Tribuna viento sur
L’independentisme resisteix, però sense clarificar l’estratègia
Marti Caussa

Les eleccions del 21-D han tornat a confirmar la majoria absoluta independentista al Parlament i això ha significat la derrota política de l’article 155, malgrat que aquest article i les seves conseqüències encara continuen vigents. En contrapartida, el bloc unionista i partidari del 155 s’ha fet més fort i agressiu, C’s ha guanyat les eleccions tant en diputats com en vots i s’ha convertit en la força encara més hegemònica d’aquest bloc. La majoria independentista en vots i escons legitima la lluita per la República catalana i els resultats del referèndum de l’1-O, però continua la falta de clarificació estratègica: el 27-O va evidenciar que l’estratègia de l’independentisme majoritari ja no servia, però no s’ha avançat pràcticament gens en la reconsideració i algunes propostes van en una direcció preocupant.

La majoria independentista al Parlament (JuntsxCat, ERC i CUP) s’ha revalidat, malgrat la pèrdua de 2 escons (70 en lloc de 72). El percentatge s’ha mantingut pràcticament igual (47,49 front a 47,74 % del 2015) en una situació de participació extraordinària (quasi el 82%). I el nombre de vots ha crescut lleugerament respecte del referèndum de l’1-O i de les eleccions "plebiscitàries" del 27-S de 2014 (2.063.361 front a 2.044.038 i 1.897.274), però en un context en què s’han emès 245.000 vots vàlids més que el 27-S.

Les relacions de forces dins del bloc independentista s’han modificat de forma sensible, però no fonamental. La candidatura de Puigdemont ha aconseguit mantenir el lideratge, gràcies a una major autonomia respecte del PDeCat. ERC quasi ha igualat els resultats de JuntsxCat, però no ha aconseguit superar-los, tal com anunciaven la majoria d’enquestes, cosa que hagués significat que l’esquerra moderada assolís la majoria dins del bloc independentista i, probablement, la presidència per a Oriol Junqueras. Però el canvi més important ha estat el retrocés de la candidatura anticapitalista de la CUP, que ha perdut més de 140.000 vots i 6 diputats. Això implica que serà molt menys decisiva que abans per condicionar la política del bloc independentista i per a l’elecció del president.

Catalunya en Comú-Podem, que s’ha de continuar qualificant com una força d’esquerra i sobiranista malgrat la seva campanya electoral, ha perdut quasi 43.000 vots i 3 diputats. Ha obtingut 323.695 vots i 8 diputats, menys que Catalunya Sí Que es Pot el 2015 (366.494 vots i 11 diputats) i que ICV/EUiA el 2012 (359.705 vots i 13 diputats).

Els partits unionistes i partidaris de l’article 155 no han pogut impedir la victòria de l’independentisme, però han aconseguit acostar-se molt als seus resultats en vots (174.000 menys) i en percentatge (4% menys); la diferència en escons ha estat més gran (13). Això significa que Catalunya s’ha dividit en dos grans blocs: un d’independentista amb una influència compartida entre el centre dreta neoliberal i l’esquerra moderada; i un d’unionista, defensor de l’antidemocràtic article 155 i hegemonitzat per la dreta neoliberal. L’esquerra rupturista és molt minoritària dins del bloc independentista, no existeix dins de l’unionista, i s’ha debilitat Catalunya en Comú-Podem, que no es pot incloure en cap dels dos blocs.

C’s és la força àmpliament hegemònica del bloc unionista i partidari de l’article 155: ha guanyat 367.000 vots i 12 diputats respecte a les eleccions del 2015 i els seus resultats son especialment bons al Barcelonès, el Vallès, el Tarragonès, en tot el que havia estat el cinturó roig del PSC/ICV i que ja el 2015 es va convertir en un cinturó taronja. Una part molt considerable de l’augment de C’s prové de l’esfondrament del PP, que ha perdut 164.000 vots i 8 diputats, però probablement la part més important es deu a què ha aconseguit mobilitzar un vot tradicionalment abstencionista. La derrota del PP, el partit amb menys vots i menys escons és, sens dubte, una bona notícia i probablement passarà factura a Rojoy, pel fet que no ha pogut derrotar l’independentisme, ha destrossat el seu partit a Catalunya i ha enfortit el partit que li disputa la hegemonia dins de la dreta estatal. Iceta havia obert la llista del PSC a Ramón Espadaler (antic secretari de Unió Democràtica i de CiU), a persones de Societat Civil Catalana o de la Tercera Via i s’ha intentat presentar com el 155 amable, per exemple, quan va dir que demanaria l’indult pels presos polítics, però ho va retirar quan tot el bloc del 155 se li va tirar a sobre; el resultats de totes aquestes maniobres han estat moderats: guanyar 80.000 vots i un diputat.

En definitiva, els resultats del 21-D han de permetre elegir un govern independentista. I la presidència de Puigdemont, com a cap de la llista més votada; ERC ja ha explicat que aquesta era la seva proposta. Però falta veure com es poden superar les dificultats derivades de la seva condició d’exiliat i de imputat pel Tribunal Suprem, el qual continua ampliant la llista d’investigats pel delicte rebel·lió amb Mas, Pascal, Rovira, Gabriel i Lloveras.

De fet la tasca més urgent després de les eleccions continua essent la retirada efectiva de l’article 155 i totes les seves conseqüències, especialment la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i el sobreseïment dels judicis. La campanya del llaç groc ha de prendre una nova volada.

En segon lloc cal concretar com avançar en la conquesta de la República catalana independent. Les eleccions del 21-D han tornat a subratllar clarament quin és el principal problema: com superar àmpliament els dos milions de vots, com incrementar el suport social a la república particularment als pobles i ciutats del Barcelonès, els dos Vallès, Tarragonès, etc. La campanya electoral no ha servit per respondre a aquesta pregunta i en canvi ha sembrat dubtes importants sobre la validesa de les accions unilaterals, tal com he explicat en un article anterior. La discussió sobre què havia fallat i què calia rectificar en l’estratègia de l’independentisme majoritari continua continua estant pendent. Però és més necessària que mai, per evitar fugides endavant improvisades o reculades injustificades.

22/12/2017

Marti Caussa, redacció viento sur



Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons