aA+
aA-
Grabar en formato PDF
Catalunya i la lluita per la sobirania
Sortir del desconcert
Artur Domingo i Barnils

No hi ha dubte que estem vivint a Catalunya (com també a tot l’Estat espanyol) temps convulsos i incerts, potser els que més des de l’inici del procés. Les manifestacions del desconcert són diverses: una manca d’objectius clars (més enllà de la retòrica), missatges contradictoris i una absència de lideratge dins del moviment sobiranista (independentista o no). També en són expressions la dispersió i descoordinació de respostes i mobilitzacions, sovint contradictòries i, el que és més inquietant, l’aparició creixent d’un tipus d’accions que no estan en la línia del que ha dotat de més força al moviment independentista –com la presència d’encaputxats i crema de contenidors o d’altres objectes i d’elements– que ningú no controla ni sap què pretenen.

En l’àmbit més oficial i institucional s’ha produït en els darrers temps una radicalització, més aviat de tipus verbal i retòric, acompanyada d’una sobreactuació poc eficaç. I, el més preocupant, aquesta radicalització verbal no només apareix enfront de la repressió o política tancada de l’Estat i dels partits més extremistes, també s’adreça sovint vers als sectors del sobiranisme que veuen les coses diferents i fan plantejaments que es consideren massa moderats o gradualistes. Les acusacions a militants i dirigents d’ERC de quasi botiflers o falsos independentistes (que certament es produeixen bàsicament en el món exacerbat de les xarxes), no són gens tranquil·litzadores, s’estigui o no d’acord amb els postulats d’aquest partit.

En definitiva, aquest és l’escenari somniat per la dreta radical i extrema, des de Ciudadanos i el PP fins a VOX. Portar el moviment a una situació de desesperació i sortida radicalitzada, sense haver mesurat bé les forces, és l’avantsala per a derrotar-lo, caldria tenir-ho ben present. I és que, probablement, el debat sobre què fer s’ha traslladat a un àmbit excessivament emocional. No podem escapar de les emocions quan hi ha gent injustament a les presons i a l’exili, gent perseguida i amenaçada i la perspectiva d’uns judicis absolutament injustos. Però la qüestió és, quin és el camí per vèncer? Als sentiments i les emocions, presents i necessaris en tot moviment social, cal afegir-hi de manera dominant la raó analítica i la capacitat de definir estratègies vàlides. Evidentment, hi pot haver diferents visions, enfocaments i propostes, però el primer pas és acceptar la legitimitat de les diferències i posar-les en un pla de debat racional i d’argumentació i no el de la desqualificació primària o barroera.

El paper del govern, les organitzacions i els partits

No pretenc fer aquí una anàlisi de les diferents organitzacions, sinó tan sols assenyalar alguns aspectes preocupants. L’elecció del president Torra em va semblar un error ja en el seu moment y no tan sols per alguns dels seus escrits tant citats, que haguessin hagut de fer reflexionar sobre l’oportunitat de la seva elecció, doncs més enllà de la utilització demagògica que n’han fet Ciutadans, el PP i altres, expressaven un tipus de discurs amb el qual bona part de l’independentisme no se sent identificat, sinó ben incòmode. També algunes de les seves declaracions, ja com a president, reflecteixen una visió de la nació catalana que difícilment pot incorporar a sectors molt més amplis i necessaris per avançar. Els seus discursos estan quasi sempre adreçats al sector independentista convençut, o com a màxim a alguns sobiranistes despistats. Crec que la seva funció hauria de ser més actuar com a president d’una societat complexa, justament per guanyar-la i cohesionar-la, sense renunciar evidentment al seu projecte independentista. Tampoc l’excés de retòrica d’alguns dels seus col·laboradors (aquí i a l’exterior) facilita l’existència d’un lideratge rigorós i eficaç per al conjunt del moviment sobiranista, o si més no per a una majoria determinant. L’ANC, que ha jugat un paper fonamental en tot el procés sobiranista, ha emprès una deriva que es fa difícil de preveure a on condueix. La CUP, dins la seva coherènciasembla també allunyar-se del principi de realitat, necessari per transformar-la, i proposa una unilateralitat immediata, xocant en un partit que no deixa de ser, encara que important, minoritari i que sembla haver-se distanciat d’altres moments en que les seves representants afirmaven que l’independentisme havia encara d’eixamplar molt la base.

Un cas rellevant és el d’ERC que es troba en la tessitura de ser conseqüent amb el canvi d’orientació que han fet els seus dirigents més significatius, en el sentit de la necessitat d’eixamplar realment la base social del sobiranisme i l’independentisme i la comprensió de que el camí cap a l’autodeterminació no era tan fàcil com van propugnar i la necessitat, a la vegada, de no ser titllats de tebis o quasi botiflers. Segurament és l’organització política que està en millors condicions de fer una proposta valenta i coherent per a aquests temps difícils, però això demana decisió i lideratge. En aquest sentit el treball i les complicitats amb el món dels Comuns, sobretot amb els que defensen realment el dret a l’autodeterminació, sembla convenient. El sectarisme d’alguns sectors de l’independentisme i la tendència a anar eixamplant l’àrea dels enemics de la causa (una tendència atàvica i suïcida en la història d’alguns moviments socials i polítics) porta a una minimització dels fidels i a situacions sense sortida. Si cada vegada es van incorporant més enemics, traïdors, o tebis sospitosos a la causa, el resultat no pot ser gaire afalagador.

Una mala lectura de la situació

Potser un dels principals problemes d’un sector molt influent de l’independentisme rau en una mala lectura de la situació després de l’octubre de 2017. Consignes com “Som República”, “estem implementant la República”, "anem a implementar el resultat de l’1 d’octubre"... han actuat com a miratge i placebo que més que obrir camins porten pel viarany del desencís i la frustració. Perquè la realitat és molt diferent. No som República (malauradament). Quina república catalana veritable tindria presos polítics independentistes a les seves presons? I no s’està implementant, l’experiència ho demostra cada dia, i no vull dir que sigui perquè no es desitja o es traeix, simplement la correlació de forces després del mes d’octubre no ho ha permès fins ara. I el que és més difícil d’assumir per a alguns, però caldria acceptar al meu entendre: avui no és possible basar-se en el mandat de l’1 d’octubre per instaurar unilateralment la República catalana. Pot resultar dolorós, però acceptar la realitat és el primer pas per transformar-la. Si no es va implementar ni defensar després de ser proclamada l’octubre de 2017, amb una correlació de forces molt millor que l’actual, després de la mobilització massiva del 3 d’octubre i amb l’impacte que a nivell internacional va tenir la dura repressió de l’Estat sobre un moviment pacífic, amb les conseqüents simpaties (tot i que insuficients) que va desencadenar, com es pot plantejar fer-ho ara, en una situació molt més complicada? I amb això no estic pressuposant que en aquell moment es pogués o s’hagués de fer, doncs, com es va veure, no hi havia cap estratègia preparada, però és clar que ara s’està en condicions menys favorables.

Que quedi clar, l’1 d’octubre va ser un gran encert del moviment sobiranista que demostrà una capacitat d’organització i resposta admirables. Va ser un moviment de desobediència civil no violenta com feia anys que no es veia i, juntament amb el 3 d’octubre, continua essent el millor patrimoni que tenim els qui defensem una solució democràtica que no pot ser altra que el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació. Però fora d’aquell context, és insuficient per implementar una República legítima i reconeguda. Les condicions en que es va fer difícilment serien homologables, i no pas per culpa del sobiranisme. De fet quasi tots els agents ho admeten, caldrà un referèndum fet en les condicions adequades i reconegut o no s’assolirà l’objectiu. Tots els moviments emancipadors han necessitat més d’un embat contra els murs de la injustícia. Va ser així a l’Índia, en la seva lluita per la independència inspirada per Gandhi i també en el moviment de la comunitat negra dels USA, contra la discriminació, dirigida per Luther King, per citar dos dels exemples més usats. La clau és saber definir l’objectiu precís en cada moment i conèixer bé quins són els punts forts i els punts febles.

Fortaleses i mancances

Els punts forts del sobiranisme s’han remarcat moltes vegades, però cal insistir-hi. El primer és la justesa de la causa. El reconeixement democràtic del dret d’un poble (nació o nacionalitat) a decidir el seu futur polític, és a dir, el reconeixement del dret a l’autodeterminació, és un anhel més que justificat, que pràcticament totes les forces antifranquistes van defensar durant la dura lluita contra la dictadura. En segon lloc, una clara majoria de la població catalana defensa aquesta reivindicació com a única sortida democràtica a l’actual situació d’estancament i manca de solucions per a un problema que ve de lluny i no s’ha estat capaç de resoldre fins ara. En tercer lloc, el caràcter no violent que ha adoptat el moviment sobiranista i l’independentisme. Aquest és un bagatge fonamental si es vol assolir la victòria; la drecera de la violència, encara que fos de baixa intensitat, conduiria a la deslegitimació de la causa i la consegüent derrota. Certament, malgrat aquestes fortaleses la victòria no és fàcil, molt menys del que algunes persones pensaven i van anunciar. Però qualsevol altra via no ho faria més fàcil, ans al contrari, allunyaria l’objectiu. I un darrer punt fort gens menyspreable ha estat la internacionalització de la causa catalana, acompanyada d’èxits judicials importants que han posat en escac el poder judicial espanyol, amb el seu escandalós procés contra l’independentisme.

Però cal tenir present les enormes dificultats que afronta el sobiranisme i especialment l’independentisme. El sector de la població favorable a la independència de Catalunya (i més encara a una via unilateral) no és clarament majoritari amb les dades que tenim. És evident que l’única manera de saber-ho del cert serà celebrant un referèndum que la majoria de les forces polítiques d’àmbit estatal deneguen radicalment, amb l’excepció de Podemos. Però aquesta no deixa de ser una realitat reconeguda per la majoria de l’independentisme que sempre ha parlat de la necessitat d’eixamplar la seva base social. És molt complicat (si no impossible) avançar en la línia d’una República autoproclamada si es compta amb una part important de la pròpia població en contra i una altra part que no està disposada a implicar-se en la seva proclamació i defensa de manera unilateral, si no és mitjançant un referèndum homologable. I més encara si a això s’hi suma la força agressiva d’un Estat hereu d’una visió essencialista i imperial d’Espanya que no sembla disposat (en principi) a debatre democràticament. Al que cal afegir l’enorme agressivitat d’un sector d’extrema dreta i de dos partits (PP i Ciutadans) que si no ho són la voregen, si més no en aquest tema, i la complicitat de sectors importants del PSOE que simpatitzen amb les posicions més radicals d’aquesta dreta tan reaccionària respecte a Catalunya, tendència que s’ha exacerbat després del seu fracàs a les eleccions andaluses.

Aquesta constatació pot resultar dura, però analitzar la realitat tal com és, esdevé indispensable per a modificar-la. I malgrat aquestes dificultats el sobiranisme català ha demostrat posseir una força i convicció que ens han permès assolir èxits importants que ben gestionats i dirigits poden conduir a una solució positiva de les aspiracions d’una majoria de la societat catalana. Cal, però, intel·ligència estratègica. Quan des de determinats sectors s’invoca la figura i l’exemple de Gandhi (que jo reivindico clarament), no sembla conèixer-se la complexitat i les dificultats que va comportar el procés d’emancipació de l’Índia, entre 1919 i 1947. I Gandhi no fou només un exemple de lideratge moral, ètic i de decisió de lluita no violenta, sinó també (amb molts altres col·laboradors), un líder d’una gran astúcia política. En sectors de l’independentisme català s’ha generat els darrers anys una cultura i una expectativa de que assolir els seus objectius només depenia de la voluntat i fermesa dels ja convençuts, més enllà de la correlació de forces i el context real. I això pot conduir a un perillós sentiment de frustració, enfront d’una realitat més dura i complexa. L’escenari perfecte per als qui busquen la seva derrota.

Repensar el camí. A manera de proposta

Només una població clarament majoritària, unida i amb una bona direcció pot superar aquestes dificultats. Al meu entendre els eixos d’aquesta unitat que abraci una majoria prou àmplia podrien ser:

  • L’alliberament dels presos i el sobreseïment de les causes (també de les persones exiliades) o la garantia d’un judici just i avalat internacionalment.

  • El reconeixement del dret a l’autodeterminació i la celebració d’un referèndum en condicions i reconegut.

  • La defensa de totes les llibertats ara atacades, limitades i amenaçades.

  • La defensa i la lluita pels drets socials essencials en tots els àmbits.

  • La defensa de totes les competències de la Generalitat de Catalunya fins que es resolgui la celebració del referèndum.

Un plantejament similar podria incloure a una gran majoria de la població catalana, desarmar els grups dretans i ultradretans i obrir el camí vers una sortida. En aquest context i amb aquest suport, qualsevol activitat de lluita no violenta, incloent la desobediència civil, recolzada per una clara majoria, seria no tan sols legítima, sinó també eficaç. De fet hi ha hagut iniciatives en aquest sentit, com la campanya d’Òmnium Cultural Som el 80%. Però aquestes iniciatives haurien de passar de la simple proclamació i signatura d’un Manifest, que després queda al calaix, a esdevenir una via d’acció i organització per al sobiranisme. Caldria traduir aquests manifestos en algun tipus de mesa àmplia en defensa d’aquests punts i arrelada al territori, com en el seu moment va esdevenir l’Assemblea de Catalunya, salvant les distàncies. I això comporta abandonar un doble llenguatge: la sobreactuació i declaracions retòriques de dia i la defensa d’una estratègia per un referèndum d’autodeterminació i les llibertats democràtiques i dels presos al vespre. Emprendre una via aparentment més radical, amb un objectiu que la meitat de la població no comparteixi o no estigui disposada a seguir, en les condicions que hem esmentat, pot portar al fracàs.

El paper de l’esquerra i dels progressistes de la resta de l’Estat

Aquesta és una qüestió que mereixeria tot un article, com també la situació general de la política espanyola, però que no podem deixar d’abordar breument per la seva importància. Malauradament, crec que l’esquerra espanyola no ha estat en general a l’alçada de la situació, amb honorables i valentes excepcions. Acomplexada pel discurs bel·ligerant d’una dreta hereva de postulats franquistes i falangistes sobre la unitat indissoluble d’Espanya, una majoria ha actuat sense decisió o molt tímidament en la defensa de valors democràtics fonamentals, com les llibertats, el dret a decidir, la denúncia de la situació dels presos polítics i exiliats i l’arbitrarietat del poder judicial. És cert que la pressió social i mediàtica és molt forta a nivell estatal, fora de Catalunya i el País Basc. També és obvi que no es pot comparar l’actitud del món i l’entorn del PSOE, una part important del qual assumeix amb freqüència les tesis més reaccionàries en la qüestió catalana, amb l’actitud del món de Podemos que, malgrat que sovint amb massa ambigüitats, ha denunciat els aspectes més reaccionaris d’aquesta política. Queda molt a fer en aquest àmbit i en aquests entorns i per això cal destacar els sectors que arreu de l’Estat espanyol no dubten a defensar el dret de Catalunya a decidir i a denunciar obertament la repressió.

Però, dit això, també és cert que un sector influent de l’independentisme ha menystingut la importància de teixir complicitats arreu de l’Estat. Alguns han venut la falsa idea que a Espanya no hi ha autèntics progressistes que defensin els drets democràtics amb conseqüència; que no hi ha res a fer amb “l’esquerra espanyola”, incorrent en el perillosíssim discurs del “nosaltres sols”. Caldria tenir clara una lliçó de la història: un moviment nacional emancipador no violent necessita de la complicitat dels sectors més sensibles i conscients de la resta de la població de l’estat afectat (o, en el cas colonial, de la metròpoli), generant una crisi de consciència i política, limitant així la capacitat repressiva de l’estructura dominant. I aquesta és una tasca fonamental, per bé que no fàcil. Per no parlar de la necessitat de fomentar els sentiments de fraternitat en un món tant convuls i amenaçat per la violència. Per tant, teixir complicitats, explicar-se tant com calgui, cercar objectius comuns... és també essencial en aquest procés.

Cal un canvi de rumb en el sobiranisme

Tinc seriosos dubtes de que l’actual govern de la Generalitat, presidit per Quim Torra, i el grup majoritari que li dona suport siguin capaços de rectificar i reorientar el camí que ens ha portat a la cruïlla actual i, si no es produeix un canvi, el desenllaç pot ser ineluctable. Però el moviment sobiranista és encara prou sòlid i consistent per poder plantejar-se una reorientació que ens permeti sortir d’aquest atzucac. La condició és precisament poder debatre la situació d’una manera racional, política i estratègica, sense pors de ser titllats de tebis, traïdors o sospitosos. És, potser, l’única sortida. En condicions normals crec que la millor alternativa seria la convocatòria de noves eleccions al Parlament, per dur aquest debat obertament i amb franquesa, i veure cap on vol orientar-se el moviment sobiranista i quin és el sentiment de la majoria de la població catalana. Pot ser que el calendari judicial dificulti aquesta solució, no ho sé. En aquest cas l’altra opció, seria refer el govern, i que aquest es dediqui bàsicament a governar i gestionar les necessitats de la població, així també es construeix el futur. I que la direcció del moviment sigui assumida per partits i entitats amb un programa clar i, a poder ser, sense retòrica estèril.

14/12/2018

Artur Domingo i Barnils és historiador, especialista en l’obra i el llegat de Gandhi.





Facebook Twitter Telegram RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons