Tribuna viento sur
21-D: contra el 155 y per la República
Martí Caussa

El 21-D es decidirà si es legitima l’article 155, la jivarització de l’autonomia i un règim autoritari amb la triple aliança de PP, C’s i PSC/PSOE; o bé si es derrota aquest programa reaccionari i es legitima el camí cap a la República catalana que es va obrir l’1-O gràcies a l’empenta i la determinació de dos milions de persones.

Però la contesa electoral en la qual es decidirà un dilema tant important no transcorre en condicions d’igualtat, perquè una de les parts té una mà lligada a l’esquena i una mordassa a la boca. Les eleccions no han estat convocades pel govern legítim, sinó per Mariano Rajoy, el president Puigdemont és a l’exili, el vicepresident Junqueras a la presó, igual que els líders de l’ANC i d’Òmnium, els consellers que estan en llibertat provisional no poden dir el que pensen si no volen tornar a la presó, la radiotelevisió catalana ens recorda diàriament que no poden usar certes expressions per decisió de la junta electoral, vuit professors han estat imputats per delictes d’odi, pel mateix motiu l’associació Hablamos Español ha denunciat al president del sindicat d’ensenyants USTEC, les pancartes reclamant la llibertat dels presos polítics son retirades dels ajuntaments i el llaç groc, símbol de l’exigència de la llibertat dels presos, es considera propaganda electoral, igual que il·luminar de color groc les fonts de Montjuïc o les concentracions de les iaies de Mataró amb bufandes grogues,etc., etc.

Paral·lelament una part del programa de la triple aliança del 155 s’està executant sense esperar el resultat del 21-D: suprimir el poder, legalment vigent, de la Hisenda catalana per centralitzar el cobrament dels tributs de 180 organismes públics catalans; liquidar el Diplocat, la xarxa d’oficines de la Generalitat a l’estranger; paralitzar de fet la implementació de la Renda Garantida de Ciutadania, una de les mesures socials més importants del govern Puigdemont; bloquejar les subvencions al tercer sector; etc. I no sols ho fan obertament, sense recórrer al subterfugi del Tribunal Constitucional, sinó que en xulejen, com Soraya Sáenz de Santamaría, quan presumeix d’haver escapçat ERC i JuntsxCatalunya o d’haver liquidat el Diplocat.

El primer desafiament del 21-D és aconseguir la retirada incondicional de l’article 155, la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats, el sobreseïment dels judicis amb peticions de llargues condemnes i multes milionàries, i la marxa enrere de totes les mesures de demolició de l’autogovern realitzades a l’empara del 155. Però, al mateix temps, s’ha de reivindicar l’esforç i el resultat del referèndum de l’1-O i comprometre’s en la lluita per la República catalana, sense obviar l’autocrítica ni les dificultats derivades de la derrota soferta el 27-O amb l’aplicació de l’article 155, però amb determinació i amb confiança en la capacitat de reacció d’un moviment que no ha estat derrotat. Tal com he explicat en un altre article, la derrota que suposa el 155, no s’explica ni per la unilateralitat que va suposar l’1-O, ni per cap defalliment de la gent –que es va mobilitzar llavors i ho ha continuat fent després– sinó pels errors dels dirigents de l’independentisme majoritari. Com derrotar el 155 i com avançar cap a la República són els dos elements a tenir en compte per decidir el vot del 21-D.

Cap vot pels responsables del 155

La condició imprescindible per derrotar el 155 és explicar clarament quines són les seves conseqüències, l’amenaça que suposa no sols per l’independentisme, sinó per la democràcia, i el terrible precedent que suposarà per Catalunya, Espanya i Europa si no és derrotat. En conseqüència s’ha de fer una crida a no votar cap dels partits de la triple aliança responsable de la seva aplicació: PP, C’s i PSC. Hi ha d’haver un front comú explícit contra els responsables del 155 i no permetre fissures com a conseqüència de la campanya electoral; la rivalitat no pot significar confondre’s d’enemic.

Aquí cal fer un parèntesi per referir-se a Catalunya en Comú Podem. La mala campanya electoral que estan fent, sobre tot quan intervé Pablo Iglesias, no ha de fer oblidar que és una coalició que està nítidament contra el 155, per la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la defensa de les institucions d’autogovern. I si algú es pren la molèstia de llegir el seu programa electoral comprovarà que defensa una república catalana confederada amb l’Estat espanyol i un procés constituent català basat en un debat previ en assemblees ciutadanes, elements que permeten considerar aquesta formació com una aliada en la construcció de la república. És veritat que segueix defensant un referèndum d’autodeterminació només si prèviament és pactat amb l’Estat, que ha radicalitzat les crítiques contra la unilateralitat i que, a més a més, proposa un govern amb ERC i PSC que resulta incoherent amb una oposició radical al 155. Però las crítiques legítimes a un aliat no han de significar confondre’l amb l’enemic, especialment si es reconeix que la seva col·laboració pot resultar imprescindible per formar o donar suport a un govern que derroti el 155 i si es recorda que els partits poden rectificar, especialment si hi ha un sector crític dins seu, com és el cas.

Renovar la majoria independentista

El símbol més clar de la derrota del 155 serà que hi torni a haver una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament. L’article 155 es va instaurar per lluitar contra la proclamació de la República que van fer els diputats independentistes, contra els resultats del referèndum de l’1-O que havien convocat els independentistes, per liquidar l’independentisme (Soraya Sáenz de Santamaría) i desinfectar un país malalt d’independentisme tal com ha explicat Josep Borrell renyant a Iceta: «Tu ets molt bona persona i els perdonaries de seguit, però l’han fet molt grossa. Està molt bé això de cosir ferides, però abans cal desinfectar. Perquè si cuses sense curar després es podreixen. S’ha de curar bé el cos social, per això s’ha de passar bé el desinfectant i després, és clar, s’ha de cosir. Perquè una societat no pot viure si el quaranta i tants per cent està convençuda que li aniria millor essent fora. Això no pot ser. Si una proporció tant gran de la gent està convençuda que li aniria millor fora, aquest és un país malalt». No és veritat que només vulguin restablir la legalitat, volen liquidar l’independentisme, volen reduir els partidaris de la República catalana independent a una ínfima minoria utilitzant els mètodes autoritaris i antidemocràtics del 155, aplicant-lo repetidament si és necessari. Per això cal votar independència: per derrotar el 155 a les urnes, per defensar la democràcia, per crear les condicions de seguir lluitant per la República.

Però a l’hora de dipositar el vot és necessari preguntar-se quin és el més útil per defensar aquests objectius, s’han d’extraure les conclusions dels èxits (1 i 3 d’octubre) i de les frustracions (27-O). La decisió del govern Puigdemont el 27-O va ser una derrota sense rendició, però implicava la necessitat d’una reorientació estratègica de l’independentisme majoritari. El mínim que es pot dir ara és que la reorientació és confusa i que el nucli del debat és la unilateralitat.

No renunciar a la unilateralitat i ampliar el suport social a la República

PDeCAT i ERC han fet declaracions ambigües en el sentit d’abandonar la unilateralitat i substituir-la pel diàleg i la relació bilateral amb l’Estat i la Unió Europea, que després han matisat o reafirmat en funció de la persona i les circumstàncies. Per exemple, Marta Rovira va defensar avançar sense estar pendents del permís de l’Estat espanyol per evitar que hi hagi talls de subministraments bàsics a l’hivern. I Carles Puigdemont ha evitat descartar la via unilateral si hi ha majoria independentista el 21-D. Però, posteriorment, Carles Mundó (ERC) ha declarat que la via unilateral és la menys desitjable i que no la defensa ara ni l’ha defensat mai. Fronts aquestes ambigüitats subscric la posició de Vicent Partal a VilaWeb en el sentit que renunciar a la unilateralitat és renunciar a avançar perquè, fins i tot per negociar amb l’Estat espanyol, són necessàries accions unilaterals que l’obliguin a seure en una taula.

L’anterior no significa que qualsevol acció unilateral sigui bona, sinó que cal valorar la relació de forces i tenir en compte les conseqüències. Per exemple, ara hauria d’estar clar que després de l’1-O no hi havia relació de forces per fer efectiva immediatament la República, malgrat que reivindiquem la convocatòria d’aquest referèndum, la decisió de la gent per fer-lo possible i els seus resultats. De la mateixa manera que és molt poc probable que hi hagi la relació de forces necessària per fer efectives les lleis de transitorietat l’endemà del 21-D.

La CUP és el partit que més i millor ha insistit en la necessitat de la unilateralitat, però no em sembla realista la posició adoptada per la seva Assemblea Nacional del 12 de novembre en el sentit que, en cas de triomf de les candidatures independentistes el 21-D, s’hauria de procedir a «la proclamació automàtica de la voluntat de desplegament de la República catalana, el desenvolupament de la llei de transitorietat, la convocatòria d’una assemblea constituent i l’aprovació i impuls immediat de mesures orientades a consolidar la república i assegurar el suport de la majoria treballadora i popular». Una posició que ha ratificat Carles Riera en una entrevista: «Aquesta vegada no negociarem sobre els objectius, sinó sobre el punt de partida. República des del primer moment, llei de transitorietat, procés constituent i desobediència al 155».

El que em sembla decisiu és no renunciar a la unilateralitat, però no excloure la negociació, comprometre’s en avançar cap a la República i treballar per augmentar els seus suports socials tant a Catalunya com a l’Estat. Per això em sembla imprescindible assumir la lluita per una democràcia radical i, més en particular, per un procés constituent popular que dissenyi el país que volem, amb la participació d’independentistes i no independentistes. I, al mateix temps, lluitar per un pla de xoc de mesures socials per començar a pal·liar els efectes de la llarga crisis econòmica. Aquestes lluites poden permetre anar reforçant les organitzacions socials i els organismes de poder popular que han de sostenir l’avanç cap a la República.

Un govern per derrotar el 155 i avançar cap a la República

L’important és tenir clar quin programa és necessari impulsar, votar la candidatura que creiem que el pot defensar millor i després intentar que es formi el millor govern per tirar-lo endavant. En el moment actual, abans d’unes eleccions amb resultats tan incerts, és impossible saber quines aliances de govern poden ser les millors. I, amb més raó, quin pot ser el president més adequat; per això cal ser curosos amb les imposicions i les exclusions de presidenciables entre els partits que s’oposen al 155.

Per exemple, la propaganda electoral de JuntsxCat diu: «Per què anem junts? Perquè només guanyem si guanya el president». La segona frase o és una ximpleria (si es refereix a la pròpia candidatura) o és falsa si es refereix a l’independentisme, al sobiranisme o als partidaris de la República catalana.

També em sembla un error el comunicat de l’ANC que en el seu primer punt diu: «Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D, l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi». Perquè això significa ignorar les preferències dels ciutadans en unes eleccions que, malgrat la seva il·legitimitat, tots han decidit acceptar.

Xavier Domènech ha afirmat en una mateixa entrevista que no investirà ni Arrimadas ni Puigdemont i que vol un govern amb ERC i PSC. Realment es negarà a investir o cedir vots per investir Puigdemont, fins i tot si aquesta és la condició per evitar la investidura d’Arrimadas o per evitar noves eleccions i més temps de vigència del 155? I no es posa vermell defensant un govern amb el PSC i afirmant: «Aquest país necessita un Govern progressista perquè té una fractura social enorme. El PSC superaria així moltes contradiccions i és una alternativa que vol la majoria dels seus votants? És necessari recordar-li que el PSC ha votat tant l’article 155, com la reforma de l’article 135 de la Constitució que subordina la despesa social a la devolució del deute?

Que els arbres de presidenciables no ens ocultin el bosc del programa que necessitem: derrotar el 155, revertir els seus efectes, iniciar el procés constituent popular, aprovar un pla de xoc de mesures socials contra la crisi i avançar cap a la República catalana, ampliant els seus suports a Catalunya i buscant la unitat d’acció i la complicitat amb els sectors antimonàrquics i d’esquerra a nivell estatal, remarcant l’interès comú en posar fi al règim del 78 i en l’horitzó republicà.

18/12/2017

Marti Caussa, de la redacció de viento sur



Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons