Polítiques migratòries
Migracions: canvis, contradiccions, conflictes
Brian Anglo

Fins fa poc, la immigració cap a Europa, i concretament cap a l’Estat espanyol, havia tendit a ajustar-se, si fa no fa, a les oportunitats laborals existents al país de destinació. Això no vol dir que hi hagi hagut un equilibri autoregulat entre oferta i demanda. Més aviat, significa que els fluxos migrants han tendit a cobrir les necessitats de determinats sectors patronals i ocupadors de treball domèstic i de cures (a vegades amb un “factor crida” gairebé explícit), no pas les necessitats de les persones que migraven o pensaven fer-ho.

I si la quantitat (i, també, fins a un cert punt, el perfil) de les persones que han anat arribant s’ha aproximat a allò que convenia a aquests sectors, no ha estat només per l’operació lliure dels mecanismes del mercat, sinó amb l’ajut imprescindible de la intervenció de l’Estat. Per una banda, limitant -més ben dit, filtrant, i així seleccionant- les arribades mitjançant restriccions procedimentals i legals de diversa mena (visats, contractació en origen, requisits econòmics, concessió reduïdíssima d’asil i refugi...) acompanyades de mesures físiques i coercitives en determinades punts d’entrada. I per l’altra, aprovant i implementant un règim d’estrangeria dins el país que coarta -en diferents graus i de distintes maneres segons el país de procedència- els drets laborals, civils i polítics de les persones immigrades i d’aquesta forma les manté especialment vulnerables a la superexplotació, i en el cas de les “sense papers”, més encara.

Desajustos

Tot i així, de tant en tant es produeixen “desajustos”. Entre l’any 2000 i el 2010, el nombre de persones estrangeres oficialment comptabilitzades a l’Estat espanyol va passar de menys d’un milió a gairebé sis milions. Ara bé, l’influx no va parar de cop el 2008 amb l’esclat de la crisi; la “inèrcia” dels factors que havien dut a la vinguda de gairebé cinc milions de migrants en menys d’una dècada va fer que les arribades mantinguessin encara un ritme semblant durant un cert temps abans de baixar, però sense aturar-se mai del tot.

Tanmateix, ha estat efectivament la crisi la causa d’aquest “desajust”, expulsant dels seus llocs de treball moltes de les persones dites nouvingudes, però que tenen la vida establerta aquí i no tenen ganes (ni freqüentment tampoc la possibilitat) de marxar. Els diferents programes oficials promovent el retorn “voluntari” als països d’origen van tenir una molt dèbil acceptació, excepte, relativament, entre els equatorians. Cal puntualitzar que també, de forma espontània, un nombre important d’originaris d’alguns països de la Unió Europea i del Marroc van començar a passar-hi una part de l’any, aprofitant el cost de la vida allí és més barat, sense, però, renunciar als permisos, adquirits amb tants esforços, que els possibilitaven tornar a Espanya.

En aquest sentit, cal precisar que per a molta gent les condicions d’aquest establiment solen ser molt precàries. Per a la majoria, pràcticament l’única manera d’obtenir un permís de residència i de treball -la via de l’arrelament- és d’aguantar tres anys en la quasi-clandestinitat, poder provar-ho després documentalment i aportar un contracte laboral d’un any amb una remuneració en còmput anual equivalent al salari mínim interprofessional, aquest darrer requisit sent gairebé inassolible avui dia. A més, a molts municipis resulta extremadament difícil, si no impossible, fer ni tan sols el primer pas en aquesta odissea: empadronar-se, és a dir fer constar la teva existència davant l’administració, acreditar la teva permanència a l’Estat espanyol i obtenir uns primers drets bàsics, com ara la targeta sanitària.

I com que la renovació del permís un cop obtingut depèn també d’un contracte de les mateixes característiques (o haver cotitzat sis dels últims 12 mesos), cada vegada més persones estan caient en allò que s’ha donat a anomenar la “irregularitat sobrevinguda”, regressant a la casella zero i havent de començar la carrera d’obstacles de bell nou.

El parany dels contractes

Aquesta situació de bloqueig ha donat lloc a un nínxol comercial: la venda de contractes laborals. Un bon nombre de persones immigrades no veu altre remei que pagar milers d’euros per satisfer les rigoroses i poc realistes exigències del Reglament de la Llei d’Estrangeria. Però sovint aquests contractes ni tan sols representen llocs de treball autèntics, amb la qual cosa el comprador es queda igualment sense feina, o al poc temps el seu patró deixa de cotitzar per ell/a a la Seguretat Social. Llavors, a l’hora de renovar el seu permís de cinc anys hi ha persones que troben no solament que la seva sol·licitud és denegada, sinó que son acusades d’haver presentat inicialment un contracte fals i son enviades també de tornada al punt de partida.

Una altra conseqüència d’aquesta embrolla legal i burocràtica és l’existència d’un mercat de treball de grans dimensions que se’n diu “submergit”, però que és plenament palès. La solidaritat de familiars i paisans, la compartició de pisos o fins i tot habitacions, la frugalitat... tenen els seus límits i qui més qui menys acaba guanyant-se les garrofes amb una feina no regulada, normalment mal pagada, esporàdica i en condicions penibles o perilloses en benefici de patrons poc escrupolosos.

A l’Estat espanyol en general i a Catalunya en particular, amb un percentatge de la població d’origen estranger per sobre de la mitjana, aquesta situació, amb força gent impedida de guanyar-se la vida de manera legal, podria repercutir negativament en el conjunt de la societat. En aquest context, és interessant la reflexió que fan el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir l Homrani, i el d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Ernest Maragall, referint-se a refugiats, però amb una argumentació extrapolable a tota la immigració. “No es pot acollir en condicions a persones que, al no tenir els permisos de residència i de treball, no poden rebre formació reglada ni treballar.”1/ La pregunta pertinent és si el seu govern està disposat a aplicar les conseqüències pràctiques que es deriven d’aquestes paraules.

D’immigrants a refugiats

Un dels canvis més importants que s’han donat darrerament en les migracions cap a Europa i cap a l’Estat espanyol és que els factors d’“expulsió” han anat adquirint cada vegada més pes en comparació amb les d’“atracció”. Si, malgrat la poca disponibilitat de llocs de treball durant la prolongada crisi, els fluxos no han minvat gaire, i en determinats moments han augmentat força, això es deu en gran part al manteniment o a la intensificació de les circumstàncies que foragiten grans quantitats de gent de casa seva i dels seus països d’origen. L’exemple més obvi és el de Síria, amb milions de persones desplaçades dins del país i més milions obligades a abandonar-lo del tot. No tan òbvia, perquè no es tradueix tan fàcilment en imatges mediàtiques, és la desastrosa situació econòmica, política o ambiental de diversos països africans en un context de fort creixement de la seva població.

En el cas sirià, l’increment relativament sobtat de sol·licitants d’asil s’ha vist acompanyat d’imatges colpidores de la devastació del país i les penes dels seus habitants que n’han estat la causa, així com de les dificultats i riscos que han hagut d’afrontar per atènyer un país que els aculli, cosa que ha contribuït a sensibilitzar una part important de la població europea.

Aquesta simpatia s’ha vist en l’ajuda que moltes persones han proporcionat espontàniament i desinteressada en la forma de roba, llocs on dormir, treball voluntari als centres de recepció improvisats, atenció mèdica, assistència legal gratuïta... fins a rescats en el mar. A Catalunya, el febrer del 2017 la campanya “Volem Acollir”, centrat en el tema dels refugiats, va organitzar una manifestació de centenars de milers de persones reclamant acció de la part de les diverses administracions, particularment la del govern central, llavors en mans del PP. Malauradament la campanya no va oferir cap estructura estable que pogués conservar i canalitzar tota aquesta energia i bona part s’ha dissipat.

L’asil a comptagotes

Des de feia dècades, l’Estat espanyol s’havia destacat com un dels més gasius de la Unió Europea en la concessió de l’estatus de refugiat. Tant era així que poquíssima gent es molestava a demanar-l’hi. L’any 2012, Espanya va registrar el nombre més baix de peticions d’asil en 25 anys: 2.580, o 55 per cada milió d’habitants, en contrast amb una mitjana de 660 per milió en el conjunt de la Unió Europea. I en va atorgar només 220, menys del 10% del total.

Tanmateix, des de llavors la dinàmica ha canviat força. El 2017 a Espanya es van presentar 31.667 sol·licituds de protecció internacional (més de 10 mil de part de veneçolans i veneçolanes), quasi el doble de l’any anterior, mentre que en la UE n’hi va haver 706.913, un 43% menys que el 2016.2/ No obstant l’increment de peticions, el 2017 l’Estat espanyol en va concedir considerablement menys que l’any precedent: 4.080 front a 6.855. Això vol dir que no solament s’està rebutjant la sol·licitud en gairebé dos de cada tres dels expedients resolts (13.350 el 2017), sinó que s’està acumulant un alt nombre de peticions pendents de resolució. Segons la llei, aquest procés no hauria de trigar més de sis mesos, però el febrer del 2018 CEAR va denunciar que hi havia més de quaranta mil persones esperant una resposta. El sistema està encallat.

Encara més restringit és l’accés a l’estatut de refugiat. El 2017, Espanya el va atorgar a tan sols 595 persones. Malgrat ser aquesta la xifra més alta des del 1994, el van rebre només 20 dels 4.225 demandants sirians. Certament a 3.470 d’aquests se’ls va donar protecció subsidiària. Però a 150 no se’ls va donar ni això.3/

  1. Canvis de percepció

En els últims anys, s’ha operat un altre canvi en relació amb les migracions cap a Espanya. Amb més força a partir del 2015, quan els reportatges gràfics de la duríssima travessia d’una part dels milions de persones que fugien de Síria i maldaven per atènyer Alemanya impactaven dia rere dia en la consciència de molta gent, s’ha modificat considerablement la percepció del fenomen migratori. Des de llavors, si més no, s’ha incorporat en l’imaginari popular la idea que una part important de les i dels que migren s’estan escapant d’un horror insuportable. El 2017, aquesta evolució de la percepció corresponia a la “realitat” de les xifres (i les categories) oficials: per primer cop a l’Estat espanyol, hi van entrar més sol·licitants d’asil (31.667) que “immigrants per vies irregulars” (28.700).4/

En alguns moments el focus mediàtic i polític sobre les migracions s’ha concentrat en el tema del refugi amb debats pel que fa a les accions concretes a prendre a partir del consens, almenys formal, que l’asil és un dret internacional que cal respectar. En moltes ocasions les diferències han girat entorn dels mètodes més adients per separar els demandants d’asil “legítims”, que caldria atendre d’alguna forma, dels que són “simplement” immigrants econòmics i que, per tant, s’haurien d’expulsar.

En aquesta connexió, és instructiva la polèmica quant a les devolucions “en calent”. Una de les crítiques més comunes a aquesta pràctica consolidada -i que s’ha fet extensible a la modalitat recentment recuperada que es recolza en un acord de readmissió amb el Marroc que data del 1992- és que no permet la presentació de cap sol·licitud d’asil. La crítica és vàlida, però queda curta. Si no es qüestionen també les devolucions “en fred”, acaba legitimant o, pel cap baix, acceptant no solament la dubtosa distinció entre refugiats i immigrants (econòmics), sinó el rebuig d’aquests, fins i tot en les condicions tan hostils i mancats de garanties en què queden al Marroc.

La UE rebutja immigrants...

És un lloc comú que el capitalisme, lluny de constituir un sistema harmoniós, es caracteritza per tensions i competència entre diferents empreses, diferents sectors de la burgesia o diferents Estats. Aquest és justament el motiu pel qual es creen, amb graus d’èxit summament variables, mecanismes i institucions que tenen el propòsit de mitigar aquests antagonismes, o, almenys, evitar algunes de les seves conseqüències més nefastes per al mateix sistema.

A l’hora d’analitzar les polítiques i pràctiques relacionades amb les migracions, tenir presents aquests fets pot ajudar a capir les múltiples contradiccions, algunes reals, altres només aparents, amb les quals ens topem en aquest àmbit.

No hi ha dubte que la Unió Europea com a tal i cada un dels seus Estats membres individualment fan tota mena d’esforços per limitar la vinguda d’immigrants, incloent-hi l’aplicació de mesures que son responsables de milers de morts i que conculquen els “valors europeus” que pretenen defensar. La “Fortalesa Europea” no és una mera consigna retòrica, sinó que té un funcionament anti-immigració molt concret.

Les restriccions que s’imposen a les persones que volen entrar a l’espai comunitari revisteixen tot un ventall de formes distintes, des de lleis i reglaments, obstacles físics com les tanques i el desplegament de forces policials, fins a l’externalització a altres Estats de la contenció i la repressió. Quan en les manifestacions es coreja: “La Ley de Extranjería... mata gente cada día”, és a aquest entramat a què es refereix com a causa de la mort de desenes de milers de persones en el seu intent de superar aquestes barreres.

No és casual que la primera versió d’aquest instrument, la Llei Orgànica 7/1985 (oficialment titulada “sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya”), va ser aprovada just abans de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, encara que aleshores hi havia poc més de dues-centes mil persones estrangeres comptabilitzades a l’Estat espanyol i la immigració no era, ni bon tros, un tema rellevant en el país, però sí en la Comunitat i alguns dels seus membres.

Lluny de mantenir-ho en secret, diverses instàncies de la UE i molts governs donen força publicitat a allò que fan per “combatre la immigració” (amb o sense la qualificació de “irregular” o “il·legal”, segons el cas). I un seguit de partits polítics rivalitzen a prometre actuacions cada cop més dràstiques.

...però la seva població s’estanca

Tot això no obstant, hi ha laboratoris d’idees que vetllen pels interessos del sistema capitalista europeu a mitjà i llarg termini que assenyalen la immigració com a imprescindible per preservar la posició de la UE en l’escenari global. Segons Gérard-François Dumont5/, actualment Europa es caracteritza per tres fenòmens demogràfics: és l’únic continent amb menys naixements que decessos; la seva població ja és particularment envellida; i el seu pes demogràfic en el món va baixant. Una manera d’invertir aquesta dinàmica seria “importar” més immigrants.

El descens no és ben bé igual a cada país, però a l’Estat espanyol l’estancament és bastant clar. El 2017, com ja havia ocorregut el 2015, el nombre de morts va superar el de naixements. El percentatge de dones en edat fèrtil va declinant, l’edat en què tenen el seu primer fill va pujant i la quantitat mitjana de prole per dona queda molt per de sota de la suposada “taxa de reposició”.

Tot i així, la població total no ha disminuït. Entre el 2009 i el 2015 sí que havia caigut. Durant aquests anys de crisi econòmica, l’emigració va excedir la immigració. Des d’aleshores, però, la tendència s’ha invertit, amb més entrades que sortides i la població total ha crescut, per bé que molt poc.

Tanmateix, l’aportació de la immigració al manteniment, o lleuger creixement, de la població no es redueix a les noves arribades: les estrangeres tenen com a mitjana més descendència que les autòctones. Encara que la població estrangera a l’Estat espanyol és menys que el 10%, el 2017 els naixements de mare estrangera es van apropar al 20% del total. A Catalunya van representar el 27,8%.

La immigració podria compensar el dèficit?

En un article titulat “Per què Europa necessita més immigrants”6/, The Economist explica que li’n faran falta si no vol “encongir-se” i perdre posicions en el tauler global. Un articulista de la revista Forbes (divisa: “L’eina capitalista”) s’abona a una anàlisi bastant semblant i propugna la mateixa solució7/. Per altra banda, si l’Europa occidental vol mantenir les seves prestacions socials, com ara les pensions, li caldrà més immigració (i no, per exemple, un règim fiscal que gravi més els beneficis empresarials). “La immigració és el seu baby-boom.” El Japó, una societat bastant tancada, té el mateix problema encara més pronunciat. Els Estats Units, en canvi, no el té, gràcies a la immigració llatino-americana.

Així i tot, aquesta idea no és nova. Ja al començament del segle, les Nacions Unides van publicar un informe que plantejava aquesta mateixa qüestió: “Les migracions de reemplaçament: son una solució al declivi i l’envelliment de les poblacions?” i aquest concepte es es va fer servir també a Catalunya al Pla interdepartmental d’integració 2001-2004. No es tracta aquí de donar per bones les explicacions dels fets migratoris emprades (“teories hidràuliques” basades en una suposada “osmosi demogràfica”8/), sinó de constatar les propostes d’intervenció política promogudes.

Notem, de passada, que des de fa més d’un segle “[l]a immigració és una variant endògena del sistema català de reproducció, sistema organitzat [...] sobre la base de rebre immigrants en funció de les conjuntures econòmiques9/,” amb tres onades, aproximadament del 1901 al 1930 (principalment de Múrcia, Aragó i el País Valencià), del 1951 al 1975 (d’Andalusia) i del 2000 al 2008 (de fora de l’Estat espanyol), les dues últimes, si més no, terminades per sobtades crisis econòmiques. Actualment, mentre que un 17,6% de les persones residents a Catalunya va néixer fora de l’Estat espanyol, en el tram d’edat entre els 20 i els 39 anys, aquesta proporció puja al 32,5%10/.

Si The Economist no dubta a advocar per un increment de la immigració, ho fa “malgrat les dificultats polítiques que els immigrants poden causar”. Vet aquí el seu problema! La immigració és utilitzada per alguns partits i sectors de la burgesia per canalitzar les frustracions i els patiments acumulats per les capes populars contra els interessos del sector dominant del capital que la revista defensa. I amb l’ús del verb “causar” la publicació delata a qui fa responsable d’aquesta situació.

Tensions dins la Unió Europea

La polèmica entorn de la immigració (en aquest cas, intraeuropea) va ser un dels factors determinants del Brèxit, un resultat que no ha agradat gens a una part important de l’empresariat britànic (fet que sembla importar poc a Boris Johnson, exministre d’afers exteriors i un dels líders de la campanya anti-UE, que els ha contestat amb un contundent “Fuck business”) ni a molts capitalistes de la resta d’Europa. Aquesta valoració no es basa solament en el càlcul dels possibles efectes sobre els seus interessos particulars, sinó també en la constatació que agreuja els processos de desestabilització del projecte dissenyat per protegir el sistema en el seu conjunt.

Després d’una dècada de crisi econòmica cronificada, el discurs, juntament amb el corresponent programa anti-immigració, ha permès que alguns partits fins fa poc allunyats del poder accedeixin al govern o, si més no, exerceixin sobre ell una pressió efectiva des de fora. Un cop en el poder, però, les seves desavinences amb els governs més tradicionals, de dreta o d’“extrem centre”, han provocat enfrontaments en relació amb les estructures i el funcionament de la mateixa UE. En opinió del ministre d’Afers Exteriors d’Espanya, Josep Borrell, “Els temes migratoris son més greus que la crisi de l’Euro, perquè son un poderós dissolvent de la Unió”11/.

Amb l’auge gairebé arreu de posicions nacionalistes i racistes, que solen ser també “antimodernes”, “la por de l’establishment és, en última instància, que pugui sorgir una revolta que ja no es limiti a les eleccions, sinó que salti al pla social”.12/

De tota manera, les posicions no estan fixades i van evolucionant. Com alerta Sami Naïr, “l’obsessió de la immigració està esborrant progressivament les fronteres ideològiques i polítiques entre la dreta conservadora tradicional i els partits d’extrema dreta populistes.”13/ I podem afegir que amb la justificació de contrarestar l’ascens de partits com ara Alternativa per Alemanya o la francesa Agrupació Nacional (exFN), algunes formacions d’esquerra -per exemple Dempeus a Alemanya o la França Insubmisa- també han anat introduint en el seu discurs i les seves propostes sobre la nació i les migracions certes idees que s’assemblen força a les del camp contrari. A l’Estat espanyol un recent article de tres membres destacats del Front Cívic14/ ha entrat en un terreny semblant.

No és estrany tampoc sentir altra gent progressista que vol rebatre aquestes postures recolzar-se en xifres que pretenen provar que els immigrants aporten al país on s’instal·len més profit que no en treuen en una espècie de anàlisi cost-benefici que cau, a pesar de les seves bones intencions, en una actitud perillosament instrumental. A primera vista pot semblar curiós, però aquest és un argument que fan servir també moltes persones immigrants quan adrecen la seva demanda de regularització a l’administració. Sense anar tan lluny, una declaració de la Tancada de la Massana de Barcelona va expressar una idea afí en un full repartit en una concentració de la Marea Pensionista: “En Espanya hi ha milers de famílies migrants amb una nodrida població jove i infantil; si aquestes persones poguessin accedir legalment al treball i cotitzar com tothom, la guardiola de les pensions tornaria a omplir-se”.

Conciliacions pragmàtiques de contradiccions aparents

En el seu moment Plataforma per Catalunya (que va aconseguir 67 regidories a les eleccions municipals del 2011) va trobar una manera de mitigar una de les seves pròpies contradiccions. Per un costat, acceptava la necessitat de mà d’obra (barata) estrangera per fer funcionar l’economia (capitalista) en vista a l’escassedat de braços autòctons, però per l’altre, era hostil a la immigració, sobretot la musulmana, per raons culturals i identitàries. Solució: afavorir la d’Amèrica Llatina, gent que parlen castellà i son catòlics.

De fet, la llei ja dona prioritat a les persones procedents dels països hispanoparlants del subcontinent en tant que aquestes, a diferència de les de la immensa majoria dels altres països, poden adquirir la nacionalitat espanyola després de dos anys de residència legal ininterrompuda en comptes de 10, i son eximides automàticament d’haver de passar l’examen de llengua castellana. (Tot això, sigui dit de pas, en teoria, ja que se sol trigar més de dos anys a resoldre les sol·licituds de nacionalitat).

Quan el vici-primer ministre d’Itàlia, Matteo Salvini, amenaça amb expulsar mig milió d’immigrants, ell sap perfectament que això és completament impossible. Les dificultats polítiques i jurídiques serien un impediment formidable, però les logístiques i econòmiques constituirien un obstacle infranquejable. Allò que fa contradiu allò que professa, però no allò que debò pretén. Com explica Emmanuel Terray, “la política que es proclama no coincideix en absolut amb la política que s’aplica. La política aplicada no pretén expulsar la gent, sinó aterrir-la.15/

L’existència d’una bossa de sense-papers extremadament vulnerables, sempre que no sigui massa gran (si cal es manté manejable mitjançant regularitzacions periòdiques o escalonades), és funcional per al sistema econòmic que fa dècades desenvolupen els governs d’Itàlia, França i Espanya. Ara bé, amb aquesta mena de declaracions Salvini no solament dirigeix una amenaça als immigrants; també envia un missatge a l’electorat a la recerca de vots.

Contradiccions de classe?

Amb la mundialització de l’economia, la globalització del mercat laboral també s’ha intensificat. En tot un seguit de rames de la indústria la deslocalització de la producció permet a les empreses operar allà on troben les obreres i els obrers amb els salaris més baixos i els drets més reduïts. Una conseqüència d’això és que les classes treballadores de diferents països estan d’una manera més o menys directa en competència entre elles o que els seus governs fan servir el dúmping social per obtenir avantatges comparatius. Igualment, però, això reforça la unitat, o la interdependència, dels interessos objectius de la classe obrera.

En tot cas, hi ha moltes feines que no es poden deslocalitzar. En sectors rellevants de l’economia i la societat espanyola com ara la construcció, el treball de la llar i de les cures (incloent-hi els sistemes sanitari i socio-sanitari públics i privats), l’hostaleria i la restauració o alguns tipus d’agricultura, l’alternativa ha estat la deslocalització in situ16/, és a dir la reproducció aquí, amb l’ajut de la Llei d’Estrangeria, de condicions laborals similars a les existents en el Sur global. Son precisament aquests sectors on treballa la majoria d’immigrants.

Malgrat que intuïtivament semblaria que la presència d’un nombre nodrit de migrants precaris i superprecaris (sense-papers) hauria d’ajudar al patronat a rebaixar els salaris i les condicions laborals, els diferents estudis sobre la qüestió no permeten una conclusió definitiva ni generalitzable. En tot cas, encara que fos cert, en comptes de reivindicar un control més fort sobre la immigració, una resposta solidària i, alhora, de benefici mutu, seria lluitar amb aquestes persones contra els patrons i a favor de l’ampliació dels seus drets. És en aquest sentit pràctic, i no solament ètic, que els drets i els interessos de la classe son indivisibles i no contradictoris, la qual cosa no elimina ni minimitza la importància de les seves especificitats i les seves necessitats diferents en funció de la varietat de característiques, circumstàncies i experiències que es troben en el seu si.

Prevenir el perill

Tanmateix, no es pot obviar el perill -una realitat ja a diversos països europeus- que una part significativa de la classe obrera autòctona es posi del costat de la seva “pròpia” burgesia contra la immigració designada com a culpable i boc emissari dels molts mals de la societat, i que assumeixi les polítiques del seu enemic de classe. Marx ja va descriure una situació semblant el 1870 a Anglaterra: “L’obrer anglès corrent odia l’obrer irlandès com un competidor que fa baixar el seu nivell de vida; se sent, davant d’ell, membre de la nació dominant, i es transforma, precisament per això, en instrument dels seus aristòcrates i dels seus capitalistes contra Irlanda, amb la qual cosa consolida el domini que ells exerceixen sobre ell.”17/

Com hem vist, algunes persones que es reclamen de l’esquerra sostenen que la immigració divideix la classe obrera en introduir una mena de concurrència a la baixa pels llocs de treball i que, per tant, cal limitar-la per tal de protegir les classes populars natives. (Paradoxalment, no poques d’aquestes mateixes persones invoquen l’internacionalisme per oposar-se al dret efectiu d’autodeterminació dins l’Estat espanyol i acusen als defensors d’aquest dret també de dividir la classe).

En termes generals, a causa de la Llei d’Estrangeria, els i les immigrants manquen de molts drets polítics, laborals i socials, la qual cosa els deixa més desemparats davant els patrons i l’Estat. Aquí, la resposta unificadora consistiria a reconèixer aquesta situació i defensar les seves reivindicacions específiques, enfortint així el potencial de resistència de la classe en el seu conjunt. Es tractaria d’una orientació anàloga en molts aspectes a la de la defensa dels drets de les dones i inclouria el suport incondicional a la seva autoorganització i a les lluites per les seves demandes.

Un altre element estratègic indispensable per desmuntar la demagògia “proteccionista” de la dreta extrema i de l’extrema dreta seria la lluita contra l’austeritat i els seus estralls per satisfer les necessitats socials de tota la població, independentment de la seva procedència, acompanyada d’un esforç constant per teixir llaços de solidaritat i buscar l’acció conjunta als centres de treball i d’estudi i molt especialment als barris.

Tanmateix, amb tot això, que ja seria molt, no n’hi hauria prou. Faria falta encara bastir un projecte esperançador amb el seu(s) corresponent(s) instrument(s) polític(s) que animi, aglutini i doni coherència a les diferents resistències disperses i que assenyali un camí factible cap a un horitzó més enllà del marc (neo)liberal. Una tasca que es presenta certament llarga i àrdua, però ineludible. Malauradament, no hi ha dreceres.

11/10/2018

Notas

1 El Homrani, C. i Maragall, E. (2018) “Migrants, refugiats i Catalunya”. El Periódico, 17 d’agost 2018.

2 Agencias/El País (2018) “España recibió en 2017 más peticiones de asilo que inmigrantes por vía irregular”. El País, 4 d’abril 2018. Consultat a https://elpais.com/politica/2018/04/18/actualidad/1524055222_168212.html)

3- /EFE (2018) “España rechazó 2 de cada 3 peticiones de asilo en un año récord de solicitudes”. 22 de març 2018. Consultat en https://www.efe.com/efe/espana/sociedad/espana-rechazo-2-de-cada-3-peticiones-asilo-en-un-ano-record-solicitudes/10004-3561037

4 Europapress (2018) “España recibió en 2017 más peticiones de asilo que inmigrantes por vía irregular”. 18 d’abril 2018. Consultat en https://www.europapress.es/nacional/noticia-espana-recibio-2017-mas-peticiones-asilo-inmigrantes-via-irregular-20180418135414.html

5 Dumont, G-F. (2007) “El Envejecimiento De Las Poblaciones En Europa O El Invierno Demográfico” (The Aging of Populations in Europe or the Demographic Winter). Debats, València, no. 96. ISSN 0212-0585, pp.15-23, 2007. Consultat a https://papers.ssrn.com/sol3/papers.cfm?abstract_id=2905334

6 Anònim (2017) “Why Europe needs more migrants”. The Economist, 12 de juliol 2017. Consultat en https://www.economist.com/graphic-detail/2017/07/12/why-europe-needs-more-migrants

7 Rapoza, K. (2018) “Here’s Why Europe Really Needs More Migrants”. Forbes, 15 d’agost 2018. Consultat a https://www.forbes.com/sites/kenrapoza/2017/08/15/heres-why-europe-really-needs-more-immigrants/#d1966a549171

8-

Domingo, A. (2014) Catalunya al mirall de la immigració. L’Avenç, Barcelona, 2014.

9 Cabré, A. (2001) “Immigració i Estat del benestar”. Centre d’Estudis Demogràfics, 2001. Consultat a http://intracentre.seccat.com/FonsConeixement/Recursos/FC766/immigracio_i_estat_del_benestar.pdf

10 Institut d’Estadística de Catalunya. Padró 2017. Instituto Nacional de Estadística. Xifres calculades a partir del padró continu a l’1 de gener de 2018.

11 Borrell, J. (2018) Citat en Bernardo de Miguel, “El choque entre Francia e Italia revienta la política migratoria de la UE.” El País, 31 d’agost 2018.

12 Nobile, M., citat en Ferrero, À. (2018) “Neobonapartismo, neofascismo y el imposible retorno a un capitalismo nacional”. Marxismo Crítico, 18 abril 2018. Consultat a https://marxismocritico.com/2018/09/18/neobonapartismo-neofascismo-y-el-imposible-retorno-a-un-capitalismo-nacional/

13- Naïr, S. (2018): “Frente a los nacionalismos excluyentes”. El País, 2 d’agost 2018.

14- Illueca, H., Monereo, M. i Anguita, J. (2018) “¿Fascismo en italia? Decreto dignidad”. Cuarto Poder, 5 de setembre 2018. Consultat a https://www.cuartopoder.es/ideas/2018/09/05/fascismo-en-italia-decreto-dignidad/

15 Terray, E. (2018) Entrevista. Viento Sur, Número 98, juliol 2008.

16 Terray, E. (2018) Entrevista. Viento Sur, Número 98, juliol 2008.

17 Marx, K. (1870) Carta de Marx a Sigfried Meyer i August Vogt, 9 d’abril 1870. Traduït al català a partir de la traducción castellana. Consultat a http://www.mabelthwaitesrey.com.ar/wp-content/uploads/K.-Marx-Escritos-sobre-Irlanda.pdf







Agenda
Actos
Burgos. 25 de octubre de 2018, 13:00h
Aula Romanones - Facultad de Derecho
Actos
Madrid. 27 de octubre de 2018, 12:00h
Sin Tarima Libros Calle Magdalena 32









Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons