Tribunaviento sur
El discurs de Torra: programa comú o acord de circumstàncies?
Martí Caussa

El discurs del president Torra del 4 de setembre suscitava expectació per saber si les seves consultes amb Puigdemont, els presos, els partits i les entitats independentistes permetrien anunciar un programa comú. Després d’escoltar-lo cap d’aquests actors l’ha criticat obertament, a excepció de la CUP, però tampoc han pogut dissimular la falta d’entusiasme davant la inexistència d’un full de ruta i de la constatació que es tractava d’un acord de circumstàncies o, més ben dit, de l’acord que les circumstàncies permetien, donades les divergències en el sí de l’independentisme.

Aquesta limitació no vol dir que l’independentisme es trobi debilitat o desmobilitzat, com han copsat perfectament els partits i el mitjans del 155. Com a mostra aquest article de El País: “Torra, lejos de responder a la oferta de apaciguamiento del Gobierno y enfriar el otoño caliente, inflama la movilización con el combustible de la sentencia. No solo exige el referéndum dinamitando el diálogo (‘No aceptaré menos que eso’) sino que mantiene la lógica antidemocrática consagrada en las sesiones parlamentarias del 6 y 7 de septiembre de 2017: ‘Solo podemos aceptar una sentencia absolutoria, porque los delitos son inexistentes’”. Però la realitat és que Torra no ha inflamat res, s’ha limitat a recordar els acords bàsics de l’independentisme quan a aspiracions finals, exigències a curt termini i voluntat de lluita, especialment per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Els defensors del 155 s’han despertat de la sesta estiuenca i han comprovat que el dinosaure encara hi era... i portava un gran llaç groc. Això els ha posat nerviosos.

Referèndum, negociació i unilateralitat

Torra ha reafirmat l’objectiu d’un estat independent en forma de república catalana. I com a via per assolir-la no ha fet menció de la unilateralitat, sinó que ha ofert el diàleg i la negociació per arribar a un “referèndum d’autodeterminació acordat, vinculant i reconegut internacionalment”, la reivindicació que recull el consens del 80% de la població de Catalunya i que la majoria de l’independentisme sempre s’ha mostrat partidària d’acceptar. Però les discrepàncies apareixen a l’hora de valorar-ne l’oportunitat, el realisme i, sobre tot, a l’hora de proposar què fer si es demostra la impossibilitat de l’acord per la negativa reiterada de l’Estat espanyol, cosa que la ministra portaveu es va donar pressa en recordar.

La direcció d’ERC posa l’accent en la negociació i els seus resultats a llarg termini, tal com ho explica la consellera de justícia Ester Capella: "Efectivament, jo no vull més gent a la presó ni a l’exili, perquè penso que això només es resol d’una manera dialogada. Arribarà un dia en què el diàleg permetrà fer acords amb l’Estat. Va caure el Mur a Alemanya, no? I va caure, també, per la persistència de la ciutadania". No obstant a la conferència del mes de juny la majoria de la militància d’ERC es va negar a abandonar la unilateralitat i la desobediència com a formes de lluita.

Puigdemont i la direcció de la Crida Nacional per la República donen suport a la proposta de Torra, però no està clar quina posició adoptaran en el cas que la via dialogada continuï sense donar resultats. I tampoc està clar si la Crida aconseguirà reunir tota la militància del PDeCat, malgrat quer la confluència va ser la posició guanyadora a l’assemblea d’aquest partit el passat juliol.

Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, ha manifestat que: "Ens hem de seguir preparant per a l’única via possible, que és la unilateral, però sempre estant disposats a la negociada". Precisant però que no es poden prometre a la ciutadania ni dates ni terminis.

Vicent Partal, director de VilaWeb, creu que els terminis poden ser propers: "És indiscutible que si la situació dels presos no es resol i l’estat espanyol els demana vint anys o trenta de presó al desembre, qualsevol acció del govern per a evitar el judici estarà plenament justificada –fins i tot, a escala internacional, a la vista de les resolucions sobre l’euroordre...si a més el govern de Madrid intenta seguir la desacreditada via de la violència, Catalunya tindrà a la mà la solució aquesta tardor mateix: implementar la República, explicant al món que no hi ha cap més eixida"

Carles Riera, diputat de la CUP, ha criticat obertament els discurs de Torra, ha manifestat que l’Estat espanyol no pactarà un referèndum i que existeixen les condicions per fer possible la ruptura, com també hi eren el 27-O, quan el govern i els partits polítics no van voler assumir la situació.

Marxa pels drets civils, socials i nacionals

Una novetat interessant del discurs de Torra ha estat dirigir-se explícitament, en castellà, als ciutadans de l’Estat espanyol: "Esta conferencia es también una propuesta a todos los ciudadanos de España, piensen como piensen sobre la independencia de Catalunya, pero que, frente a la violencia, las amenazas y las injusticias deseen sumarse con nosotros a una marcha por la defensa de los derechos civiles y sociales y del derecho de autodeterminación de los pueblos". Ara es tracta de veure si es dedicaran esforços per tirar endavant aquesta proposta, al menys amb la mateix intensitat amb que es treballa la solidaritat a nivell internacional. Una bona ocasió per fer-ho és la lluita per la llibertat dels presos i el retorn del exiliats, insistint en què les acusacions contra ells són insostenibles, tal com opinen molts juristes, els tribunals europeus i cada vegada més sectors de la població. I perquè si finalment fossin condemnats s’obriria la porta a condemnar pel mateix delicte als impulsors de qualsevol acció pacífica que qüestionés el règim del 78.

La Marxa pels drets civils, socials i nacionals, és interessant per algunes afirmacions de caràcter general, però presenta també molts interrogants quan a la seva concreció.

Per introduir la proposta Torra va afirmar: "Perquè no és la República la que ens portarà els drets civils, socials i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita per aquests drets que ens portarà la República". Això es podria interpretar com un canvi molt saludable respecte al mantra tradicional de: primer la independència i després ja parlarem de drets civils i socials. Però el president no hi ha insistit i també pot ser que només es tracti d’un brindis al sol.

El punt més criticat de la proposta de Marxa ha estat la data de finalització i la falta de concreció del que es plantejarà en aquell moment: "Una marxa, doncs, pels drets civils i nacionals que comença demà i que acaba el dia de les sentències contra els presos polítics... personalment no puc acceptar ni acceptaré cap sentència que no sigui la lliure absolució. Arribat el cas contrari, si fos el cas que la sentència no sigui la lliure absolució dels processats, estudiaré quines decisions cal prendre i em posaré a disposició del poble de Catalunya, a través dels seus representants legítims al Parlament". Això vol dir que es limitarà a dimitir? O que pensa en fer efectiva la república proclamada el 27-D tal com li reclamen alguns? Com que posteriorment no hi ha hagut cap aclariment cal constatar només que el desenllaç del judici serà un moment crític de l’evolució de la situació política, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, tal com explica Jaime Pastor en un article recent.

Torra també va afirmar que era important "convertir les polítiques socials i de progrés que vol impulsar el Govern de Catalunya en l’autèntic motor de canvi republicà. I per això és també tan important de recuperar amb urgència les lleis socials progressistes i avançades que foren suspeses pel TC a instàncies del PP". Si es vol sumar més gent al projecte de república catalana és evident que cal fer unes polítiques socials favorables a les classes populars i, per tant, abandonar les polítiques neoliberals que s’han fet fins ara. I que no n’hi haurà prou, ni molt menys, amb recuperar les lleis progressistes suspeses pel Constitucional. És això el que proposa el president Torra? És dubtós, però el projecte de pressupost donarà una resposta ben aviat.

El president ha fet també una referència al tantes vegades postergat procés constituent: "Ens cal començar la primera fase del camí cap a un procés constituent fruit de grans consensos socials...que tingui el punt de partença en la constitució d’un Fòrum Cívic, Social i Constituent, amb la missió de promoure el debat constituent a Catalunya i amb l’ambició d’obtenir la màxima participació de la societat: que cada ciutadà que hi participi se senti ell mateix subjecte polític constituent". Però es tracta d’una formulació molt general, que no diu res sobre la composició del Fòrum, ni sobre l’amplitud de la participació ciutadana i no fa cap referència a la resolució del Parlament que afirmava: "El resultat d’aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant per als integrants de l’assemblea constituent, que els hauran d’incorporar al text del projecte de constitució". Aquestes qüestions oblidades són molt importants per implicar a sectors populars, independentistes i no independentistes, al disseny de la futura república i a la lluita per fer-la realitat.

Quina política d’aliances?

D’aquest tema no en va parlar el president Torra, però convé tractar-lo si es volen treure conseqüències pràctiques dels seus plantejaments. Si es vol reunir tota la gent que està a favor d’un referèndum d’autodeterminació acordat, de la llibertat dels presos i els exiliats, d’impulsar polítiques socials i de progrés, i de començar el camí d’un procés constituent, és evident que no n’hi ha prou amb la unitat de l’independentisme, sinó que cal buscar aliances amb els Comuns: perquè tenen recollides totes aquestes qüestions en el seu programa i ja hi ha hagut coincidències amb ells a la pràctica. Cal evitar els judicis esbiaixats o sectaris sense amagar les crítiques: la seva passivitat en la preparació de l’1 i el 3 d’octubre –però no oblidant que hi van participar–; la falsa equidistància del "ni DUI ni 155" –però recordant que han estat contra la seva aplicació i en la defensa dels presos i exiliats–; es pot discrepar d’Ada Colau quan diu que no assistirà a la manifestació de l’11 de setembre perquè reforça la via unilateral, però encara cal veure que farà finalment i, sobre tot, quina orientació donarà el seu partit.

La política d’aliances de cara a les eleccions municipals de maig del 2019 és un altre punt sensible, no solament de cara els Comuns, sinó dins del propi independentisme. En aquest sentit les candidatures unitàries independentistes que impulsa l’ANC tenen el risc de dividir l’independentisme –perquè ni ERC ni la CUP les accepten–, dificulten acords amb els Comuns i pretenen fer que les alternatives municipals del país es regeixin per l’únic criteri d’obtenir una majoria independentista.

Per resumir breument per què el discurs del president Torra només ha pogut ser l’acord que les circumstàncies permetien citaré una frase del professor Ferran Requejo, integrant de les llistes de JuntsxCat, que ja el juliol advertia: "Entre el discurs de ’la República independent’ i la realitat hi ha més d’un buit estratègic, logístic i temporal". Per omplir-los cal que "el moviment sobiranista es doti d’una nova estratègia, però difícilment ho farà si no aborda seriosament el balanç de l’anterior". Però aquesta feina encara està per fer.

8/09/2018

Martí Caussa, del Comitè de redacció de viento sur





Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons