Tribuna viento sur
Judici a la democràcia
Martí Caussa


El divendres 1 de febrer, amb el trasllat dels 9 presos i preses polítiques independentistes cap a Madrid s’ha iniciat el compte enrere definitiu del judici a la democràcia. Les nou persones s’enfronten a acusacions fiscals de rebel·lió o de rebel·lió i malversació que sumen 156 anys de presó.

El mateix dia han començat les mobilitzacions a Catalunya. Al matí donant suport des de les carreteres als presos quan eren traslladats a Madrid i a la tarda amb concentracions i manifestacions a moltes ciutats.

Tota persona que examini objectivament els fets esdevinguts entre el 20 de setembre i el 21 de desembre de 2017 comprovarà que no hi va haver cap rebel·lió, per la senzilla raó que no hi va haver cap violència. Hi va haver manifestacions, desobediència civil, un referèndum multitudinari, una vaga general de país i una declaració d’independència sense efectes pràctics. Totes elles accions pacífiques en defensa de la llibertat que no haurien d’estar penalitzades i, encara menys, ser objecte de peticions fiscals tan desorbitades.

L’acusació de rebel·lió es basa en una manipulació dels fets, emparada en una falta de separació de poders, que intenta retorçar la interpretació del codi penal per convertir-lo en una cuirassa protectora de l’evolució autoritària de l’Estat, que penalitzi encara més les mobilitzacions per drets i llibertats fonamentals, i que autoritzi qualificar de rebel·lió tota activitat política massiva i pacífica que busqui posar fi al règim monàrquic instaurat per la Constitució de 1978. Si aquesta maniobra triomfa el lema del "tot és rebel·lió" es convertirà en la cobertura jurídica d’un nou "A por ellos", que ja no tindrà per objectiu només els catalans, sinó el conjunt de pobles de l’estat i la majoria de la seva ciutadania.

Per aquestes raons el judici contra les persones independentistes que començarà el 12 de febrer pot ser qualificat de judici a la democràcia.

En la denúncia i la mobilització contra aquest judici s’hi haurien d’implicar tots els partits, institucions i persones que defensen la democràcia, independentment de si son partidàries de que Catalunya sigui independent, de que formi part d’un estat federal, o de que segueixi essent una autonomia dins d’un estat unitari. Totes aquestes alternatives polítiques són legítimes i han de poder ser defensades en una democràcia a través de candidatures electorals, mobilitzacions, vagues, referèndums, desobediència civil... Però quan l’Estat s’identifica només en una d’elles, restringeix les llibertats per defensar-ne d’altres, reprimeix els qui les reclamen i vol condemnar els seus representants a llargues penes de presó qualificant de rebel·lió el que diferents tribunals europeus consideren exercici de les llibertats fonamentals, llavors aquest Estat atempta contra la democràcia i tothom que la defensi l’hauria de denunciar i mobilitzar-se per fer-lo retrocedir. Tothom és tothom: tota persona que defensi la democràcia, sigui independentista, federalista o unionista.

Dificultats de la mobilització a Catalunya

Ara mateix aquesta denuncia del judici i la mobilització unitària en defensa de la democràcia no és una realitat tant massiva com faria falta a Catalunya i és francament dèbil a l’Estat espanyol.

A Catalunya les diferències estratègiques entre els partits independentistes no solament no han minvat sinó que s’han fet cròniques i es veuen accentuades per la proximitat de les eleccions municipals i europees, que han de mostrar a qui correspon l’hegemonia dins del món independentista. S’ha constituït la Crida per la República liderada per Puigdemont i Jordi Sánchez que propugna candidatures unitàries independentistes, però no està clar si el PDeCAT trobarà finalment encaix dins la nova organització. En canvi ERC, amb les enquestes a favor, està decidida a afrontar les eleccions en solitari. D’altra banda l’ANC se sent decebuda per la gestió que els partits majoritaris han fet de l’1 d’octubre, per l’abandonament de la unilateralitat i per la falta d’unitat; això l’ha portat a impulsar la iniciativa de Primàries Catalunya amb l’objectiu d’aconseguir llistes obertes de candidatures independentistes als municipis. Per últim la CUP impulsarà les seves pròpies candidatures i és molt crítica amb els partits independentistes majoritaris. Aquesta divisió és comprensible, però el món independentista s’ha passat anys reclamant la unitat dels partits i ara es desanima en veure que no sols no hi ha cap full de ruta comú, sinó que s’ha instal·lat la divisió.

Les organitzacions socials del moviment independentista han trobat dificultats per organitzar grans mobilitzacions després de l’11 de setembre. L’aniversari de l’1 d’octubre va ser encara important, però les mobilitzacions del 21 de desembre van reunir menys gent. I en cada una d’aquestes dues dates hi ha hagut accions separades d’Òmnium, ANC i els CDR i diferències en la forma d’enfocar les convocatòries que es feien unitàriament.

Per la seva banda els Comuns, que es declaren sobiranistes, es van pronunciar contra l’aplicació de l’article 155 i es situen clarament contra l’existència de presos polítics i exiliats, continuen a un nivell molt baix en l’impuls de les mobilitzacions, més enllà de les declaracions i de participació d’algunes de les seves persones més conegudes.

Donar una resposta a l’alçada del repte que suposa l’inici del judici contra els dirigents independentistes exigiria un canvi. Les diferències estratègiques no desapareixeran ni dins l’independentisme ni del sobiranisme, seria bo discutir-les el més obertament possible, però no haurien d’interferir en la necessària unitat en l’acció. La competència electoral es inevitable, però caldria evitar les desqualificacions, perquè reforcen els partidaris de la involució repressiva. I seria necessari construir una unitat molt amplia per denunciar el judici a la democràcia que s’iniciarà al Tribunal Suprem, per convertir-lo en una acusació contra el règim monàrquic, en una gran mobilització per la lliure absolució dels encausats, pels drets civil i democràtics, i per una solució política per a Catalunya que reconegui el seu dret a decidir. Una unitat que aglutinés partits, entitats i persones en una entitat a nivell de tot Catalunya, i en milers d’entitats en totes les ciutats, barris i pobles del país. On es poguessin trobar tots els defensors de la democràcia, sense distincions entre independentistes i no independentistes. Una unitat que tingués com a prioritat la mobilització unitària pels punts que fan el consens, desenvolupant el camí que semblava intentar la plataforma Som el 80%.

... i a l’Estat espanyol

La situació en el conjunt de l’Estat espanyol s’ha fet més difícil després del resultat de les eleccions andaluses. L’actitud del govern de Pedro Sánchez és lamentable: el diàleg amb Catalunya es limita a oferir la possibilitat de votar un nou Estatut i l’única mesura de millora en la situació dels presos ha estat permetre el seu trasllat a Catalunya durant uns mesos, cosa que és un dret. La Fiscalia ha continuat mantenint la petició de rebel·lió i l’Abogacía del Estado l’ha canviada a sedició amb peticions de 95 anys i mig pels nou encausats al Tribunal Suprem que acaben de ser traslladats a Madrid. Les dèbils conviccions democràtiques del govern de Pedro Sánchez, la raó d’estat i el temor a les crítiques de C’s i PP no permeten esperar cap iniciativa de cara a una absolució dels presos catalans ni de cara a un diàleg amb Catalunya.

Aquesta actitud contrasta fortament amb la que està mantenint el govern espanyol cap a Veneçuela: està disposat a reconèixer a Juan Guaidó com a president interí, una acció il·legal segons la carta de l’OEA i segons la constitució veneçolana, per afavorir un home que no ha guanyat cap elecció, que només pot exhibir el suport de gran nombre de manifestants (però no superior als qui donen suport a Maduro), i que forma part d’un cop d’estat impulsat per Trump per derrocar el president legítim. És a dir, el govern de Pedro Sánchez se salta tots el procediments legals i democràtics per donar suport a una rebel·lió que forma part d’un cop d’estat. I en el cas de Catalunya dóna suport a l’acusació de rebel·lió per ignorar i reprimir les decisions democràtiques de la majoria del poble de Catalunya en eleccions, manifestacions, consultes i referèndums.

Podemos continua essent l’única força estatal que defensa el dret a decidir en un referèndum, que reconeix que els líders independentistes són presos polítics que no haurien d’estar a la presó; però això no s’ha traduït fins ara en impulsar mobilitzacions per la seva llibertat. En lloc d’utilitzar la seva influència per acostar els militants socialistes a defensar aquestes posicions, es mostra disposat a no portar-les a la pràctica a fi d’acostar-se a la direcció del PSOE.

Les mobilitzacions de solidaritat amb Catalunya han estat importants a Euskal Herria i una mica menys a Galiza, però a la resta de l’Estat només han comptat amb el suport de sectors anticapitalistes de Podemos, organitzacions d’esquerra radical i persones de moviments socials; només en algun cas, com el de Madrileños por el derecho a decidir, s’ha pogut construir una organització unitària de solidaritat. Són aquests sectors els que s’han fet càrrec de la tasca d’explicar que el que està en joc a Catalunya no és fonamentalment una qüestió d’independència o unitat, de optar pel nacionalisme català o l’espanyol, sinó una qüestió de democràcia, de la possibilitat de la gent de decidir sobre totes les qüestions que l’afecten.

Un risc i una oportunitat

No està clar que l’inici del judici aconsegueixi modificar significativament aquesta situació. Si no és així coneixerem noves restriccions a les llibertats, un reforçament de la democràcia autoritària i dels partits de la dreta extrema (C’s i PP) i de l’extrema dreta neofeixista (Vox). Quan per activa o per passiva no es defensa la democràcia sempre és la reacció la que hi surt beneficiada.

Però el judici al Tribunal Suprem ofereix també una oportunitat. Perquè els presos faran una defensa política, denunciaran l’Estat i això no es podrà silenciar, encara que la cobertura de les televisions i el diaris estatals sigui tan dolenta i parcial com ho va ser el 20 de setembre i l’1 i el 3 d’octubre. Totes les persones que defensem la democràcia tenim el deure d’aprofitar aquesta oportunitat, de mobilitzar-nos i de convertir el judici en un #JoAcuso contra el règim monàrquic de 1978. Tal com demana aquest vídeo d’Òmnium Cultural: https://youtu.be/_kLzqXXuhq4

2/01/2019



Comentar este artículo



Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons