Víctimes en so de de pau és un llibre colpidor que ens parla de la nostra història més recent des del punt de vista dels familiars de 15 de les seves víctimes: Salvador Puig Antich, Romualdo Barroso, Agustín Rueda, Germán Rodriguez, Yolanda González, Juan Manuel garcía Cordero, Joxi Zabala, Luisa Ramírez Calanda, Guillem Agulló i Salvador, Joseba Goikoetxea, Fernando Buesa, Ernest Lluch, Daniel Paz Manjón, Àngel Berrueta, Carlos Javier Palomino Muñoz.
Des de ETA i els GRAPO i la violència de l’Estat espanyol en la darrera fase del franquisme fins els atemptats gihadistes passant per els Gal, el Batallón Vasco Español i diferents grups d’ultra dreta: “la violència política a l’Estat espanyol ens acosta a xifres de difícil parangó dins de l’Europa comunitària”.
50 anys de violència política de diferent signe a través dels testimonis dels familiars de les víctimes; una periodització de la nostre història política i social en tres fases que ens porta des de la rebel·lia i les lluites obreres contra el franquisme fins a la “fràgil democràcia” dels nostres dies passant pel desmantellament del mite de la “transició pacífica”.
Una crònica de lluita per la memòria, contra el silenci, la injustícia i la impunitat a través del valent compromís d’uns testimonis que “després d’un llarg període de dol i superació personal, han transformat la terrible experiència en l’estímul per contribuir, des de la seva humil actitud, a una societat més justa i en pau”.
Entrevistem al seu autor Àlex Romaguera i Vendrell (Barcelona, 1970), periodista especialitzat en moviments socials i en temes vinculats a la lluita pels drets humans i la memòria històrica. Col·laborador i redactor en revistes com La Directa, El Triangle, El Temps, Gara o Illacrua entre d’altres.
Marc Casanovas: “Víctimes en so de pau” és un llibre fruit d’un ampli procés d’anàlisi i preparació que s’acaba concretant en 15 entrevistes (11 dones i 4 homes) de familiars de les víctimes de la violència política de diferents signes en l’Estat espanyol durant el darrer mig segle. Ens podries parlar una mica de l’origen i les motivacions del projecte? Com es va desenvolupar el procés de preparació?
Àlex Romaguera: Tot arrenca el 2011. El gener d’aquell any, ETA havia declarat la treva unilateral que l’octubre es rubricaria amb la decisió de cessar l’activitat de forma definitiva, i mentre això es gestava, s’iniciaven les Trobades restauratives entre familiars de víctimes de l’organització armada basca i els victimaris que, des de l’antiga presó alabesa de Nanclares de la Oca, volien manifestar el reconeixement del dany causat. En tenir informació d’aquests encontres, vaig entrevistar Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jauregi, l’exgovernador civil de Guipúscoa i que aleshores impulsava aquest programa com a directora de l’Oficina de Víctimes del Terrorisme del govern basc, i Mari Carmen Hernández, viuda de Jesús Mari Pedrosa, l’exregidor del PP de Durango, també assassinat per ETA. Totes dues havien accedit a participar-hi i, malgrat confessar que la pèrdua dels seus marits no tenia reparació possible, creien que aquella iniciativa podia ser una petita aportació en el procés de pau i distensió que aleshores s’albirava en la societat basca.
També en aquesta època vaig entrevistar Robert Manrique, ferit a l’atemptat d’ETA als magatzems de l’Hipercor el 1987 i que també havia pogut trobar-se amb l’autor de la massacre.
Doncs bé: escoltar aquestes veus, i més tard llegir els testimonis de les trobades celebrades entre víctimes de diferents grups armats i alguns victimaris a la parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid el 2014 i a l’Auditori Marcelino Camacho, també a la capital de l’Estat, el 2015, em van esperonar a parlar d’aquest grup de víctimes que, lluny de quedar recloses en l’odi, el silenci o la rancúnia, aposten públicament pel diàleg, la convivència i apel·len a què tots els sectors polítics -i les institucions en particular- treballin perquè cap drama similar no torni a succeir mai més.
No sols entenia que els seus casos tenien un innegable interès periodístic; també per raons ètiques, trobava fonamental que es donessin a conèixer perquè contrastaven amb el discurs hegemònic que, encara avui, propaga la dreta a través de les principals associacions de víctimes, com són la Associación de Víctimas del Terrorismo (AVT) i Covite. Dues entitats mitjançant les quals es difon un missatge que, en lloc d’afavorir la pau i la reconciliació, només contribueix a polaritzar la societat entre bons i dolents i alimentar els sentiments de rebuig i venjança cap a l’altre. D’acord amb aquesta anàlisi, vaig decidir tirar endavant un llibre que ens apropa a 15 persones a les quals les equipara el dolor sofert, però també i el més rellevant, haver experimentat un procés de resiliència que els ha dut a contribuir, des de la seva humil posició, a una societat més justa, humana i en pau.
M.C.: Com dèiem, el llibre recull el testimoni colpidor de 15 víctimes indirectes de la violència política alhora que també ofereix materials i elements de reflexió sobre la mateixa condició de les víctimes i el paper que poden jugar en les nostres societats. Quin és l’estatut de les víctimes de la violència política avui a l’Estat espanyol? Hi ha víctimes de primera i víctimes de segona? És això compatible amb els principis d’una justícia restaurativa com la que reclama el llibre?
A.R.: La mateixa legislació espanyola en matèria de víctimes (Llei de víctimes del terrorisme de 1999 i la posterior reforma de 2011) consagra les dues vares de mesurar en relació amb aquest col·lectiu. Perquè, així com reconeix la condició de víctimes a tothom qui ha resultat ferit o mort en mans de grups insurreccionals i els seus respectius familiars, deixa al marge les persones afectades per accions dels aparells policials del mateix Estat. De manera que, mentre les primeres tenen accés a una indemnització i ajudes per estudis o de suport psicològic, a les persones víctimes de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i, de retruc, als seus familiars directes, no tenen aquest reconeixement i, en conseqüència, se les priva d’acollir-se a les prerrogatives fixades per la llei.
Una manca de reconeixement que les condueix a patir una doble victimització: no sols el dolor per la pèrdua del familiar; també la manca d’atenció per part de les institucions, quan no el despreci més absolut. I aquest sentiment -assenyala el sociòleg alemany Axel Honneth- implica que sovint vegin agreujades les seqüeles derivades del drama sofert. En aquest sentit, tots els testimonis recollits en el llibre són contundents en afirmar que, igual que no hi ha assassinats més justificables que altres -consideren que tots són igual d’abjectes-, tampoc no pot haver-hi víctimes de primera ni de segona. Reclamen que totes, sense distinció, han de veure satisfets els drets fonamentals a la veritat, la justícia i la reparació (els coneguts com Principis de Joinet, establerts per les Nacions Unides el 1997). Uns requisits que, com dictaminen els organismes internacionals, són la base de qualsevol procés de justícia transicional o restaurativa, fet que a l’Estat espanyol encara està lluny d’assolir-se.
M.C.: En el llibre s’assenyala com el reconeixement i la posada en comú de les diferents experiències de les víctimes, més enllà del signe polític de la violència rebuda, permeten il·luminar la realitat i parts ocultes del nostre passat per dotar-nos d’un relat inclusiu i d’eines contra la manipulació i la mentida; per aixecar una veritable cultura de la pau que conjuri les causes de la violència política. Els diferents testimonis del llibre ens ofereixen, doncs, una imatge a contrapel i dialògica de la nostra història recent des de les acaballes del franquisme a l’actualitat passant per la transició. Com creus que casa tot això amb la realitat política actual i les actuals guerres de la memòria? Quin impacte creus que hauria de tenir en la legislació vigent? Llei d’amnistia 1977, llei de partits, Llei mordassa, etc...? i en la nostra societat en general?
A.R.: A propòsit d’això, els testimonis del llibre apunten clarament que la pau no es limita a l’absència de violència. Consideren que ha d’anar associada ineludiblement a desconstruir la cultura d’impunitat heretada del franquisme i que l’actual sistema polític espanyol ha apuntalat per mitjà d’un conjunt de dispositius i mecanismes legals. Aquí trobaríem la Llei de Secrets Oficials, aprovada el 1968 en ple franquisme i que impedeix desclassificar la informació relativa als crims d’Estat; la Llei d’Amnistia de 1977, que exonera els responsables de la dictadura i institucionalitza el model d’oblit que ha suposat la Transició, o la mateixa Audiència Nacional, succedània del Tribunal de Orden Público, la funció de la qual consisteix a perseguir la dissidència política. Normes que, des dels diferents relators de les Nacions Unides, fins a Amnistia Internacional o Human Rights Watch, insten a derogar. De la mateixa manera que exhorten a eliminar la Llei de Partits Polítics, per la seva oberta discrecionalitat amb vista a excloure determinats projectes de la participació política; els articles del Codi Penal que, lluny de protegir les minories i els col·lectius vulnerables, s’utilitza per castigar els sectors més díscols de la societat; La Llei Mordassa, que contravé drets fonamentals, i altres mecanismes de caràcter punitiu que vulneren la llibertat d’expressió i opinió. Per aquestes veus, sense la supressió d’aquests dispositius i un canvi de cultura política que avantposi la prevenció al càstig, difícilment es podrà assolir un veritable marc de drets i llibertats i, consegüentment, una societat més justa, diversa, pacífica i plural.
M.C.: Tots i cadascun dels testimonis que travessen el llibre, han fet de la lluita per la reparació i la memòria dels seus éssers estimats també una lluita de compromís cívic i reconeixement de l’altre. Aquesta pràctica solidària, lligada a la creació de teixit social i associatiu, la seva relació amb els altres i la reflexió vers la violència política que la travessa, creus que també ens ofereix una imatge de l’acció política? De l’ethos que haurien d’incorporar la formes de ciutadania i d’activisme del segle XXI?
A.R.: En efecte, les víctimes que apareixen el llibre exemplifiquen i irradien com ningú l’aposta per un nou paradigma en el comportament com a col·lectivitat. No sols ens immunitzen contra la violència en mostrar-nos, amb els seus gestos, el valor de l’alteritat i la necessitat de posar la vida humana al bell mig de les relacions socials i polítiques. Han esdevingut corretges de transmissió del que s’anomena “pau positiva”, principi que han desenvolupat estudiosos del pacifisme i la resolució de conflictes com Juan Gutiérrez, Paco Cascón, John Paul Lederach i diferents moviments i entitats socials. Parlen de la necessitat de no cronificar-nos en els horrors del passat i construir una societat resilient en què els litigis siguin abordats de forma dialogada i col·laborativa. Són, per tant, una referència ètica i moral en la mesura que, davant l’espiral deshumanitzadora i individualista la qual estem instal·lats com a societat, ells realcen el valor de la vida i ens esperonen a comprometre’ns en la lluita per la veritat i la justícia. El seu relat, doncs, té una dimensió pedagògica que sobrepassa el món de les víctimes, ja que ens interpel·la com a subjectes i membres de la comunitat a ser motors de canvi i transformació democràtica.
Marc Casanovas forma part de la redacció de viento sur.
