Cada fragment d’un mirall trencat dóna una imatge diferent del seu entorn i el conjunt provoca una sensació de confusió. Això fa temps que passa amb el relat del Procés i s’ha fet més evident després de l’11 de Setembre de 2022: les propostes polítiques s’han diferenciat més que mai anteriorment i la confusió sobre el que pot passar les properes setmanes i mesos ha augmentat notablement.

El detonant final de tot plegat ha estat la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La guàrdia urbana ha estimat la participació en 150.000 persones i els organitzadors en 700.000. Jesús Rodríguez a la Directa n’ha calculat 272.000 a partir de la superfície ocupada i la densitat dels manifestants. En tot cas és un nombre molt gran de persones mobilitzades que sembla haver agafat per sorpresa a molta gent, començant pel govern de l’Estat.

Els responsables del PSOE/PSC comptaven amb que les divisions en el camp independentista i les enquestes que senyalen una disminució del partidaris de la independència debilitarien la mobilització i podrien continuar amb la seva política de promeses vagues, una taula de diàleg sense resultats, justificar l’espionatge a independentistes, els judicis a milers d’activistes, seguir consentint que els tribunals facin costat a les polítiques de PP i Vox contra la llengua catalana,...Ara han de prendre nota que aquesta política portarà més gent al carrer i més dificultats per obtenir el vot dels representants catalans a les Corts.

També el president Aragonès i els dirigents d’ERC comptaven amb menys persones mobilitzades. Per això és van atrevir a fer un pols arriscat i negar-se a anar a la manifestació amb la justificació que la orientació de l’ANC era contraria als partits i institucions. El resultat ha estat que molta gent ha expressat de forma molt visible crítiques molt dures a Aragonès, ERC i el govern: botiflers, traïdors, govern dimissió,...Quan el president ha intentat apaivagar l’ambient convocant una cimera amb l’ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) no se’n ha sortit.

L’ANC també ha plantejat la manifestació com un pols als partits i al govern. En el parlament al final de la manifestació la seva presidenta Dolors Feliu va dir clarament: “O independència o eleccions”.

És una proposta molt allunyada de la força que té el moviment independentista per fer-la realitat, no és compartida per la majoria de partits i entitats, però no es pot dir que sigui una sorpresa. En el full de ruta de l’ANC pel 2022-2023, aprovat fa pocs mesos, es diu: “El resultat del referèndum del Primer d’Octubre és legítim i s’ha d’implementar. Els càrrecs electes estan obligats a fer efectiu el mandat del poble...Les institucions autonòmiques: Generalitat i Parlament de Catalunya, són institucions captives, sotmeses, amenaçades i desgastades....Des d’aquest moment ens plategem l’impuls d’una llista cívica, independent de partits, per defensar la voluntat dels electors independentistes”.

Algú potser havia pensat que això només es quedaria en paraules. Però no ha estat així. El dimarts dia 13, moments abans que Dolors Feliu entrés a la cimera convocada pel president Aragonès, va comunicar que l’ANC proposava “al Govern, partits i institucions fer la Declaració d’Independència de Catalunya durant el segon semestre de 2023”... i instava “el Govern i el Parlament a mostrar el seu compromís amb la independència aprovant una resolució el pròxim 27 de setembre en el debat de política general”.

Aquesta proposta no ha estat avalada per l’AMI ni per Òmnium. La rebutgen frontalment el president Aragonès i el seu partit. La CUP tampoc l’accepta. Junts per Catalunya no té, de moment, una posició comú. I està augmentant les tensions dins del govern.

Des de fa temps existeixen diferències importants entre Junts i ERC, i l’ombra d’un trencament plana sobre el govern. Junts ha posat tres condicions a ERC per evitar-lo: direcció estratègica conjunta de l’independentisme, front unitari a Madrid i negociació real sobre amnistia i autodeterminació a la taula de diàleg. Ara la pressió de l’ANC situa a l’actualitat més immediata si cal trencar el govern per estar al costat dels independentistes que ho reclamen. O seguir en el govern, hipotecar el suport d’aquest sector, i donar més volada a la proposta d’una llista cívica independent dels partits. De moment Laura Borràs ha declarat que era perfectament possible que el seu partit deixi el govern i sembla que l’entorn de Puigdemont es decanta per aquesta opció. D’altra banda el conseller d’economia Jaume Girò ha manifestat que era perfectament possible que el seu partit no surti del govern. Entre aquests dos extrems hi ha moltes posicions intermèdies.

Ara és el moment d’intenses negociacions al més alt nivell entre ERC i Junts per veure si es pot presentar algun compromís en el debat de política general del 27 de setembre. La reunió del dijous dia 15 vaser infructuosa, però encara hi ha temps. També sembla difícil un acord entre Junts i l’ANC perquè també es van reunir el dia 15 i un comunicat posterior de l’Assemblea afirmava que “els partits continuen instal·lats en l’immobilisme i que si aquest s’allarga molt en el dona més arguments per continuar desenvolupant la llista cívica”.

La proposta de l’ANC i les reaccions que ha provocat a ERC i Junts son la darrera i més dramàtica versió d’una controvèrsia que dura 5 anys i que només ha servit per aprofundir les divisions i debilitar la capacitat del moviment per arrencar victòries a l’Estat. Fins ara les veus que reclamaven  repensar l’estratègia des de noves bases, partint del respecte a la realitat i amb voluntat inclusiva han tingut poc ressò. Però en aquest mirall trencat de l’11 de Setembre la proposta d’Òmnium, una entitat amb 190.000 socis, ha apuntat amb força en aquesta direcció.

Xavier Antich, el president d’Òmnium, ha demanat deixar enrere la desconfiança i les estratègies de part confrontadesque provoquen desànim, desmobilització i desorientació. També ha dit clarament que “La fórmula d’aquests cinc anys ja no serveix. Ens calen noves maneres, noves sensibilitats i noves veus”. Ha fet afirmacions i propostes importants: No hi haurà via a la independència que no sigui democràtica i aquesta via no interpel·la només a l’independentisme, sinó al sobiranisme i als demòcrates. Per guanyar hem de ser més i per ser més hem de participar en tota la diversitat de lluites que es basteixen arreu de Catalunya. Cal un nou marc estratègic pel moviment d’alliberament nacional, aclarint que “un nou marc és un nou marc, no estem parlant de recuperar fórmules que no han funcionat” i cal construir aquest nou marc amb la complicitat de nous agents.

La posició de la CUP podria ser favorable a aquesta proposta. Maria Sirvent, portaveu del secretariat, ha declarat que no hi ha receptes màgiques per implementar la independència i que, en tot cas, s’hauria de parlar d’una estratègia per a implementar el dret d’autodeterminació. “Ara mateix sabem que un referèndum pactat no és possible i que, per tant, hem de generar les condicions de conflicte necessàries per exercir el nostre dret a l’autodeterminació com a poble”.

En mig de la crispació actual la crida d’Òmnium a iniciar un debat per a una renovació radical, respectant el pluralisme, per sumar més forces i ser més efectius en les lluites és un factor d’esperança. El relat de l’independentisme seguirà sent un mirall trencat? O serà possible iniciar nou cicle? Sens dubte no serà fàcil, però el sol fet de proposar-ho ja és un pas important

16/09/2022

(Visited 257 times, 1 visits today)