Tribuna viento sur
Eleccions i judici per rebel·lió
Martí Caussa


La foto de Jordi Sánchez fent la roda de premsa des de la presó de Soto del Real és una bona mostra del clima d’aquestes eleccions, amb caps de llista empresonats, acusats de rebel·lió, i per si no era suficient, escarnits. El vídeo ja era prou explícit, però La Razón no es va poder estar d’insistir-hi: “El preso Jordi Sánchez hace campaña con la bandera de España y el Rey”.

Les properes eleccions, del 28-A i del 26-M, formen un díptic dinàmic amb el judici per rebel·lió al Tribunal Supremo. El resultat de les eleccions influirà en la sentència i aquesta tindrà efectes duradors sobre el període polític que s’obrirà després de les eleccions. El resultat dels dos esdeveniments servirà per mesurar tant la situació del moviment popular –després del tancament del cicle ascendent obert pel 15-M de 2011 i per les mobilitzacions sobiranistes que van culminar l’1 i el 3 d’octubre de 2017– com les condicions de la resistència en la nova situació.

Si el resultat de les eleccions porta a un govern de PP-C’s-Vox les probabilitats d’una condemna per rebel·lió augmentaran i es farà quasi impossible aconseguir l’amnistia de les persones independentistes condemnades. I el resultat serà pràcticament el mateix si es forma un govern PSOE-C’s. Si les eleccions porten a un govern del PSOE o de PSOE-Unidas Podemos amb el suport dels nacionalistes la condemna seguirà essent dura, però probablement no per rebel·lió, i les possibilitats d’aconseguir un indult seran més grans.

El pronòstic anterior és basa en tres consideracions: a) tots els judicis importants són influïts per la situació política; b) però aquest és un judici d’Estat i tots els partits que poden ser decisius en el futur govern volen una condemna dura, com es pot comprovar en les peticions de la fiscalia (25 anys per Junqueras i 17 pels Jordis) o de l’advocacia de l’Estat (12 i 8 anys respectivament) que depèn del govern de Pedro Sánchez; c) amb el que s’ha vist fins ara del judici està clar que el tribunal té possibilitat de retorçar més o menys els fets i el Codi Penal per tal d’acordar una sentència que tingui en compte els seus efectes polítics a Catalunya, a Espanya i a Europa.

L’objectiu d’Estat del judici al procés es deixar clar que qualsevol exercici de les llibertats fonamentals amb mètodes pacífics que desafiï els grans consensos de la Constitució de 1978 –la monarquia, la unitat territorial, l’economia de mercat, la prioritat del pagament del deute, etc.– es trobarà amb repressió, retallades profundes de les llibertats (com l’aplicació de l’article 155) i condemnes molt dures. En això estan d’acord el Rei, els partits del 155 (PP, C’s i PSOE), el poder judicial i els grans poders econòmics.

És important remarcar la complicitat activa del poders econòmics. Les mobilitzacions que preveuen no són exclusivament sobiranistes, sinó socials i esteses a tot el territori de l’Estat: pensionistes, dones, en defensa del dret a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, etc. Per protegir-se d’aquestes mobilitzacions volen un Estat molt més autoritari i repressiu. El judici al procés és l’eina legal que han trobat per fer un pas decisiu en aquesta direcció.

Les diferències entre els diversos poders de l’Estat són d’oportunitat i de modulació de la intensitat en funció de la situació política. Tots volen algunes mesures excepcionals permanents (com la reforma ja feta de l’article 135 de la Constitució que prioritza el pagament del deute), però discrepen sobre si una nova aplicació de l’article 155 és oportuna immediatament, sobre si ha de ser puntual o permanent i sobre la profunditat del seu abast; tots volen repressió policial sobre les mobilitzacions, encara que siguin pacífiques (per això denigren l’actuació dels Mossos de l’1 d’octubre i aplaudeixen l’actuació de la Policia i la Guàrdia Civil contra gent pacífica que volia votar); tots volen condemnes dures contra els dirigents del procés i només discrepen sobre el tipus penal aplicable (rebel·lió, sedició o alguna variant que pugui trobar el tribunal) i sobre si cal negar la possibilitat d’un indult des d’ara, abans que hi hagi sentència.

Val la pena recordar que els partits que són més partidaris d’una sentència dura i de negar la possibilitat d’un indult han estat els més partidaris d’indultar a torturadors, de mantenir la impunitat pels crims del franquisme i d’impedir que els autors de crims de lesa humanitat durant la dictadura puguin ser jutjats.

Sigui quina sigui la sentència del Tribunal Supremo tindrà efectes duradors sobre el període polític posterior a les eleccions. Per dues raons. D’una banda significarà una nova regressió legal contra la democràcia, encara més important que el “todo es ETA” o la llei mordassa. D’altra banda donarà la mesura de fins a quin punt és possible manipular la realitat per obtenir la sentència que vol el poder i fins a quin punt aquesta manipulació és acceptada per la majoria de la societat.

El judici i el seu context

El que es dirimeix en el Tribunal Supremo no és només quina sentència es dictarà, sinó quins procediments son acceptables per justificar-la.

Les condemnes demanades al judici són de rebel·lió en el cas de la fiscalia i de sedició en el cas de l’advocacia de l’Estat; també s’ha parlat de que el tribunal podria optar per una condemna de conspiració per a la rebel·lió. Però tal com han explicat molts juristes, ni al 20-S ni a l’1-O hi va haver el grau de violència que justificaria aquestes penes. El magistrat Joaquim Bosch ho explicava així: “No val qualsevol mena de violència. Ha de tenir capacitat d’imposar el seu objectiu. En el cas del procés, em sembla clar que l’element de l’escometiment multitudinari per a imposar la independència a la força no hi és. Com va dir de manera encertada el tribunal alemany [Slesvig-Holstein], la violència ha de tenir prou capacitat per a doblegar l’estat”.

No obstant tot el procés judicial, des de la instrucció, l’acceptació de testimonis i el desenvolupament de les sessions està dissenyat per avalar alguna d’aquestes condemnes. Recordem alguns fets.

La instrucció del jutge Llarena i els arguments de les acusacions es basen fonamentalment en els atestats fets pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena i el seu número dos, el comandant César López Hernández. Però les seves trajectòries polítiques posen en dubte la seva objectivitat. El diari Público va aportar proves de que Baena usava el pseudònim de Tácito per escriure tuits contra el procés, però el tribunal es va negar a demanar a Twitter qui era el propietari del compte de Tàcito. César López va ser condemnat per tortures a dos membres d’ETA per l’audiència de Guipuzkoa i després absolt pel Tribunal Supremo; posteriorment el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l’Estat Espanyol per tractament inhumà i degradant dels detinguts. Dos del jutges que van absoldre a César López seuen ara al costat de Marchena: Juan Ramón Berdugo i Andrés Martínez Arrieta1/.

Òmnium Cultural va encarregar a dos experts policials britànics que analitzessin una gran quantitat de vídeos, fotografies, tuits i altres documents, i que presentessin un informe amb les seves conclusions. Segons publica eldiario.es els dos experts opinen que davant de la seu d’Economia només hi havia una “multitud pacífica, per bé que sorollosa” i que no van observar res que els “hagi causat preocupació en termes de violència”. Igualment durant l’1-O descriuen l’actitud dels votants com a “resistència passiva” i “sense violència”. Aquest informe pericial no va ser acceptat pel tribunal.

Però sí van ser acceptades com a testimonis les següents persones, la trajectòria de les quals ha explicat el diari VilaWeb:

- El tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, coordinador general del dispositiu policial de l’1-O, jutjat per tortures a un membre d’ETA junt amb altres cinc guàrdies civils. Ell i dos més van ser absolts i els tres restants condemnats.

- Sebastián Trapote, ex-cap de la policia a Catalunya, acusat de la mort de José Luís Herrero Ruiz, per la qual mai no va ser jutjat perquè se li van aplicar els indults de 1975 i 1977.

- Ángel Gozalo, cap de la Guàrdia Civil durant l’1-O, el qual el 2013 va condecorar amb un diploma la Hermandad de Combatientes de la División Azul a la caserna de Sant Andreu de la Barca.

Pel tribunal han desfilat també desenes de policies i guàrdies civils que testifiquen amb sorprenent unanimitat sobre la violència del 20-S i de l’1-O però que, per més que s’hi esforcen, només la poden concretar en insults, escopinades, alguna puntada de peu o algun cop ocasional i aïllat.

Segurament un dels procediments més injustificables és que el tribunal no permet contrastar aquests testimonis de policies i guàrdies civils amb els nombrosos vídeos que demostren que menteixen. El magistrat Joaquim Bosch en l’entrevista ja esmentada ho comenta així: “Els vídeos són més objectius i eixe contrast entre una prova subjectiva com la testifical amb una prova més objectiva és important perquè el testimoni puga explicar la contradicció. És a dir, si un testimoni diu una cosa que amb un vídeo o fotografia es desmenteix, el testimoni té l’opció d’aclarir l’aparent contradicció o simplement la prova objectiva el posa en evidència. I la contradicció s’ha de valorar a la sentència. Si després es practica la prova documental, quan és impossible que el testimoni explique la contradicció, aquest contrast no es pot fer”.

Una pregunta important és per què declaren tants testimonis sobre una violència que no passa de residual, i que no hauria de tenir cap valor per a una condemna per rebel·lió o sedició, especialment quan els comandaments dels Mossos van assegurar que el govern de Catalunya sabia que no podia comptar amb ells per implementar la independència i que estaven disposats a obeir les ordres de la fiscalia, fins i tot si implicaven la detenció de Puigdemont. Una primera explicació podria ser que simplement es busca alimentar la campanya de PP, C’s, Vox i els mitjans de comunicació afins sobre el cop d’Estat que hauria tingut lloc a Catalunya, pensant que això manté viu el ¡A por ellos! i prepara l’opinió pública per a una sentència molt dura. Una altra és que aquests testimonis, intranscendents per la rebel·lió o la sedició, puguin ser útils per a una sentència creativa, inferior en un o dos graus, però també dura.

I en això darrer Manuel Marchena és un especialista. Recordem un precedent. El juliol del 2014 l’Audiència espanyola va fer pública la sentència que absolia 19 dels acusats del setge al Parlament de Catalunya que havia tingut lloc el juny del 2011 convocat pel moviment 15-M. Però una sala del Tribunal Supremo presidida per Marchena va condemnar a 8 dels acusats a 3 anys de presó perquè “paralitzar el funcionament ordinari de l’òrgan legislatiu suposa afectar no només al dret fonamental de participació política dels representants polítics, i en general dels ciutadans catalans, sinó atacar els valors superiors de l’ordre democràtic” i perquè “els acusats van contribuir amb la seva acció a reforçar la violència i intimidació patida pels diputats autonòmics”.

Com a il·lustració del la validesa del lema Si en toquen una, ens toquen a totes, val la pena recordar que en aquella ocasió el Parlament i la Generalitat, juntament amb la fiscalia, van presentar recursos contra la sentència absolutòria i que durant la vista pública van destacar que en aquella jornada s’havia utilitzat la violència i l’extorsió. Jordi Turull, avui acusat de rebel·lió, va considerar l’absolució com un despropòsit i que els manifestants havien creuat la línia de la violència.

Què podem fer

Els resultats de les properes eleccions i del judici al Tribunal Supremo amenacen l’exercici de llibertats fonamentals i la qualitat de la democràcia a tot l’Estat, no solament a Catalunya.

Per fer-hi front tenim el recursos de la mobilització popular i del vot. En els dos casos l’objectiu ha de ser la defensa de la democràcia i de les reivindicacions populars: salaris, pensions, drets de les dones, habitatge, ensenyament, sanitat, medi ambient, etc. Els avenços en un terreny repercuteixen favorablement en l’altre. La defensa de les condicions per una vida digna eixamplen la llibertat i la lluita per una democràcia plena amplien les possibilitats de defensa de les reivindicacions populars. I viceversa.

A la campanya electoral s’ha pogut comprovar com l’atac a Catalunya, al presos i exiliats i la reactivació del nacionalisme espanyol més reaccionari rebatejat com a constitucionalisme, són el recurs demagògic per a una deriva autoritària que vol imposar una lectura encara més reaccionària de la Constitució o fins i tot la supressió d’aspectes fonamentals de la mateixa.

La dreta extrema (PP i C’s) propaga sense pudor que a Catalunya hi va haver un cop d’Estat com a justificació d’una aliança de govern estatal amb l’extrema dreta neofeixista (Vox), tal com ja va fer a Andalusia.

El PSOE (i el PSC) es nega a descartar un govern de coalició amb C’s perquè ja han adoptat alguns dels arguments i les reivindicacions de la dreta extrema, com per exemple prohibir que Open Arms rescati vides al Mediterrani o continuar amb les devolucions en calent a Ceuta i Melilla. En el cas de Catalunya ha acceptat també la teoria de que no existeix un conflicte entre la nació catalana i l’Estat sinó un conflicte entre catalans. Com si no haguessin estat la Policia espanyola i la Guàrdia Civil les que van colpejar als ciutadans catalans (independentistes i no independentistes) que volien votar l’1-O; o com si no haguessin estat el Congreso i el Senado, amb el vot de PSC/PSOE, els que van intervenir l’autonomia de Catalunya amb l’article 155. I quan parlen de diàleg i de buscar acords exclouen d’entrada la possibilitat d’un referèndum, una demanda que té el consens del 80% de la ciutadania de Catalunya.

Només en nom de la democràcia, sense cap altra consideració, s’hauria de concloure que la seva defensa no és compatible amb el vot a PP, C’s i PSOE/PSC (ni a Vox, evidentment).

Cal tenir en compte, a més a més, que l’abstenció acostuma a beneficiar aquests partits, especialment els que estan més a la dreta. I que per afavorir polítiques que puguin transformar realment la societat el vot s’ha d’orientar cap els partits que millor considerem que defensen la democràcia, el dret a decidir sobre tot, els drets humans, la república i el conjunt de mesures econòmiques i socials necessàries per millorar les condicions de vida i la dignitat de la gran majoria de la població.

A través del vot i la lluita popular cal anar mostrant que és possible una alternativa. En un article anterior la resumia així: democràcia contra autoritarisme, drets socials contra austeritat, república contra monarquia

26/04/2019

Martí Caussa. Redactor de viento sur .

Notas

1/ https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-tortures-policies-1-o



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons