Eleccions 28-A 2019
Catalunya: ERC guanya gràcies al vot útil sobiranista
Martí Caussa


Les eleccions del 28 d’abril a Catalunya han estat marcades per tres grans temes: els presos polítics, el referèndum d’autodeterminació i el perill d’un govern de la dreta extrema i el neofeixista Vox. Els dos partits més votats, ERC i PSC/PSOE, tenien en comú la voluntat de barrar el pas a un govern amb el neofeixisme i discrepaven radicalment sobre els altres dos temes.

La diferència qualitativa entre els dos partits és que ERC es troba en condicions d’intentar ser el partit hegemònic a Catalunya –cosa que és molt més difícil que guanyar unes eleccions– però el PSC/PSOE no. Els temps de Pasqual Maragall han passat definitivament i ara el seu antic partit només pot ser el suport del PSOE a Catalunya, cosa potser suficient per governar a Espanya, però no a la Catalunya que va fer l’1 d’octubre.

Els tres pilars de l’èxit d’Esquerra Republicana de Catalunya

ERC ha guanyat les eleccions en vots (més d’un milió) i escons (15) convertint-se en el primer partit independentista que guanya unes eleccions generals a Catalunya. Ha més que doblat els resultats de Junts per Catalunya, l’altra gran candidatura independentista, tant en vots com en escons. A les eleccions generals del 2016 ERC ja havia tingut més vots (18% front a 14%) i escons (9 a 8) que la CDC que encara presidia Artur Mas malgrat que ja no era president de la Generalitat. Les expectatives de superar JuntsxCat a les eleccions del 21-D de 2017, convocades per Rajoy a l’empara de l’article 155, no es van complir degut a la capacitat d’arrossegament de Puigdemont, el president legítim exiliat a Brusel·les. Però ara ho ha fet amb escreix.

El seu èxit s’ha basat en tres pilars: aparèixer com l’independentisme practicable després de la derrota del 27-O de 2017, que no permetria un govern de les tres dretes ni per acció ni per omissió i que volia eixamplar la base de l’independentisme.

ERC no ha fet cap balanç autocrític de l’estratègia independentista que va portar a la derrota del 27-O, però ha comprès clarament que a partir d’aquell moment la relació de forces havia canviat radicalment, que no es podia implementar la República a curt termini, que s’havia d’anar a un altre referèndum, explorar de nou la possibilitat de fer-lo pactat i que, quan es fes, s’havia de guanyar per una majoria molt forta. Aquest realisme ha permès a ERC convertir-se en el vot útil dels independentistes i dels no independentistes partidaris del dret a decidir, es a dir, del conjunt del sobiranisme. Al menys per iniciar una recuperació, per més dubtes que es tinguin sobre si aquest realisme significarà una renuncia estratègica a mesures unilaterals, a accions de desobediència o a la lluita pràctica per la República.

El segon pilar de l’èxit d’ERC ha estat la seva clara oposició a un govern de les tres dretes. Les frases de Junqueras durant la seva roda de premsa des de la presó de Soto del Real van ser molt contundents: "Ni per acció ni per omissió permetrem un govern d’extrema dreta a l’estat espanyol...No aplicarem cap línia vermella que es converteixi en un xec en blanc a l’extrema dreta ni estendrem un xec en blanc que es converteixi en una línia vermella per a les nostres aspiracions polítiques". I també alertava del risc que una victòria del PSC a Catalunya acabés facilitant un govern del PSOE amb Cs a l’Estat. Aquesta claredat ha permès a ERC convertir-se en un vot útil contra la presència de Vox al govern espanyol i, de retruc, contra l’únic govern possible de la dreta extrema (Cs + PP).

Finalment, ERC ha començat a donar algun senyal (potser només per raons electoralistes?) de què podria significar eixamplar la base: posant al quart lloc de la llista de Barcelona a Joan Josep Nuet, de Comunistes de Catalunya; elegint a Ernest Maragall com a candidat a l’alcaldia de Barcelona i a Elisenda Alemany, antiga portaveu de Catalunya en Comú, com a número dos. El missatge vol suggerir que l’obertura al sobiranisme no independentista podia anar més enllà de les paraules, cosa absolutament necessària si es té en compte la realitat del país. En aquestes eleccions els vots independentistes (ERC + JxCat + FR) han estat inferiors als unionistes (PSC + Cs + PP+ Vox): 1.626.000 (39,4 %) dels primers, front a 1.784.000 (43,2 %) dels segons. Però si es sumen tots els vots sobiranistes (afegint els d’En Comú Podem) la majoria és clara: 2.240.000 (54,3 %). Ara s’haurà de veure si els senyals d’ERC es tradueixen en una política conseqüent o no.

Canvi d’hegemonia a l’independentisme i al sobiranisme

Cap dels tres pilars de la victòria d’ERC ha estat compartit per JxCat. No ha fet balanç de la derrota del 27-O de la qual cal considerar a Puigdemont com el màxim responsable, ni ha copsat el canvi fonamental que es va produir en la relació de forces; això ha fet que oscil·lés entre gestos de sobiranisme simbòlic i la constatació que no es podien portar a la pràctica. No ha estat clar i contundent sobre no facilitar de cap manera la possibilitat d’un govern amb l’extrema dreta i ha especulat amb línies vermelles canviants per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Ha donat la impressió que els resultats del referèndum de l’1-O ja eren suficients per implementar la República i ha considerat les propostes d’eixamplar la base com una excusa d’ERC per no ser més contundent. D’altra banda, les diferències entre Puigdemont i el PDeCAT han esquerdat encara més la coherència del discurs de JuntsxCat. Si les properes eleccions no donen una sorpresa, tot fa pensar que la convocatòria d’eleccions catalanes és propera.

La CUP no es presentava a les eleccions del 28-A i no s’ha pogut mesurar la força de l’independentisme anticapitalista, més enllà de la seguretat de que hagués pogut tenir representació parlamentària. El Front Republicà, que agrupava el sector Poble Lliure de la CUP, Som Alternativa del cap de llista Albano Dante Fachín i Pirates de Catalunya, ha estat a punt d’aconseguir-ho amb unes forces organitzades molt més modestes: 113.000 vots i 2,74 %.

L’altre gran canvi en el bloc sobiranista afecta als Comuns, que han passat de ser la primera força el 2016 a la tercera el 2019, passant de 12 a 7 diputats i perdent més de 233.000 (un 27,6 % respecte al 2016). Si tenim en compte que Unidas Podemos fora de Catalunya ha perdut un 25,8% dels vots del 2016, es pot suposar que les pèrdues més grans d’En Comú Podem es deuen a factors específics de Catalunya. I com que en el terreny de les propostes socials no hi ha diferències importants amb Unidas Podemos, sembla lògic atribuir els pitjors resultats a la posició sobre el procés. Al meu entendre els Comuns han estat castigats per un sector dels seus votants degut a la posició que van mantenir els mesos previs a l’1-O, quan Catalunya en Comú va tenir una actitud de passivitat de cara a l’organització del referèndum i no va cridar a la participació activa. El fet que alguns dels seus líders més coneguts (i, sobre tot, molts militants) acabessin votant i defensant els col·legis no va fer oblidar l’actitud anterior, ni la posició totalment contrària al referèndum d’una altra part de dirigents i militants.

Potser perquè preveien d’on vindrien les pèrdues els Comuns van posar de cap de llista Jaume Assens, segurament la persona més respectada per l’independentisme, que començava totes les seves intervencions reclamant la llibertat pels presos i exiliats. Però no n’hi ha hagut prou. El 2016 els Comuns representaven el 43 % del bloc sobiranista, ara són el 27 %.

Remuntada del PSC/PSOE i ensorrament del PP

La remuntada del PSC/PSOE ha estat molt important en diputats (de 7 a 12), vots (de 558.000 a 958.000) i percentatge (del 16 al 23%).

Donat que la participació ha augmentat en 663.000 persones, que el vot total de la dreta i l’extrema dreta ha disminuït lleugerament (15.000 vots) i que el bloc sobiranista també ha crescut en 281.000 vots, es pot considerar que els 400.000 vots que ha guanyat el PSC/PSOE l’han fet el gran beneficiat de l’increment de la participació. Els vots del bloc unionista ha crescut només gràcies a l’aportació del PSC/PSOE que ara representa el 54% del mateix, front al 40% del 2016.

Políticament el PSC/PSOE ha recollit un vot unionista –conforme amb l’aplicació del 155, amb l’acusació de sedició al judici del Tribunal Suprem i contrari a un referèndum d’autodeterminació– però allunyat de la confrontació salvatge i que vol evitar un govern tripartit de dretes per les amenaces que suposaria per la democràcia i els drets socials. Això és el que prometia Pedro Sánchez: no al trio de la Plaza de Colón, no al referèndum, diàleg però només dins de la Constitució.

Malgrat això seria un error considerar el PSC com el partit dels botiflers i dels enemics de Catalunya, tal com massa independentistes estan disposats a fer. Per una banda, sempre cal diferenciar entre les bases i les direccions. I per l’altra, en l’època del neoliberalisme salvatge, de la democràcia autoritària i de l’ascens del neofeixisme, les pulsions en defensa de la democràcia i de les condicions de vida dels votants socialistes, exemplificades en els crits de “Con Rivera no” durant la nit electoral, donen la possibilitat de lluites conjuntes que seria suïcida menysprear.

El bloc de Cs, PP i Vox és actualment més dèbil que el format per Cs i PP el 2016: perd 4 diputats (de 11 a 7) i un 4,3 % (del 24,3 al 20 %). Qui surt més ben parat d’aquest bloc és Cs, que guanya 100.000 vots, incrementa el seu percentatge en mig punt i manté el nombre de diputats (5). Un resultat francament dolent comparat amb el global de l’Estat. En canvi el PP s’ha ensorrat: ha perdut més de la meitat dels vots (passa de 463.000 a 200.000) i es queda amb un sol diputat (dels 6 que tenia). Vox ha obtingut un sol diputat després d’obtenir 148.000 vots (3,6%). Això sí, sense necessitat de fer campanya, Inés Arrimades (Cs) i Cayetana Álvarez de Toledo (PP) l’han fet per ell i li han obert les portes del Parlament. La seva política contra Catalunya ha estat castigada a les urnes.

El mapa polític encara no està estabilitzat

El 28-A ha determinat les relacions de força a nivell del parlament de l’Estat. Però poden variar el 26-M a nivell de municipis, moltes autonomies i a nivell del parlament europeu; i els canvis poden influir en els pactes a nivell estatal i de Catalunya.

D’altra banda, la situació política inclou molts més factors que la relació de forces parlamentàries. Caldrà veure com evolucionaran les mobilitzacions socials: per la llibertat dels presos i exiliats independentistes, per la defensa de les pensions, els drets de les dones, el medi ambient, el treball digne,...I quan de temps es pot mantenir el doble no de Pedro Sánchez: no al trio de la Plaza de Colón/no al referèndum i a llibertat dels presos i exiliats independentistes. Són conegudes les pressions del poder econòmic per tal que Sánchez governi o al menys col·labori amb Rivera. Però si escolta els seus militants i no ho fa, serà difícil estabilitzar un govern sense asseure’s a parlar d’indult i de referèndum. La balança haurà d’inclinar-se cap a un costat o cap a l’altre. Al menys una part important del repte rau en aconseguir que les persones que han permès la remuntada del PSOE, al calor de les lluites dels propers mesos i anys, es mobilitzin unitàriament en defensa de la democràcia i els drets socials.

1/05/2019

Martí Caussa. Redactor de viento sur.



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons