Tribuna viento sur
Independentisme, violència i 155
Martí Caussa


En el segon aniversari de l’1 d’Octubre desenes de milers de persones s’han tornat a manifestar pacíficament; com sempre. Sense cap senyal de violència; com sempre. Aquesta és la realitat incontestable del procés des dels seus inicis per a qualsevol persona que respecti la realitat.

Però però no pels titulars de certs mitjans estatals, ni pels representants de C’s i PP que ara agiten el perill de terrorisme i reclamen una nova aplicació de l’article 155. Ni per a Pedro Sánchez que, en plena cursa per ocupar un nou espai habitual de la dreta, ha acusat al govern Torra de no rebutjar els suposats plans terroristes de membres dels CDR i ha amenaçat d’aplicar l’article 155 o d’activar la Ley de Seguridad Nacional.

Què passa a les mobilitzacions

Anem als fets de l’1-O: manifestacions pacífiques de desenes de milers de persones arreu de Catalunya. Importants però no tan nombroses com les de centenars de milers de l’11-S. La més gran a Barcelona amb 18.000 persones segons la guàrdia urbana i 50.000 segons els organitzadors; 13.000 a la marxa de torxes de Girona, 10.000 a Lleida, 4000 a Tarragona, 5000 a la presó de Lladoners, etc, etc. Seguint la recomanació dels Jordis des de la presó, els manifestants no s’han deixat endur per la ràbia del moment: “Us encoratgem...a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només continuarà essent nostre si som capaços de mantenir viva la llavor de la no-violència”.

Aquesta contradicció entre la realitat i els discursos dels mitjans i els partits del 155 l’ha expressada molt bé Issac Rosa en un article titulat El independentismo violento no es violento.

Quins fets avalen les acusacions de terrorisme

Anem ara als fets que serveixen per formular les acusacions de terrorisme contra membres dels CDR. El 23 de setembre la Guardia Civil fa un gran desplegament de mitjans i efectua diverses detencions a diferents localitats de Catalunya. Més tard el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García Castellón decreta l’ingrés a la presó de set persones acusant-les de terrorisme. Però els fets que avalen aquesta decisió no es coneixen perquè el jutge ha decretat el secret del sumari i, a hores d’ara, ni la família ni els advocats tenen cap informació de les activitats concretes que se’ls imputa ni de quines proves les avalen. Però sí se sap que en el procés hi ha hagut irregularitats i vulneració de drets, tal com denuncien els advocats, els familiars i organitzacions com l’Observatori dels Sistema Penal i els Drets Humans o l’Associació Catalana per la defensa dels Drets Humans. La reacció popular han estat concentracions, manifestacions i cassolades. I la sensació més comuna és que ens trobem davant d’un nou cas d’acusacions injustificades, que finalment s’han de retirar o rebaixar considerablement, però que serveixen per mantenir els acusats a la presó i per a una campanya de criminalització d’alguns moviments socials, en aquesta ocasió de l’independentisme. El cas més proper és el Tamara i Adrià Carrasco membres dels CDR que van ser acusats de rebel·lió, sedició i terrorisme per l’Audiencia Nacional, però finalment l’acusació es limita a possibles desordres públics i la causa ha tornat a un jutjat de Catalunya; mentrestant Tamara va passar més d’un any confinada al seu municipi i Adrià està exiliat a Bèlgica. El diari VilaWeb documento deu casos més d’acusacions polèmiques de l’Audiencia Nacional.

Com es justifica la campanya que vincula independentisme i terrorisme

Semblaria que fins i tot la gent més disposada a mantenir la fe en els procediments de l’Audiencia Nacional hauria de tenir la prudència de no donar crèdit a les acusacions de terrorisme fins que no s’hagi aixecat el secret del sumari, no es coneguin les proves per imputar aquest delicte i no s’hagin escoltat els arguments de les defenses. I, en cas de donar-hi crèdit, separar les possibles responsabilitats individuals de la conducta general del moviment independentista que és inequívocament no violenta.

L’actual campanya de criminalització de l’independentisme no respecta cap d’aquestes precaucions elementals sinó que segueix el protocol establert des de fa temps. El secret del sumari és efectiu pels advocats defensors i les famílies, però es filtra selectivament a alguns mitjans, aquests donen l’aparença de fets contrastats a les acusacions de la Guardia Civil o la fiscalia i inicien una campanya d’acusacions contra l’independentisme repetint el mantra d’aplicar el 155. A continuació la dreta extrema prova d’incendiar el debat. Per exemple, en ocasió del debat del tema al Parlament Carlos Carizosa, president del grup de C’s, a més a més de tornar a reclamar l’aplicació de l’article 155 ha preguntat: "Ha de morir algú perquè es revoquin els poders als que fan servir l’autonomia per donar suport al terrorisme?"

La posició majoritària del Parlament ha estat aprovar una declaració conjunta de JxCat, ERC, CUP i Comuns denunciant la criminalització del moviment independentista, rebutjant l’empresonament dels set independentistes i advertint contra la vulneració de drets fonamentals com la presumpció d’innocència.

Per què Pedro Sánchez amenaça de nou amb el 155

La novetat de l’actual campanya de criminalització és que Pedro Sánchez hi ha entrat de ple. Ha donat per bones les acusacions de terrorisme i la complicitat de l’independentisme, ha criticat el govern Torra per no condemnar la violència i ha amenaçat amb aplicar el 155 o bé activar la Ley de Seguridad Nacional.

Quines son les raons d’aquest acostament tant fort als arguments de la dreta extrema? Se n’han apuntat diversos i probablement hi ha una part de veritat en tots ells: introduir el fantasma del terrorisme per frenar les mobilitzacions contra la imminent sentència del Suprem, justificar una nova ordre d’extradició contra Puigdemont, arreplegar vots de C’s ocupant una part del seu espai polític, etc.

De totes maneres és convenient situar la novetat d’aquest gir pronunciat a la dreta dins de la posició tradicional de Pedro Sánchez i dins del context polític general.

En primer lloc cal recordar que Pedro Sánchez és un dels responsables de l’aplicació del 155 i que abans de ser president del govern va acordar cinc mesures amb Mariano Rajoy que es poden considerar un vertader pacte d’Estat respecte a Catalunya fos quin fos el proper president: tornar a aplicar un 155 més dur si calia, no tolerar cap “institució paral·lela” de la Generalitat, mantenir el control de les finances catalanes, la unitat dels partits constitucionalistes i combatre el discurs “xenòfob” de Quim Torra. La novetat consisteix en què l’amenaça amb el 155 s’ha fet imminent davant les mobilitzacions previstes per la sentència del Suprem o que el Mossos podrien passar a ser controlats per l’Estat amb la Ley de Seguridad Ciudadana i que Quim Torra ha passat de xenòfob a protector del terrorisme. Paral·lelament Pedro Sánchez ha deixat de parlar de cap oferta de diàleg amb Catalunya. No és un canvi petit.

En segon lloc, aquests canvis són coherents amb tornar a fer eleccions el proper 10-N. Una decisió que busca obtenir uns resultats electorals del PSOE que permetin pressionar a C’s perquè doni suport al govern, ja sigui per mitjà d’una coalició (molt difícil), d’un pacte de legislatura o d’una abstenció en la investidura si es garanteix una política d’Estat que respecti els interessos de la dreta. El que no vol Pedro Sánchez és dependre dels vots o de l’abstenció dels partits independentistes o dels de Unidas Podemos. L’orientació del PSOE és la d’un pacte d’Estat amb la dreta, de forma explícita o implícita. Esperar-ne polítiques progressistes és una il·lusió sense fonament.

Què podem esperar després del 10-N

Tots els plans del PSOE estan supeditats al resultat de les eleccions, però aquests poden no coincidir amb les prediccions de les enquestes que consulta. Això dependrà del clima de mobilització que hi hagi les properes setmanes i, molt particularment, de les reaccions a la sentència del Suprem. La situació política i social segueix sent inestable i les previsions dels estrategues dels partits i les seves apostes poden fer fallida.

A Catalunya s’haurà de veure si els partidaris del 155 i de la condemna que dicti el Suprem (PP, C’s i PSC) guanyen terreny o en perden, si l’independentisme revalida o no la majoria, quina és la relació de forces dins del bloc sobiranista (JxCat, ERC, CUP i Comuns) i si aquesta permet avançar o no en la imbricació de les reivindicacions nacionals, democràtiques i socials, tan necessària com dèbil fins el moment.

A nivell estatal es veurà si el PSOE aconsegueix prou vots o suports d’esquerres per fer una política de dretes i si creix o no una alternativa d’esquerres capaç de condicionar la política del govern, donar suport a les demandes dels moviments socials, a l’aprofundiment de la democràcia i al reconeixement de la pluralitat nacional.

Les dinàmiques que s’obrin a Catalunya i a nivell estatal estaran interrelacionades, tant si avancen en un sentit positiu com negatiu. Les esperances d’un futur millor van lligades a que s’intensifiquin les lluites compartides per uns objectius comuns.

Martí Caussa forma part de la Redacció de viento sur

4/10/2019



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons