Aquesta contribució a la memòria d’Antonio Gil vol mostrar la connexió entre la seva faceta d‘activista de l’esquerra sindical i la de militant trotskista.

Antonio defensava un sindicalisme d’esquerra, alternatiu al de les centrals majoritàries, i tenia capacitat de lideratge, de ser reconegut pels obrers de la fàbrica com una persona de confiança en la lluita pels seus drets com a treballadors i com a persones.

Però em centraré en la seva militància política. Començaré dient que hi ha moltes classes de trotskisme. Com també hi has moltes classes de marxisme o de cristianisme. Tots els qui es reclamen d’algun d’aquests ismes tenen coses en comú, però les diferències poden ésser tan grans com les que separen, dins del marxisme, Dolores Ibárruri d’Andreu Nin o, dins del cristianisme, Ernesto Cardenal de Joan Pau II. Per això, a l’hora de parlar de trotskisme, s’ha filar més prim.

Antonio Gil va començar a militar políticament al PORT (Partido Obrero Revolucionario Trotskista), una de les variants més exòtiques del trotskisme, també coneguda com a posadisme, en referència al pseudònim o nom de guerra de l’argentí J. Posadas, el seu dirigent més conegut. Però la major part de la militància política d’Antonio va ser a la LCR (Lliga Comunista Revolucionària), l’organització on ens vam conèixer. Aquest partit d’esquerra radical, sense rebutjar el nom de trotskista, preferia definir-se com a marxista revolucionari per incloure’s dins d’una tradició àmplia que anava de Marx, a Rosa Luxemburg, Lenin, Trotski, Andreu Nin o al Che Guevara, i que es contraposava a la socialdemocràcia i a l’estalinisme. Al propi Antonio li agradava especificar que els seus referents dins del trotskisme eren Ernest Mandel, Daniel Bensaïd o Alain Krivine, dirigents de la IV Internacional defensors d’un marxisme obert i en diàleg amb altres corrents revolucionaris.

L’entrada d’Antonio a la SEAT no va ser una casualitat, sinó el fruit d’una decisió política: anar a treballar a una gran fàbrica per estar en contacte directe amb la classe obrera i participar activament en les seves lluites. A mitjans dels anys 60 dels segle passat, a una decisió d’aquest tipus se’n deia proletaritzar-se i volia dir que una persona que no era d’origen proletari decidia anar a viure, treballar i lluitar amb els proletaris i, si era possible, dins d’una gran empresa. La majoria dels partits i organitzacions revolucionàries d’aquells anys compartien la idea que la força decisiva per enderrocar la dictadura i obrir camí cap el socialisme era la classe obrera i que, dins d’aquesta, les grans empreses eren les que millor podien actuar com a aglutinadores del conjunt dels treballadors. Per això estimulaven els seus militants a proletaritzar-se i molts d’ells ho van fer. Però el més difícil no era anar a treballar a una fàbrica, sinó mantenir-s’hi a llarg termini. I encara era més difícil arribar a ser un líder sindical, una persona de confiança dels companys de treball en les diferents lluites i situacions al llarg del temps.

El treball d’Antonio a CC.OO, a la CGT i en altres instàncies sindicals no era el treball d’un buròcrata avalat pel pes de l’aparell sindical, sinó el d’una persona crítica i combativa, moltes vegades en minoria dins del sindicat, però que confiava en l’assemblea de treballadors i buscava el seu suport. Tampoc era un treball individual, sinó un treball en equip del grup de persones de la LCR a SEAT, un col·lectiu amb l’orientació de no imposar, sinó proposar i que decidís democràticament el conjunt dels treballadors. Aquesta era l’orientació de la LCR i portar-la endavant també era estimulat pel fet que la pròpia LCR era un organització democràtica que, fins i tot en plena dictadura, practicava la democràcia interna: decidia la seva orientació en conferències i congressos després d’una discussió, reconeixia les opinions diferents, les respectava i assegurava la seva presència en els òrgans de direcció.

Antonio, el col·lectiu de Seat, i moltes altres persones com ells, en moltes altres fàbriques, van ser decisives en la transformació del petit col·lectiu que va constituir la LCR el desembre de 1970 en un partit obrer modest però molt actiu. L’homenatge d’avui és també un homenatge a totes elles. Aquesta progressió es pot seguir a través de la Radiografia que va fer el congrés de 1976, de la Conferència sindical de 1977 i de la Conferència de l’automòbil de 1980 en la qual Antonio va presentar un balanç de la vaga de Fiat.

Quan la LCR va desaparèixer a principis dels anys 90, el col·lectiu de SEAT va continuar amb el seu treball d’esquerra sindical. Amb els anys, s’havien guanyat la confiança dels treballadors de la fàbrica i van ser capaços de mantenir-la encara que canviés el sindicat o l’organització política on estaven agrupats.

Ser una persona de confiança dels treballadors d’una fàbrica no vol dir necessàriament ser el representant del sindicat majoritari o el president del comitè d’empresa, els quals ho són certament en ocasions, però de vegades pot ser que només siguin uns buròcrates. En canvi, es pot no tenir cap d’aquests càrrecs o discrepar obertament de la seves posicions i ser una persona de confiança amb influència sobre un sector de treballadors, reconegut com una persona lluitadora i de fiar per la majoria. Aquest reconeixement i aquesta confiança no s’aconsegueixen en un dia, ni en una sola lluita, sinó a través d’una experiència perllongada. Després d’haver demostrat que es treballava per mantenir un nucli organitzat en els moments difícils i per impulsar formes unitàries i amplies d’organització en els moments de lluites ascendents, buscant la complicitat i la col·laboració d’altres grups organitzats de treballadors, sense sectarisme.

El sindicalisme alternatiu que Antonio i els seus companys impulsaven no es limitava a l’interior de la fàbrica, sinó que veien la necessitat d’anar més enllà dels interessos immediats del seu col·lectiu, d’unificar les lluites obreres més enllà de les fronteres, de defensar els drets de les persones migrades, d’oposar-se a l’entrada a la OTAN (com, per exemple, amb la important iniciativa del referèndum a Seat Martorell), de ser solidaris amb les lluites d’emancipació d’arreu del món, de lluitar contra la guerra, de donar suport a la lluita feminista, d’impulsar la recuperació de la memòria històrica...

Després de sortir de la fàbrica i amb la discapacitat visual ja molt avançada, Antonio va continuar atent als canvis de la situació política i als nous moviments de masses. Va comprendre la importància de la mobilització sorgida el 15-M i va procurar assistir a les assemblees del seu barri. Es va mostrar atent a l’impacte polític de les grans manifestacions dels successius 11 de setembre i, des de la seva posició de defensa del dret d’autodeterminació en nom de la democràcia, compartia l’exigència massiva d’un referèndum. Desgraciadament va morir abans de poder veure les grans mobilitzacions de l’1 i del 3 d’0ctubre del 2017.

Antonio va arribar a ser un referent d’un altre sindicalisme perquè creia que una altra revolució, una revolució anticapitalista i democràtica que encara no havia triomfat enlloc, era absolutament necessària i que la podíem fer possible, per llarg que fos el camí, si la convertíem en una inspiració del nostre treball actual.

Aquesta fe en la revolució i en la possibilitat d’autoemancipació és hereva de la tradició que la lletra de la Internacional ens recorda molt clarament:

“Ni en dioses, reyes ni tribunos,

está el supremo salvador.

Nosotros mismos realicemos

el esfuerzo redentor.”

Nosaltres. Nosaltres col·lectivament, organitzadament, democràticament. Nosaltres hem de ser els nostres redemptors.

Antonio era fidel a aquesta tradició i crec que, al mateix temps, era conscient que la millor tradició es pot convertir en un pes mort, en una rèmora, si no és capaç d’arrelar en les condicions canviants dels nous temps. Aquest és un dels desafiaments que tenim precisament ara, perquè els temps estan canviant de forma accelerada: entrada en l’era del canvi climàtic, de les pandèmies globals, de l’atur i la precarietat estructurals, del racisme i la xenofòbia, del retrocés de la democràcia,...Fer memòria de la militància d’Antonio no és un acte de nostàlgia sinó de cerca d’energia i d’inspiració per a les lluites del futur.

18/11/2021

Martí Caussa és membre del Consell editorial de viento sur

(Visited 286 times, 1 visits today)