De vegades, la concepció lineal del temps és poc útil per copsar la realitat política. El calendari ens diu que fa 5 anys de l’1 d’octubre del 2017, però els rastres d’aquesta irrupció popular són tan dèbils en l’actualitat política-social que podrien haver transcorregut dècades. Els ecos del cicle caracteritzat per la doble impugnació del 15M i del Procés s’han debilitat a un ritme tan vertiginós (temps líquids!) que una mirada superficial ens fa pensar - parafrasejant l’últim text de Luxemburg - que l’ordre regna a Catalunya.
Malgrat tot, pensem que el Primer d’octubre s’ha de valorar com una de les majors insurreccions democràtiques que s’han produït a Europa en el que portem de Segle XXI i com el principal embat al Règim del 78 des de la Transició. No és cap secret que l’experiència es va tancar amb una derrota sense pal·liatius i la situació ha degenerat en el fangar de l’electoralisme, però sostenim que “l’espectre d’octubre[1]” conté aprenentatges útils pel nou cicle.
Quin valor pot tenir l’1 d’octubre en el context del 2022? A les portes d’una (anunciada com mai) gran crisi econòmica global que serà un episodi més d’una crisi de civilització cada cop més evident i que té el seu cor en els problemes crònics de l’acumulació capitalista... quines ulleres ens calen per aprendre? El punt de partida és descartar la nostàlgia autocomplaent, la museïtzació dels fets i la mitologia encegadora. És més suggerent construir una memòria política de l’Octubre català connectada a la reobertura del debat estratègic.
Actualment, estan cristal·litzant diferents sectors revolucionaris que no es resignen al retorn a la normalitat política. L’assumpció del fracàs del cicle 15M-Procés comença a obrir la porta a un rearmament estratègic i anima la discussió. Alguns sectors parteixen d’una cancel·lació total de l’experiència recent i defensen un reinici sobre noves coordenades. Començar de cap i de nou. En canvi, altres que hem resistit el naufragi considerem que hi ha experiències a rescatar per la via de la “superació autocrítica”, és a dir, que és un moment per “recomençar pel mig” segons la fórmula de Deleuze[2].
El propòsit d’aquest article és aportar una sèrie de pistes a aquestes discussions estratègiques a partir d’un balanç de l’Octubre que va esdevenir i dels altres Octubres que haurien estat possibles. Encara que la historia no crida ni ordena res a les militants d’avui, sí pot fer-nos arribar murmuris i senyals a desxifrar. Aquests aprenentatges els organitzem en dos nivells: d’una banda, la intervenció immediata en la bifurcació política que es va obrir entre el 20 de setembre i el 27 d’octubre del 2017 i, d’altra banda, l’acumulació prèvia del moviment sobiranista des de les Consultes Populars per la Independència fins al moment decisiu. En la realitat són plans absolutament entortolligats, però la divisió és una mecanisme per intentar explicar-nos amb més claredat.
La bifurcació d’octubre: el moment leninista del Procés
En el terreny dels temps curts i de la conjuntura crítica, la idea més elemental és que les organitzacions revolucionàries han de preparar-se pels canvis de ritme i els salts polítics. La lluita de classes té setmanes amb més valor que anys complets[3] i hores que condensen les oportunitats de dècades. En aquests moments decisius s’han d’evitar dos errors que es relacionen en un efecte mirall: inhibir-se per conservadorisme i dissoldre’s al moviment sense cap pla. En el primer dels casos, les militants revolucionàries decideixen no dialogar o directament donar l’esquena a un moviment que trenca les seves rutines i s’expressa en una gramàtica aliena a la que han conegut fins al moment. En la segona opció, l’entusiasme per l’esdeveniment porta les militants a perdre tota brúixola per capbussar-se en el tumult sense orientació pròpia. Segurament és fàcil per qualsevol militant revolucionària catalana reconèixer-nos (ni que sigui a estones) en un dels dos extrems respecte l’1-O i el Procés i també respecte el 15-M.
El següent pas és plantejar-se quin tipus d’intervenció. L’1 d’Octubre va desbordar el recorregut previ del moviment sobiranista i en alguns aspectes el va imupgnar. Especialment entre l’1-O i el 3-O, les fronteres del moviment salten pels aires, el que està passant és nou i “l’Estat major” perd el control, com a mínim parcialment. La vaga general convocada pel sindicalisme combatiu suposa una innovació en el repertori i l’entrada en escena de nous actors[4]. En aquest context, la tasca era contribuir a desenvolupar les potències que ja s’estaven expressant. Alimentar el moviment tectònic en els posicionaments de la societat catalana. El camí per fer-ho era pedregós i sinuós, però segur que no passava per subsumir el moviment a interessos partidistes o d’una corrent determinada. Més aviat es tractava d’estirar l’autoorganització cap a formes primàries de contrapoder, embrions d’una nova institucionalitat compartida per les persones partidàries de la ruptura i recuperar pràctiques de la democràcia obrera.
En aquest sentit, els Comitès de Defensa del Referèndum/República són potser la gran oportunitat perduda. La seva constitució per iniciativa de l’Esquerra Independentista i com a continuïtat de la dinàmica d’autoorganització entorn a la iniciativa “Escoles Obertes” va suposar un gir respecte les formes organitzatives prèvies basades en la delegació. Els CDR tenien el potencial d’esdevenir una expressió organitzativa destituent-constituent més àmplia que les adscripcions ideològiques prèvies a Octubre. Els Comitès podien anar més enllà d’una identitat estreta de l’independentisme i aprofundir l’efecte gravitatori de sectors populars que havien estat passius en la lluita per l’autodeterminació fins aquell moment. No obstant això, de seguida es van imposar dinàmiques de replegament sobre els més convençuts. Els canvis de consciència es poden accelerar en condicions excepcionals com les viscudes, però les transformacions en la manera de veure el món de la gent requereixen paciència, discussió i pràctica.
La manca de preocupació per “deixar-se gent pel camí” o ampliar el camp propi està estretament relacionada amb un altre dels errors estratègics (des del nostre punt de vista) que es van imposar en el conjunt del moviment i entre els sectors radicals. La visió majoritària de com derrotar l’Estat estava basada en la conspiració de petits grups. Les bases de l’ANC i Òmnium confiaven en que fos el Govern amb “jugades mestres” i dins els CDR es pensava en grups sorgits del propi moviment. En ambdós casos es tractava d’una acció minoritària i envoltada de secretisme. Per exemple, va haver-hi reunions on es desenvolupava un sofisticat pla per evitar que la Guardia Civil pogués sortir de Barcelona amb Puigdemont detingut bloquejant les carreteres. És una manera de pensar la política que entronca amb certa tradició del nacionalisme català insurreccionalista d’inicis del segle XX.És cert que el fort compromís d’algunes persones va ser clau per fer possible el referèndum i juga un paper en totes les revoltes exitoses. Tanmateix, la principal força d’un poble que s’enfronta a un Estat és el número, ser molts, ser incomptables. El desenvolupament de l’1 d’Octubre és un exemple de com les formes de lluita multitudinàries poden fer col·lapsar la repressió i erosionar fortament el consentiment de la dominació. L’Estat es queda nu a ulls de tothom. Durant les setmanes crítiques que van fins al 27 d’Octubre no es va apostar per continuar el debilitament de l’Estat mitjançant els processos de masses. Al contrari, la declaració suspesa del 10-O suposa un fre que deixa tot en mans del Govern i dona un oxigen molt valuós a la reacció, que ja s’havia manifestat el 8-O. No es pot obviar que, en la relació de forces existent, la Declaració d’Independència encara que no s’hagués “suspès” era purament simbòlica i amb més riscos d’alimentar la polarització identitària que possibilitats de ser desenvolupada en un control efectiu del país.
No obstant això, hi havia altres camins possibles que no eren tirar-se a una piscina buida ni frenar en sec. Per exemple, una opció, que va arribar a estar sobre la taula dels partits, era la convocatòria d’assemblees locals constituents simultànies poc després del 3-O. Aquesta fórmula, o qualsevol altra basada en el protagonisme popular, permetia aprofundir els processos d’autoorganització, mantenir la iniciativa política i millorar la relació de forces. Òbviament la por dels partits era no controlar res i ser desbordats ells mateixos per l’ebullició des de baix.
Aquesta desconfiança cap a la plebs ens serveix per arribar a l’última potència avortada de l’Octubre del 2017 que volem exposar des de la perspectiva de la conjuntura. Com ja s’ha comentat, l’1-O va ser una impugnació a la dinàmica de delegació i representació. A més, la materialitat de l’exercici del poder irromp en el debat amb el boicot dels poders econòmics. La pèrdua de legitimitat d’un ordre concret no és suficient per la seva caiguda si no s’han desenvolupat estructures capaces d’entomar les funcions elementals perquè la societat funcioni. En el moment d’inflexió va haver-hi petits intents de desafiar el monopoli estatal del poder que si bé no van arribar a suposar un escenari de doble poder, obrien rutes inexplorades.
Cada moviment compta. El camí gramscià fins al referèndum
Octubre va expressar múltiples possibilitats tàctiques i alhora les limitacions de tot un cicle. La inflexió del Primer d’octubre permetia una millora en la correlació de forces front el règim i aportava combustible per reorientar el sobiranisme en una clau popular i rupturista. Però, l’independentisme i el sobiranisme arrossegaven una sèrie de mancances i problemes de fons que no es podien resoldre de manera definitiva en la conjuntura. La guerra de moviments deixava al descobert la debilitat de les posicions.
L’octubre català va enfrontar-se a l’Estat amb un moviment independentista d’arrel fortament plebiscitària i construït sobre una ideologia que escamotejava el conflicte. Des de 2012 en endavant, la Generalitat va hegemonitzar el moviment i el paper dels partits del Govern va ser determinant en la seva orientació política. L’artefacte de Junts pel Sí i les eleccions “plebiscitàries” de 2015 o les consecutives jugades mestres en són bon exemple. Alhora, les principals organitzacions del moviment van fiar tota l’estratègia de l’independentisme a l’acció de Govern. Es va sedimentar una cultura política basada en el lobbisme, els hiperlideratges, la falta de discussió estratègica per la base i una constant enunciació cap a la Generalitat combinada amb una manca de praxi militant autònoma. Per cert, un model de moviment que emparenta l’ANC amb Podemos més del que admetran cap dels dirigents dels dos espais. En tot cas, la lògica plebiscitària de l’independentisme ha fet creure que tota dificultat estratègica és una prova de traïdora i que el radicalisme verbal o el coratge d’un líder particular pot resoldre la manca d’un moviment de masses autoorganitzat.
Per altra banda, el Procés va construir un imaginari polític on la independència era una ruptura quirúrgica: “de la llei a la llei”. Com la direcció de Syriza a Grècia amb la confrontació amb la Troika[5], el Govern va creure que els enemics no els destruirien. L’independentisme no es va preparar per un xoc amb l’Estat perquè no contemplava la possibilitat d’un xoc (per ingenuïtat o per cinisme). L’independentisme màgic va manllevar al moviment la possibilitat de desenvolupar un múscul prou robust per enfrontar-se a la repressió de l’Estat i al xantatge econòmic. El teixit popular, l’autogestió, l’acció sindical, la desobediència civil, les caixes de resistència i d’altres elements fonamentals per sostenir un conflicte en el temps mai van ser part l’estratègia majoritària. En termes clàssics diríem que el cicle anterior no va tenir una estratègia que incorporés, encara que fos tímidament, la disputa pel poder: enfortir les institucions de contrapoder i aprofitar la conjuntura de crisi general per transcendir-les en doble poder. Malauradament, els intents i advertiments de l’esquerra transformadora van quedar, o bé, subordinats a l’independentisme majoritari del Govern, o bé, impotents per la manca d’instruments propis amb els quals intervenir en el procés de masses.
És cert que la generació que emergeix el 2019, que es revolta a Urquinaona o després contra l’empresonament de Pablo Hasél, supera la ingenuïtat del cicle 2012-2017. Mor el “ni un paper a terra”. La forma de manifestar-se assumeix el xoc amb les forces repressives de l’Estat com quelcom indestriable del conflicte polític. Tanmateix, el radicalisme que s’expressa des de 2019 fins avui es caracteritza per esclats de ràbia que no perduren en el temps. La manca d’un coixí organitzatiu, d’una cultura militant i d’una transmissió col·lectiva dels aprenentatges d’octubre deixa avui orfe d’un horitzó estratègic a aquesta nova generació. De fet, el teixit popular, l'autogestió, l’acció sindical, la desobediència civil, les caixes de resistència, etc. segueixen sense ser part central de l’estratègia. En la fase on els temps s’allarguen, és quan necessitem cavar trinxeres: dotar de continuïtat l’enuig i combatre el tedi.
L’independentisme de 2012 i la radicalització post 1-O comparteixen un buit estratègic: com es confronta el poder de l’Estat Espanyol? Part de l’independentisme creia i segueix creient que la confrontació es pot donar només des de Catalunya, “nosaltres sols”. Però, “nosaltres sols” vam rebre i rebrem la repressió sense grans costos polítics per al Règim, sense fractures en el bloc de poder. Només contagiant el conflicte més enllà de Catalunya, només sent el motor d’una crisi més àmplia, es pot imaginar una confrontació victoriosa. Malauradament, en el cicle anterior les dues vies destituents: el 15M i el Procés, van avançar de manera paral·lela afeblint les possibilitats de ruptura. El 15M i el Procés van funcionar com utopies disponibles[6] que enlloc de retroalimentar-se, van competir.
La competició entre la via del 15M i la via del Procés va alimentar una esquerra que s’inhibia de la qüestió nacional i un moviment independentista que ignorava un programa social. La manca d’un programa contra l’austeritat va impedir que l’independentisme connectés amb una part de la classe treballadora catalana. Sovint el Procés s’ha relacionat amb aquests sectors, o bé, menystenint-los, o bé, amb una vocació evangelitzadora. Aquesta desconnexió ha construït un “poble del procés” on els sectors populars i obrers que sí són independentistes queden estructuralment minoritzats en el si del moviment. Tanmateix, una esquerra social i política que vulgui ser majoritària a Catalunya no pot desentendre’s del fet nacional i de la defensa del dret a l’autodeterminació. Fins i tot quan sembla que l’ordre regna a Catalunya.
Defensar l’esperança en temps d’avorriment
Com dèiem anteriorment, la lluita de classes té dies que valen per anys. Per desgràcia, també té anys on no s’avança ni un dia. Després de la derrota d’octubre s’ha imposat el fangar electoralista. Els dos grans partits independentistes opten per camins diferents i cap d’ells porta a la ruptura. Esquerra Republicana assumeix part de les dificultats del cicle anterior, però les converteix en resignació i impotència. Per ERC no hi ha cap altre horitzó que la gestió de l’autonomia. En canvi, Junts per Catalunya insufla retòricament de vida al processisme. La motivació és purament electoral i Laura Borràs és el Frankenstein d’un cicle que se sap tancat.
Després de la derrota, l’horitzó es desdibuixa i l’esquerra radical, les revolucionàries, caminem a les palpentes. Ara bé, creiem que cal caminar sense resignació i sense quedar sepultades en la nostàlgia de temps més interessants. Una vegada tancada la carpeta del cicle anterior, el debat estratègic es reobre i diferents sectors coincideixen en la necessitat d’organitzar-se més i millor.
És cert que en el temps de les estructures[7] les grans veritats semblen inamovibles, és difícil saber per on recomençar i el pitjor enemic de les revolucionàries és l’apatia. El canvi de fase política imposa una actitud defensiva i obliga construir una alternativa amb el vent de cara. No obstant això, la memòria política d’experiències com l’1 d’Octubre ha de servir per no repetir itineraris que no ens porten enlloc. Ara la crisi social i econòmica - sigui en l’actual forma d’inflació o d’una futurible recessió - ha desplaçat el fet nacional del centre de les discussions polítiques. De totes maneres, seria un error no entendre que ambdós esferes continuen lligades. Sense sobirania popular no hi ha eines per afrontar els reptes socials i econòmics.
La tasca actual que plantegem per l’anticapitalisme - sigui o no la més sexy - és la construcció d’un pol social i polític que es prepari per futures oportunitats. Per suposat aquesta preparació requereix formació i debat estratègic, però encara més necessita d’experiències d’organització dels malestars existents. Transformar l’angoixa en lluites populars, el tedi en agitació, i millorar la implantació social de les organitzacions revolucionàries. Són temps de cavar trinxeres sense abandonar la brúixola.
[1] La idea de l’espectre o els espectres d’octubre es desenvolupa al llibre homònim de Josep Maria Antentas publicat per l’editorial Sylone: https://www.sylone.org/espectros-de-octubre-c2x27867521
[2] El plantejament de tot aquest paràgraf està manllevat d’un fil de Twitter de Brais Fernández: https://twitter.com/BraisRomanino/status/1570724587306094592
[3] Per una explicació més desenvolupada d’aquesta concepció dels temps polítics inspirada en Lenin podeu llegir aquest article de Daniel Bensaïd: https://www.marxists.org/espanol/bensaid/2002/001.htm
[4] L’ex-diputat de la CUP i advocat laboralista Vidal Aragonés ha recollit a Twitter una sèrie de dades que permeten entendre l’impacte de la convocatòria: https://twitter.com/VidalAragones/status/1576634025544122369
Alhora, l’ex-portaveu de la IAC i membre de la redacció de Viento Sur, Marc Casanovas, reflexionava sobre l’entrada en escena del repertori del moviment obrer: https://twitter.com/MarcCasanovas4/status/1576568007480025088
[5] En aquest article publicat a Jacobin América Latina, Stathis Kouvelakis exposa la seva visió sobre l’estratègia de la direcció de Syriza que va conduir a la capitulació: https://jacobinlat.com/2022/05/23/mas-alla-de-la-melancolia-de-izquierda/
[6] L’expressió d’ “utopia disponible” referida al Procés la va popularitzar Marina Subirats: https://lamaletadeportbou.com/articulos/una-utopia-sostenible/
Nosaltres l’extraiem d’un fragment publicat a Catarsi Magazín del ja citat llibre de Josep Maria Antentas: https://catarsimagazin.cat/onze-espectres-doctubre/
[7] Anxel Testas explica la dicotomia entre temps d’estructures i temps d’acció en aquest article publicat a Viento Sur: https://vientosur.info/tiempos-de-estructuras-y-resistencias-en-el-madrid-neoliberal/
