Tribuna viento sur
De l’1-O al govern Torra: balanç i perspectives
Martí Caussa

El govern Torra va prendre possessió el 2 de juny, cinc mesos després de la victòria electoral de l’independentisme del 21 de desembre, cosa que implicava el final de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. El dia abans Pedro Sánchez s’havia convertit en el nou president espanyol després de guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy i el 7 de juny prenia possessió el seu govern. Un cop establert el nou panorama institucional sembla convenient fer un balanç dels esdeveniments que han tingut lloc després del referèndum de l’1 d’octubre i intentar traçar algunes perspectives.

Els partits independentistes no han restituït el president Puigdemont ni cap dels seus consellers. El govern Torra tampoc ha iniciat cap procés per implementar la República proclamada el 27 d’octubre i no ha fet cap esment a les lleis de transitorietat aprovades el passat setembre. Hi ha un consens bastant ampli en considerar que es tracta d’un govern limitat al marc autonòmic. L’article 155 s’ha retirat formalment, tal com estava establert, però a hores d’ara la intervenció econòmica de la Generalitat continua essent més gran que la de les altres comunitats autònomes que depenen del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). I, el que és més important, hi continuen havent exiliats i presos polítics en centres penitenciaris allunyats de Catalunya. Probablement es constituirà el Consell de la República a l’estranger i Puigdemont en serà el president, però aquest organisme difícilment tindrà un paper més enllà del simbòlic i d’impulsar la internacionalització del conflicte català. Un resultat com aquest era previsible des de fa mesos, però sectors importants de l’independentisme es negaven a acceptar-ho perquè equivalia a admetre que la proclamació simbòlica de la República el 27 d’octubre, seguida de l’aplicació de l’article 155 i de l’abandonament de les institucions havia estat una derrota important i que, com a conseqüència, la relació de forces amb l’Estat havia canviat qualitativament des del referèndum.

El nou govern de Pedro Sánchez és sens dubte preferible al de Mariano Rajoy, enfonsat en la corrupció, en particular perquè es tracta d’un govern dèbil (84 escons) que haurà de buscar acords amb les forces que li han donat suport. Però tindrà poc marge de maniobra i, sobre tot, poca voluntat política per afrontar el problemes de fons en el terreny econòmic, el social o en la solució del conflicte amb Catalunya. Si algú té algun dubte sobre aquest darrer punt pot revisar els cinc acords entre Rajoy i Sánchez després de l’elecció de Torra com a president.

Les organitzacions civils de l’independentisme i el sobiranisme (ANC, Òmnium, CDR,...) segueixen mobilitzades per exigir la llibertat dels presos, el retorn del exiliats i la fi de la persecució judicial contra els activistes de l’1 d’octubre. Un nombre creixent dels seus integrants constaten el fracàs de la vella estratègia, però no hi ha claredat sobre les causes d’aquest fracàs i, el que és més important, no hi ha una estratègia alternativa. La reivindicació del president i del govern legítims han perdut el seu sentit quan Puigdemont, els seus consellers i les formacions polítiques a què pertanyen han donat l’aval a Torra i al seu govern. L’exigència de què el govern implementés la República a curt termini activant les lleis de transitorietat, no solament no ha trobat ressò dins dels partits independentistes majoritaris, sinó que cap del seus defensors ha aconseguit raonar la seva viabilitat.

És urgent que el moviment sobiranista es doti d’una nova estratègia, però difícilment ho farà si no aborda seriosament el balanç de l’anterior. Les reflexions que segueixen volen contribuir a animar aquest debat.

Què va fallar?

L’estratègia proclamada pel govern i per les direccions del moviment independentista es pot resumir així: fer el referèndum sí o sí, guanyar-lo, oferir diàleg al govern espanyol per implementar el seu resultat i, si no era acceptat, proclamar la República catalana confiant en el suport internacional.

● Un primer problema és que mai es va clarificar què volia dir guanyar el referèndum. El professor Jordi Muñoz havia advertit d’aquest problema el més d’agost de 2017 i havia proposat una sortida:

“Què passaria si, per posar un escenari una mica més realista, participés en l’1-O un 40% de l’electorat i el sí obtingués un 80% del vot? Els independentistes, potser, estarien convençuts d’haver guanyat i de tenir tota la legitimitat democràtica. Però, molt probablement, en un escenari així poca gent a fora de l’independentisme reconeixeria la victòria i seria, de facto, políticament impracticable. Ens trobaríem de nou empantanegats en una situació de difícil digestió política, com la de la tardor del 2015 [després de les eleccions ‘plebiscitàries’].

En canvi, amb un llindar de participació del 50%, si la independència guanya serà molt més difícil qüestionar la legitimitat democràtica del resultat, i per tant la materialització del resultat pot ser més fàcil. ¿I si el referèndum no arriba al quòrum de participació? En aquest cas, la independència haurà perdut però l’independentisme haurà obtingut una gran victòria política: el poble català haurà exercit el seu dret a l’autodeterminació. I això, probablement, suposarà un sotrac tan fort per a l’estructura constitucional i de poder de l’estat espanyol que res no tornarà a ser com abans”.

El resultat de l’1-O, malgrat la repressió de l’Estat, va ser magnífic: 43% de participació i 89% de vots a favor del sí. Però la independència continuava essent políticament impracticable. I, si no s’havia dit abans, era millor dir-ho després. Es podien fer moltes coses amb la gran victòria de l’1-O, però no proclamar la independència.

● Una pregunta necessària és: per què no es va arribar al 50%? El repte estava clar des de la consulta del 9-N de 2014 en la qual van participar 2,3 milions de persones. El desembre del mateix any Josep Lluís Card-Rovira ho plantejava així: "Hauríem d’aspirar a sumar i convèncer el 20% del cos electoral que és perfectament convencible, que mai a la vida s’ha definit com a independentista, ni s’ha imaginat que un dia podria ser-ne, però que no hi és hostil i entén que som en una cruïlla i que cal decidir cap on anem". I identificava dos sectors clau: "Penso en els sectors socials procedents de les diferents onades migratòries, els quals han de creure’s que ells són part del país, que no hi seran ciutadans de segona categoria i que, en una Catalunya lliure, podran tenir més qualitat de vida i més igualtat d’oportunitats que ara. I que, per a ser català, no han de renunciar a ser el que ja eren abans d’arribar aquí ells o els seus ...I en la gent progressista que dubta sobre el futur model de societat catalana, totalment per a fer i que és a les nostres mans només". El govern de Catalunya, tant amb la presidència de Mas com amb la de Puigdemont, ha fet molt poca cosa per convèncer aquests sectors. Una política econòmica neoliberal i incomplir la promesa d’iniciar la fase participativa del procés constituent han estat uns obstacles molt importants per atraure aquests sectors socials; les lleis recorregudes pel govern del PP i suspeses pel Tribunal Constitucional eren mesures positives però totalment insuficients. La orientació de la direcció de l’ANC de centrar-se en la independència sense obrir la discussió sobre el seu contingut ha estat també inadequada.

● Hagués estat suficient superar el 50% de participació per tal que l’Estat acceptés la independència de Catalunya? Segurament no, perquè no era gens probable que l’Estat hagués renunciat a la repressió, com va quedar clar després del discurs del rei del 3 d’octubre, ni que els Estats europeus haguessin donat suport a Catalunya.

El que està clar és que el govern va pensar erròniament que el resultat de l’1-O podia ser suficient per forçar la negociació de l’Estat o el reconeixement d’alguns estats europeus. La frase més lapidària contra la seva tàctica la va pronunciar l’exconsellera Clara Ponsatí: "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol".

Puigdemont també s’ha mostrat autocrític per haver confiat en les promeses de l’Estat i creu que es va equivocar al no implementar la República el 10 d’octubre, però no ha aclarit mai com pensava que es podria defensar.

● Què es podia fer realment l’endemà de l’1 d’octubre, tenint en compte el que sabem sobre la reacció de l’Estat? Benet Salellas, exdiputat de la CUP, planteja una discussió interessant:

"De la manera com vam arribar a l’1-O, i després de la celebració del referèndum hi havia dos camins més o menys plausibles d’acord amb la posició enrocada de l’Estat espanyol 1) obrir la via insurgent mitjançant la mobilització popular que pogués anar construint un contrapoder popular davant la imminent anul·lació de les institucions catalanes o 2) fer una declaració simbòlica d’independència i esperar que tingués algun efecte remot en termes de negociació. Ja sabem quina és la via per la qual va optar el govern Puigdemont, que va ser criticada només ‘sotto voce’ per la CUP-CC davant de la incapacitat en aquell moment de construir una via alternativa. Algunes veus han suggerit que hauríem d’haver actuat en una dinàmica similar als bolxevics de 1917 però penso, en aquest sentit, que tot i els nostres propis desitjos, que de vegades ens generen alguns miratges, el resultat electoral del 21-D amb majoria independentista però amb només un 4,46% donant suport a la CUP-CC (vers un 21,38% a ERC i un 21,66% a JxCat) evidencia que el gruix de l’independentisme no es mostrava còmode en el marc de confrontació que nosaltres plantejàvem i que hauria anat vinculat a l’opció insurgent. L’opció de la declaració simbòlica ja sabem quin efecte ha tingut...

En tot cas, és clar que en aquestes condicions no era possible mantenir l’embat. Però insisteixo, no pas per les condicions generades l’1-O mateix i les setmanes posteriors, que eren òptimes, sinó per les condicions amb què el govern de Junts pel Sí ens porta al dia D".

Per contextualitzar bé la discussió hauríem d’eliminar les comparacions amb els bolxevics i 1917. En aquell moment es tractava d’una insurrecció armada per fer una revolució social. L’1 d’octubre hi havia un moviment pacífic de masses disposat a fer un referèndum (una activitat democràtica) amb l’objectiu d’impulsar un canvi exclusivament polític: la proclamació de la República catalana. En aquest context, malgrat tots els errors anteriors, era possible encara fer una política diferent després de l’1-O? En el seu moment, el 13 d’octubre, vaig defensar que sí, però ara crec que s’ha de concretar i matisar més:

- els errors anteriors a l’1-O, tant de Junts pel Sí com de les direccions del moviment independentista majoritari (ANC i Òmnium), van influir molt negativament, tal com diu Salellas.

- s’havia d’haver dit clarament des del 2 d’octubre que els resultats del referèndum no permetien proclamar la República catalana.

- però s’havien de proposar objectius per intentar aglutinar i mantenir mobilitzat el nou subjecte polític que s’havia anat construint des del 20 de setembre, que ja no estava format només per independentistes. I aquí la convocatòria del Fòrum Social Constituent i l’obertura de la fase participativa del procés constituent popular per definir els trets fonamentals de la República podia haver jugat un paper clau.

- davant de qualsevol intent repressiu de l’Estat, ja fos l’article 155 o un altre, s’havia de convocar una mobilització de país que combinés la defensa de les institucions amb els mètodes de l’1-O, amb una vaga general com el 3-O i amb el bloqueig d’infraestructures com el 8-N.

- tot el procés havia de seguir amb formes d’acció pacífiques i no violentes. Mantenint la disposició a negociar amb l’Estat. I buscant activament la solidaritat dels pobles de l’estat espanyol i d’Europa en nom de la democràcia, del dret a decidir i d’avançar en la ruptura constituent amb el règim monàrquic.

- és impossible tenir garanties que una via alternativa com aquesta hagués triomfat i calia contemplar la possibilitat de que també hagués estat derrotada. Però una derrota amb combat hagués tingut conseqüències menys negatives que la derrota sense combat del 27 d’octubre.

● El problema fonamental ha estat que la direcció de l’independentisme hegemònic mai ha tingut com a estratègia donar el protagonisme a la mobilització popular, perquè això hagués exigit combinar la reivindicació nacional, amb la democràcia i la satisfacció de les necessitats socials. Ans al contrari, sempre s’ha proposat que la mobilització popular es limités a reclamar una independència sense concretar-ne el contingut; així era més fàcil fer-la servir com a element de pressió per una negociació política amb l’Estat que deixés intacta la desigualtat social. Són dues opcions estratègiques que s’han expressat en molts processos d’independència; per exemple a la unificació italiana, on la via Gattopardo, representada per Cavour i el rei Víctor Manuel, es contraposava a la via popular representada per Garibaldi.

La situació actual és el resultat del fracàs de l’estratègia majoritària de l’independentisme català. A partir del 3-O es va anar perdent relació de forces perquè es va estroncar la mobilització popular per falta d’objectius i tot va quedar en mans de Puigdemont i el seu govern. La proclamació de la República del 10 d’octubre i la suspensió dels seus efectes va ser un gerro d’aigua freda. Els rumors de convocatòria d’eleccions autonòmiques un altre. I la proclamació simbòlica de la República el 27 d’octubre per abandonar tot seguit el govern i les institucions davant de l’entrada en vigor de l’article 155 va ser una derrota important. El govern i el Parlament no es van rendir, els seus membres han afrontat amb valentia l’exili o la presó i continuen lluitant pels drets de Catalunya. Però la relació de forces entre el moviment independentista i l’Estat va canviar radicalment.

● La victòria electoral de les forces independentistes el 21-D, tot i la seva importància, no restablia la relació de forces de l’1 d’octubre perquè el nivell de mobilització popular no s’havia recuperat i era precisament aquest el que permetia fer coses que l’Estat no volia que féssim, el que determinava la relació de forces. El fracàs en investir Puigdemont i implementar la República, en investir Sánchez i Turull o en restituir consellers de l’anterior govern, s’han d’emmarcar en el continu deteriorament de la relació de forces a partir de la vaga general de país del 3 d’octubre i que té el seu moment decisiu el 27 d’octubre. No analitzar millor com havia canviat la relació de forces ha portat durant els darrers mesos a simplificar el debat i reduir-lo a l’alternativa de "tirar pel dret" o acceptar el règim autonòmic i les regles imposades per l’Estat.

● On cal situar el punt i final de l’anterior cicle polític? Sobre aquesta qüestió hi ha opinions diferents. En general aquest moment es situa més a prop de l’actualitat quan més temps s’ha defensat la possibilitat d’investir Puigdemont o d’implementar la República. Benet Salellas, per exemple, el situa el 30 de gener, quan Roger Torrent va suspendre la prevista investidura de Puigdemont. Vicent Partal sembla situar-lo el 29 de maig quan Torra accepta canviar els 4 consellers empresonats: "La decisió del president Torra entristeix, ni que siga el final lògic d’un procés de cessions que va començar el 27 d’octubre, immediatament després de la proclamació de la independència".

Però en la gran majoria de balanços hi ha un ampli acord en que el govern de Torra serà de caire autonòmic i que hem entrat en un nou cicle polític. Per tant ara el debat important és el de perspectives.

I ara què?

Ara cal recuperar la mobilització popular i començar a canviar la relació de forces amb l’Estat. El primer senyal important de que això està passant serà que els presos i el exiliats tornin a casa en llibertat.

Paral·lelament cal anar definint una nova estratègia, que recuperi tots els elements positius que ens van portar fins a l’1 d’octubre, que deixi de banda els que van suposar un obstacle i que en proposi d’alternatius. No serà un procés fàcil ni ràpid, però l’important és començar. Els punts que segueixen volen ser una contribució.

1) El centre de la nova estratègia ha de continuar essent el dret a decidir, perquè aquesta és la reivindicació que uneix al 80% de la població. La forma d’exercir-lo ha de seguir essent un referèndum, ja sigui pactat amb l’Estat o realitzat altre cop per decisió sobirana del Parlament; i només s’hauria de considerar que aquest referèndum expressa l’opinió de la majoria si la participació supera el 50% i els vots a favor de la independència resulten clarament majoritaris (la concreció d’aquests percentatges han de ser objecte de discussió i, en el seu cas, de pacte).

2) El moviment sobiranista s’ha de caracteritzar per ser inclusiu, tant en relació al sentiment d’identitat de la gent, com en la opinió sobre la relació que una República catalana sobirana ha de tenir amb la resta de pobles de l’Estat espanyol. També ha se ser un moviment radicalment democràtic, no solament per la forma de decidir sobre la independència, sinó defensant que la Constitució de la República catalana sigui fruit d’un procés constituent popular.

3) Cal impulsar formes de “construir república” des de baix, organitzant debats sobre el tipus de societat i de institucions que volem. Les organitzacions de masses (CDR, ANC, Ómnium) poden jugar un paper important en aquest sentit. Les eleccions municipals del any vinent poden ser una bona ocasió per impulsar confluències d’esquerra i favorables a la República catalana.

4) La futura República catalana ha de defensar els interessos de la gran majoria de la població i els governs que la impulsen n’han de donar proves concretes en les seves polítiques. Per això cal desplaçar del govern les polítiques neoliberals, poc democràtiques o tolerants amb la corrupció.

5) Cal estar vigilant front als riscos d’instrumentalització del moviment sobiranista i dels moviments socials en general. Per això cal afermar la seva autonomia, tant respecte al govern com als partits polítics, i assegurar la democràcia al seu interior. La lluita pel dret a decidir no hauria de ser una tasca només del moviment sobiranista, sinó del conjunt dels moviments socials, perquè no és més que un aspecte de la lluita per la democràcia entesa com l’exercici del poder per part del poble.

6) Per aconseguir la República catalana no s’ha d’excloure la negociació amb l’Estat, però s’ha de tenir sempre present que la seva oposició al dret a decidir no ha depès fins ara del partit que governava, sinó que es consubstancial al règim monàrquic de 1978. Per això seria un error estratègic tant renunciar a mesures unilaterals per part de Catalunya, com oblidar que aquestes s’hauran d’enfrontar amb tota probabilitat a la repressió de l’Estat.

7) S’ha de recordar, reivindicar i transmetre l’experiència que hem acumulat tant a l’hora d’organitzar la desobediència a l’Estat com a l’hora de defensar-la: l’ocupació i defensa de col·legis de l’1 d’octubre, la organització en assemblees obertes a les places, el piquets massius de la vaga general de país del 3 d’octubre, els talls generalitzats de vies de comunicació del 8 de novembre, l’opció per la mobilització pacífica i no violenta i l’autoorganització popular en els CDR.

8) Hem de presentar la República catalana com a part d’una solució republicana per a tots els pobles de l’Estat, perquè tots ells estan objectivament interessats en una ruptura amb el règim monàrquic i perquè les lluites conjuntes són les que poden debilitar la capacitat repressiva de l’Estat i eixamplar les possibilitats de victòria.

9) Per afavorir aquesta sortida republicana conjunta cal acumular noves experiències de lluites compartides, recuperant una història rica en experiències d’aquest tipus, especialment durant la lluita contra la dictadura franquista, però també recentment, per exemple en ocasió del 8 de març i de les mobilitzacions dels pensionistes. Aquestes lluites compartides són una necessitat per arrancar reivindicacions a l’Estat en salaris, condicions de treball, pensions, sanitat, educació, habitatge, drets de les dones, de les persones migrades i refugiades, etc. Al mateix temps són els moments en que es pren consciència de la comunitat d’interessos i de la necessitat de la solidaritat.

10) La internacionalització del conflicte català és una necessitat. La feina del president Puigdemont i dels altres exiliats ha estat important i ho continuarà essent. Però és necessari treballar la solidaritat dels pobles, perquè són ells els qui poden canviar l’actitud dels seus governs i de la Unió Europea. I aquesta tasca qui millor la pot fer és el moviment sobiranista i els altres moviments socials, teixint lligams i essent solidaris amb les lluites populars d’Europa i del món, es a dir, practicant el mateix que es demana.

En definitiva cal aixecar la bandera de la República catalana sobirana, democràtica, favorable als interessos de la gran majoria de la seva població, solidària amb els pobles de l’Estat espanyol , d’Europa i del món. La lluita per la República catalana s’ha d’identificar amb la lluita per la democràcia, pel poder del poble per decidir sobre tots els aspectes de la vida social.

16/06/2018





Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons