Tribuna viento sur
Deu tesis sobre la situació política catalana
Martí Caussa

Aquestes tesis tenen un objectiu limitat: estimular la discussió. He intentat utilitzar el menor número de paraules per plantejar les qüestions que, un any després del 27-O, em semblen fonamentals per entendre i començar a canviar la situació política catalana, amb la idea que la brevetat podia facilitar la discussió. Això ha significat deixar de banda altres qüestions interessants, reduir dràsticament l’argumentació i renunciar a molt matisos que he tractat en altres articles. Si els lectors se senten estimulats a donar les seves pròpies respostes, encara que siguin divergents, haurà valgut la pena.

1) La mobilització del referèndum del 1-O i la vaga general del 3-O son la referència per superar la situació actual.

Immediatament després d’aquelles jornades era possible mantenir la mobilització i reforçar el subjecte plural que s’havia anat manifestant a partir del 20-S i fer noves passes cap a la República. Però ni el govern ni les direccions del moviment independentista ho van intentar.

Sense l’ampliació de la base social a través de la mobilització, els resultats de l’1-O no eren suficients per proclamar la República catalana independent amb consens intern suficient, defensar-la front a la repressió de l’Estat i començar a obtenir reconeixement internacional.

2) Per aquestes circumstàncies el referèndum no és una pantalla passada. Per obtenir una legitimitat incontestable és necessari un altre referèndum i guanyar-lo amb una participació superior al 50% del cens electoral.

Actualment l’orientació que fa més consens a Catalunya és exigir a l’Estat espanyol un referèndum pactat. Precisament per això cal donar-li suport. En el ben entès que l’Estat només hi accedirà si s’hi veu obligat per una mobilització extraordinària. I fins i tot així no es pot donar per segur. Per això no s’ha de renunciar a l’eventualitat de convocar aquest referèndum des de les institucions catalanes.

3) Cal treballar per una mobilització encara més àmplia i més intensa del poble de Catalunya, una combinació ampliada del van ser la ocupació i defensa dels col·legis electorals l’1-O, la vaga general del 3-O i l’inici del control de les vies de comunicació del 8-N; una mobilització que permeti controlar el territori i que es mantingui en el temps.

I cal treballar també per un alt grau de solidaritat a escala estatal i europea.

4) Una mobilització d’aquest tipus ha d’unir en l’acció gent que és independentista i gent que no ho és però defensa la democràcia i el dret a decidir, com ja va començar a passar l’1 i el 3 d’octubre. Però aquella dinàmica es va estroncar. Només serà possible reiniciar-la i enfortir-la amb un programa que combini l’aprofundiment democràtic, l’exigència d’un referèndum d’autodeterminació, la defensa dels drets socials i una orientació decidida cap a la construcció de la República catalana (que aglutini tant els qui la volen independent, com els qui desitgen una relació en peu d’igualtat amb els altres pobles de l’Estat).

5) Aquesta orientació és també la que pot guanyar més suport de les classes populars de la resta de l’Estat i a nivell internacional: democràcia contra autoritarisme, drets socials contra austeritat, república contra monarquia. Aquest suport es imprescindible per debilitar la capacitat repressiva de l’Estat i el ressò dels qui criden "¡A por ellos!".

6) En el moment actual som molt lluny de la relació de forces necessària per obligar l’Estat a pactar un referèndum i, encara més, de la possibilitat de fer efectiva la República catalana. La relació de forces es va anar deteriorant contínuament des del 3-O fins arribar a la derrota del 27-O amb la proclamació simbòlica de la República, l’aplicació de l’article 155 i l’abandonament del govern i les institucions. La victòria independentista a les eleccions del 21-D va frenar la reculada, però no s’ha tornat al nivell de mobilització popular del 3-O, que és el factor fonamental per mesurar la relació de forces.

7) La derrota del 27-O ha portat la crisi i la desunió dels partits que havien liderat el procés fins aquell moment. I la desorientació de les organitzacions socials del moviment independentista. Sense que fins ara hagi sortit una alternativa dins d’aquestes organitzacions ni fora d’elles. Els Comuns han aprofundit el seu vessant institucional, han aigualit el seu teòric sobiranisme i han donat prioritat a les polítiques de pacte. La CUP s’ha consolidat com l’independentisme desobedient i anticapitalista, però sense una estratègia que permeti sumar forces i començar a crear una alternativa a les formacions majoritàries.

8) La desorientació i la divisió entre els partits i les organitzacions independentistes no ha minvat sensiblement la capacitat de la mobilització popular, com es va mostrar l’11 de setembre i a l’aniversari de l’1-O. Però ho pot fer a la llarga. El factor fonamental que sosté la mobilització popular és l’exigència de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats; i no és suficient per un creixement sostingut i en profunditat del moviment popular. Falta la perspectiva, el full de ruta, l’estratègia.

9) Les estratègies realment operants són encara variants d’un model vell: la unitat independentista per conquerir una República catalana sense continguts definits, aconseguida bàsicament amb la mobilització dels qui ja són independentistes i confiant que un dia arribi el suport de les instàncies internacionals. Però les diverses variants d’aquest model estan enfrontades, sense capacitat de refer la unitat.

El que cal és construir una estratègia alternativa: d’aliança entre sobiranistes i independentistes, radicalment democràtica i amb un fort contingut social, que es postuli per liderar el moviment popular català en tota la seva diversitat i que busqui aliances amb altres forces del pobles de l’Estat espanyol, inserint la República catalana en el combat contra el règim del 78 i la monarquia, sense subordinar els seus ritmes i les seves oportunitats, però sabent que hi ha un enemic comú i que calen lluites compartides.

10) L’objectiu és difícil però sabem per on cal començar.

Per les lluites en defensa de les necessitats de la població sense supeditar-se a les polítiques d’austeritat que regnen a la UE i que tots els governs es mostren disposats a respectar. Treballant per unificar les lluites al voltant de reivindicacions comunes que vagin configurant una carta compartida de drets socials.

Per l’aprofundiment de la democràcia contra els continuats intents de restringir-la. Exigir que el Fòrum Cívic Constituent sigui l’inici d’un debat inclusiu de milers de persones, a tot el territori, sobre la república que volem. Estendre els pronunciaments contra la monarquia i l’exigència d’un referèndum sobre monarquia o república.

Per convertir el judici contra els presos polítics i exiliats catalans en una lluita contra la retallada de les llibertats, en una denúncia del poder judicial, en el començament d’un procés contra el règim del 78 i la monarquia, en nom de la democràcia i del dret a decidir. I això no només a Catalunya, sinó al conjunt de l’Estat espanyol i a Europa.

30/10/2018





Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons