilització, la necessitat de transformar un eix estructural del nostre sistema: el treball.
Revisant la noció del treball
En termes generals, l’economia política clàssica ha definit el concepte treball al voltant de mirades que només entenen de producció, valors de canvi, salaris i beneficis, reduint la seva comprensió a una mercaderia i oblidant el vincle sistèmic entre la (re)producció de béns i serveis i la (re)producció de la vida (Pérez Orozco, 2006: 38). És una mirada a l’economia desarrelada, desencarnada, que en el procés de compartimentar i jerarquitzar els processos que travessen les nostres vides quotidianes ens ha situat d’esquenes a la nostra pròpia supervivència (Federici, 2010).
La consolidació d’aquesta mirada imbricada amb les teories neoliberals ha construït la noció de treball lligada un paradigma productivista de creixement sense fre. Un paradigma on es naturalitzen les dinàmiques extractivistes, d’explotació i despossessió constant en nom del progrés i desenvolupament. La quotidianitat s’expressa entre realitats precàries, invisibilitzacions i desigualtats socials cròniques, que no només perpetuen estructures de poder i injustícies internacionals (Brand i Wissen, 2017), sinó acceleren la destrucció d’ecosistemes, canibalitzen el territori, privatitzen i monetaritzen béns comuns i naturals bàsics, eliminen la biodiversitat… (Littig, 2018). El model productiu i laboral es construeixen d’esquenes a les nocions de vulnerabilitat, interdependència i ecodependència.
Així, el treball se’ns situa únic i exclusivament com aquell que és remunerat en una esfera productiva, pública i formal, i el treball que no és assalariat, que no és públic i que es mou en xarxes informals, familiars o domèstiques deixa de considerar-se treball i, per tant, esdevé invisible als ulls de l’economia (Benería, 2005; Federici, 2010). I aquests treballs invisibles, no són distribuïts de forma neutral (Pérez Orozco, 2006).
L’assignació d’esferes de treball és completament travessada per una matriu sistèmica d’opressions patriarcals, racistes, classistes i heterosexuades, que configuren processos d’imposició, despossessió i desvalorització sobre les tasques de reproducció, de sostenibilitat de la vida, i de cures quotidianes, i els hi atorguen unes connotacions femenines, privades, informals, d’alteritat i subalternitat (De Beauvoir, 1999; Federici, 2010; Mellor, 2019). En conseqüència, les tasques de regeneració i manteniment de la vida es traslladen a l’àmbit privat, a les llars, a les cases. Les responsabilitats de realitzar-les es desplacen, es devaluen, no s’entenen com centrals, i recauen sobre les dones –com a mares, filles, germanes, parella...– naturalitzant-les, precaritzant-les, convertint-les en quelcom més fàcilment apropiable (Herrero, Pascual i González, 2018).
En els imaginaris col·lectius, doncs, impera una mirada hegemònica sobre el treball que perpetua el conflicte capital-vida. El treball esdevé una noció pensada des de i per al subjecte BBVAh –blanc, burgès, mascle, adult, amb funcionalitat normativa i heterosexual–, que de ningú necessita i que, sovint, a cap representa, que és autònom, no entén d'obstacles i transcendeix els límits de les materialitats encarnades i territorialitzades dels nostres cossos i territoris (Pérez Orozco, 2014; Mellor, 2018). Així, les nocions hegemòniques del treball s’obliden de totes les tasques de reproducció social i de cures implícites per a la nostra supervivència, s’obliden de les tasques d’abastiment suficient de famílies i comunitats, s’obliden dels cicles naturals que condicionen les formes d’habitar-produir-transformar els nostres territoris, s’obliden de la divisió sexual i transnacionals del treball en la vida quotidiana i de la sostenibilitat de la vida.
Sostenibilitat de la vida
En un món on és més rendible pels negocis cronificar que sanar, talar que reforestar, oferir feines precàries que condicions laborals dignes, cultivar amb agrotòxics que recolzar projectes locals d'agroecologia, apropiar-se dels temps de vida de les dones que assumir socialment la responsabilitat dels treballs de reproductius i de cura (Herrero, Pascual i Gónzalez, 2018: 77-78), vindicar un canvi de paradigma en el món del treball que posicioni les cures al centre, enteses com un dret col·lectiu, és una idea a disputar. És una idea que deixa enrere rols de gènere que situen els cossos feminitzats en l’obligació permanent de cuidar, que abandona els parells oposats, contradictoris i jerarquitzants (Plumwood, 1993) que regeixen les nostres relacions i formes de viure, i que ens arrela, ens encarna, ens comprèn com a comunitàries. Que no deixa ningú enrere.
Pensar el treball des de les cures dóna centralitat als processos essencials per a la (re)producció de la vida, expandeix les mirades sobre el treball i reconeix els límits (re)productius que porta implícits de la materialitat dels nostres cossos (Mellor, 2018). És una presa de consciència que reconeix el valor i potencialitat dels treballs de cures, de reproducció social, de la llar, voluntaris i comunitaris (Shiva, 2005; Littig, 2018), que els fa visibles i els posa en relació amb els cicles naturals de regeneració i restauració de la vida (Biesecker i Hofmeister, 2010). Ens fa parlar del treball comprenent les necessitats materials i immaterials, de béns comuns, serveis, cures, afectes i cossos, de tot allò que rodeja la dignitat de “viure una vida que valgui la pena ser viscuda” (Río, 2003: 49).
Volem abandonar tota ceguesa de gènere i ecològica que dicta el paradigma productiu heteropatriarcal, capitalista i colonial. Volem posar sobre la taula, fer central, el valor metabòlic que els treballs de sostenibilitat de la vida porten inscrits. Volem parlar del treball sabent-nos vulnerables, interdependents i ecodependents.
Economia política ecofeminista
En els clars-obscurs que van modelant les incerteses d’aquest període, se’ns dibuixen oportunitat per repensar, subvertir i transformar les nostres mirades sobre el treball, de canviar el paradigma que organitza les nostres relacions econòmiques, polítiques, socials, culturals, de cures i ecològiques.
És un repte que afrontem des d’un reconeixement d’un deute implícit en el sistema capitalista en tres nivells: un deute social amb el treball explotat, un deute encarnat amb el treball reproductiu i un deute ecològic pels danys al metabolisme natural, als nostres ecosistemes (Salleh, 2009). L’assumpció d’aquest deute contret amb la nostra pròpia supervivència ens obliga a pensar des de les necessitats, des de l’aprovisionament suficient. És aprendre i desaprendre, abandonant els processos d’alienació i deshumanització que ens aboca la precarietat, i esdevenir des d’enfocaments del “buen vivir” que porten implícit “un buen trabajo para todas” (Littig, 2018).
L’economia política ecofeminista recull inquietuds i formula una proposta: treball menys, treballar totes, produir el necessari i redistribuir-ho tot. És repartir el temps de treball, reduir la jornada laboral a 6h hores i redistribuir el treball productiu i reproductiu com un tot, des de mirades centrades en la cooperació, la solidaritat i la interdependència comunitària. És recuperar els béns comuns i naturals i consolidar uns serveis públics socials i comunitàries, on els processos d’acumulació per despossessió i privatització no tinguin lloc. És un allunyament del paradigma de creixement infinit, situant les limitacions encarnades i biofísiques dels nostres cossos i territoris com a prerequisit per a l’activitat econòmic, i actuar en termes de suficiència.
En definitiva, transformar el treball parteix d’una voluntat política que neix des de la vulnerabilitat i la dignitat de voler viure, no sobreviure.
Joana Bregolat es militant de Anticapitalistes i del moviment climàtic
Referencias:
Benería, L. (2005). Género, desarrollo y globalización. España: Editorial Hacer, 103-141.
Biesecker, A., y Hofmeister, S. (2010). Focus: (re)productivity. Sustainable relations both between society and nature and between the genders. Ecological Economics, 69, 1703-1711.
Brand, U., & Wissen, M. (2017). Imperiale Lebensweise. Zur Ausbeutung von Mensch und Natur im globalen Kapitalismus. München: Oekom.
Herrero, Y., Pascual, M., i González, M. (2018). La vida en el centro. Voces y relatos ecofeministas. Madrid: Libros en Acción.
Federici, S. (2010). Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid: Traficantes de Sueños.
Littig, B. (2018). Good Work? Sustainable work and sustainable development: a critical gender perspective from the Global North. Globalizations, 15(4), 565-579.
Mellor, M. (2019). Una propuesta ecofeminista. Aprovisionamiento suficiente y dinero democrático. New Left Review, 116/117, 207-220
Mellor, M. (2017). Ecofeminist Political Economy. A green and feminist agenda. En MacGregor, S. (ed.), Routledge Handbook of Gender and Environment, 5, 86-100.
Pérez Orozco, A. (2006). Perspectivas feministas en torno a la economía: el caso de los cuidados. Madrid: Consejo Económico y Social.
Pérez Orozco, A. (2014). Subversión feminista de la economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Madrid: Traficantes de sueños.
Plumwood, V. (1993). Feminism and the mastery of nature. Londres: Routledge, 43.
Río, S. (2003). La crisis de los cuidados: precariedad a flor de piel. Rescoldos. Revista de Diálogo Social, 9, 47-57.
Salleh, A. (2009). Eco-Sufficiency and Global Justice. Londres: Pluto Press, 291-304.
Shiva, V. (2005). Earth Democracy: Justice, Sustainability, Peace. Londres: Zed Books.
