Les manifestacions a Barcelona per la detenció i empresonament de Pablo Hasél van ser les primeres mobilitzacions de certa envergadura i dinamisme des de feia molt de temps, trencant així l'atonia que havia tenallat la majoria dels moviments socials. El fet que seguessin dia rere dia va palesar que allò que les impulsava tenia arrels més profundes i anava més enllà d’aquest cas particular.
Així que no va resultar estrany ni artificial que en les convocatòries apareguessin de seguida altres reivindicacions democràtiques i socials, algunes de les quals ja figuraven, directament o indirectament, en les cançons del mateix raper: Alliberem els presos; regulem els lloguers; aturem els desnonaments; acabem amb la monarquia; abolim la llei d'estrangeria; deroguem la reforma laboral.
Aquesta evolució cap al que es podria considerar com un programa unitari de mínims, agrupant les demandes centrals de diversos moviments que podrien ser compartides per tots ells, obria al seu torn dues perspectives lligades entre elles. D'una banda, la possibilitat d’atraure més gent, que veuria les seves preocupacions reflectides si no en totes, almenys en la majoria de les consignes escollides. I de l'altra, una via cap a la superació de la dispersió de les lluites, dotant-les d'uns objectius comuns.
És cert que faltaven punts relatius al feminisme o l'ecologisme; en canvi, hi era, i no pas en últim lloc, l'abolició (derogació) de la Llei d'Estrangeria. En una altra formulació encara més concisa d’una possible plataforma unitària emprada recentment en altres lluites, les necessitats de les persones migrants continuen essent-hi presents: pa, sostre, papers i treball.
I és que en els darrers temps, aquestes demandes han anat sortint cada vega+da més dels confins estrets de les diferents campanyes en favor dels drets de les persones migrants per incorporar-se també en les peticions d'altres moviments.
En aquest avanç hi han influït diversos factors. Les lluites entorn de diferents aspectes del racisme institucional i estructural -irregularitat, CIEs, fronteres, refugi, rescat en el mar...- han anat adquirint més visibilitat. Més recentment, l’impacte de la pandèmia ha evidenciat el paper essencial de molta gent immigrant en el funcionament de la societat, al mateix temps que s’ha vist com les persones immigrades han estat particularment colpejades per la crisi econòmica. Les mobilitzacions massives de Black Lives Matter als EUA també han tingut força ressò aquí amb una imponent concentració al centre de Barcelona a les poques setmanes de la declaració de la pandèmia.
Canvis demogràfics
Tots aquests fenòmens són importants, però no s’entenen cabdalment sense tenir en compte determinats canvis materials que s’han produït en els darrers 20 anys. Segons l'Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener del 2000 hi havia 181.590 persones estrangeres residents al país, el 2,9% de la població total de 6.174.547. No feia pas gaire que el govern de Jordi Pujol encara proclamava ufanosament “Som sis milions”.
Avui (dades de l’1 de gener del 2020), el nombre de persones estrangeres residents ha pujat a 1.260.619, representant el 16,2% del total de 7.722.203. Si hi afegim que entre 2003 i 2019 gairebé quatre-centes mil persones van adquirir la nacionalitat espanyola a Catalunya, es veu que el gruix de l’increment de la població en les dues últimes dècades es deu a la immigració estrangera (és a dir, la que no té la nacionalitat espanyola). A la ciutat de Barcelona, el 21,58% de les persones empadronades són estrangeres.
Una de les conseqüències d’aquest creixement demogràfic és la presència de cada cop més jovent d’ascendència forana que ha nascut i/o s’ha criat aquí. Entre aquesta generació, hi ha molt gent que té prou confiança i habilitat per criticar no solament el sistema (capitalista) racista, sinó també determinades actituds i conductes de l’anomenada “esquerra blanca” o el “feminisme blanc”, així com una insuficient atenció a les seves prioritats. Si bé una part de la gent més activa milita en organitzacions compostes només de persones racialitzades i que sovint tenen relacions conflictives amb les organitzacions a vegades denominades “blanques”, una altra part s’ha integrat en moviments socials “blancs” (en realitat, “mixtos”) o grups polítics més o menys d’esquerra.
Aliances necessàries i possibles
El fet que reivindicacions com ara la derogació de la Llei d’estrangeria o Papers per a totes hagin estat adoptades per diversos moviments socials i partits d’esquerra no vol dir que aquests les hagin interioritzat del tot. I no significa tampoc que hagin entès completament com funciona el capitalisme racial o com el combat contra el racisme ha de ser un component integral i transversal de la lluita contra el capitalisme si aquesta vol tenir èxit. Però sí representa la possibilitat que alguns sectors “racialitzats”, fins ara recelosos de les organitzacions “blanques”, participin conjuntament amb aquestes en certes campanyes i, així, que unes i altres vagin desenvolupant una més gran comprensió mútua en el camí cap a col·laboracions i aliances més estables.
Aquest acostament és particularment necessari no solament davant la crisi múltiple que no deixa d’aguditzar-se, sinó per fer front a dos reptes relacionats que actualment han adquirit una importància especial. Encara que el flamant ascens electoral de Vox a Catalunya, a diferència de la de Plataforma per Catalunya en el passat, es deu més a la seva posició sobre la qüestió nacional que a la sobre la immigració, les seves actituds xenòfobes i islamòfobes també hi juguen un paper. A més, a còpia de difondre i normalitzar aquestes actituds, dona cobertura als grups neofeixistes o neonazis.
Fins i tot abans de la pandèmia, la situació de molta gent migrant ja era dramàtica. Una Proposició no de Llei dipositada al parlament espanyol que plantejava solucions parcials a bon nombre d’aquests problemes no va prosperar, malgrat el suport que havia rebut de moltes entitats i alguns partits polítics, incloent-hi ERC i els Comuns.
Ara, el govern central, que té la majoria de les competències en temes d’estrangeria, està preparant una reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria. Després, possiblement en consonància amb el Pacte sobre Migració i Asil de la UE, contempla una reforma de la Llei. Encara no se n’ha publicat cap esborrany, però la poca informació disponible sembla indicar, entre altres coses, el retorn a un fallit sistema de quotes de contractació en origen basat en les necessitats del mercat del treball com a manera de fomentar un model de migració suposadament legal, segura i ordenada.
Sigui com fos, és altament probable que les modificacions quedaran molt lluny de satisfer les necessitats de les persones migrants (o ni tan sols de complir amb diverses normes democràtiques elementals) i que caldrà una fortíssima campanya unitària al carrer per arrencar algunes, si més no, de les millores que farien falta.
17/03/2021
Brian Anglo és activista antiracista i militant d’Anticapitalistes