Tribuna viento sur
Derrota sense rendició i crisi estratègica
Marti Caussa

El 27-O el Parlament va proclamar la República Catalana, però ni abans ni després va cridar a la mobilització per defensar-la; el mateix dia el Senat aprovava l’article 155 i el govern Rajoy l’aplicava d’immediat sense trobar resistència: va ser una derrota. Però ni el Parlament ni el govern català es van retractar, ni van reconèixer la legitimitat del 155; i això ha portat al president i a una part del govern a l’exili, a 8 consellers a la presó (on ja hi eren Sánchez i Cuixart) i al processament de la presidenta del Parlament i de part de la Mesa: es pot discutir si les seves decisions han estat encertades, i ho farem, però no hi hagut rendició. Així i tot, s’ha obert una crisi d’orientació estratègica i de direcció del moviment independentista.

Què va passar després de l’1 i el 3 d’octubre?

Tant el referèndum del dia 1 com la vaga general del 3 van ser dues mobilitzacions impressionants, dues grans manifestacions de desobediència civil pacífica a les quals es van incorporar una gran quantitat de persones noves, moltes no independentistes: mai la defensa de la democràcia i del dret a decidir havia incorporat tanta gent. Per descriure la situació vaig parlar de dos .poders en disputa (govern/Parlament i Estat espanyol) i un subjecte en construcció (la gent que va fer possible l’1 i el 3 d’octubre).

Però el poder de l’Estat i tots els seus defensors van passar a la ofensiva de forma immediata i en tots els terrenys: discurs del Rei del dia 3, fugida d’empreses, manifestació espanyolista del dia 8, ultimàtum de Rajoy a Puigdemont el dia 11, nova manifestació espanyolista el 12, empresonament dels Jordis el 16, etc.

La primera iniciativa del govern no va arribar fins el dia 10, quan Puigdemont va fer la proclamació de la República catalana i va suspendre els seus efectes pocs segons més tard per tal de cercar el diàleg amb el govern central. Em segueix semblant correcta la principal de les crítiques que vaig fer en el seu moment: «no haver proposat res en positiu per intentar aglutinar en un nou subjecte polític a totes les persones que s’havien incorporat a la mobilització en el primers dies d’octubre; iniciar la fase participativa del procés constituent podia ser una proposta atractiva per aquests sectors, cridant-los a incorporar-se al disseny de país que volem, a construir una democràcia participativa com no ha existit mai ni a Catalunya ni a Espanya». Ara penso que també s’hauria d’haver explicat clarament que els resultats del referèndum de l’1-O, malgrat el seu valor i legitimitat, no configuraven una majoria suficient per fer efectiva immediatament la República catalana i que ampliar aquesta majoria mitjançant la crida a dissenyar democràticament el país a través del procés constituent no solament era urgent, sinó que ja s’hauria hagut d’iniciar molt abans (les conclusions de la comissió d’estudi del Parlament són de juliol de 2016). Reconèixer la realitat, dir la veritat i acceptar els errors hauria estat dur, però no hagués desmoralitzat si anava acompanyat d’una proposta per avançar.

Ara sembla clar que el govern coneixia la dificultat de la situació però no la comunicava, no deia la veritat sobre els seus problemes interns, no reconeixia cap error i no feia cap proposta al moviment per avançar més enllà de dir-li que confiés i esperés el dia 27. Així es van anar perdent un dies decisius, d’aquells que valen per anys.

L’eufòria del divendres 27 i el desconcert del dilluns 30

Per fer-se una idea del que la gent esperava de la proclamació de la República em sembla significativa aquest editorial de Vicent Partal a VilaWeb: «Divendres a la nit, la República Catalana i la nova vella Espanya sense autonomies s’enfrontaran en tots els terrenys i en cada decisió. I qui demostre dissabte, i diumenge i dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres, que és el govern efectiu i real del Principat guanyarà. Només serà qüestió de temps. Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem. Si els ajuntaments fan cas de les ordres dels ministres espanyols, perdrem; i si les ignoren, guanyarem. Si les escoles mantenen el seu model, guanyarem; i si el canvien, perdrem. Si els diputats poden entrar i seure al seu escó, guanyarem; i si no és així, perdrem. Si la policia espanyola aconsegueix entrar a palau per detenir Puigdemont, perdrem; i si ho impedim entre tots, aleshores guanyarem...Això ha passat en tots els processos d’independència del món: arriba un punt en què tant és quin article de quina llei diu què, només compta què diu el poble i, sobretot, què fa».

El divendres 27 cap al migdia el Parlament va proclamar la República i la gent que rodejava el parc de la Ciutadella s’abraçava i molta plorava d’emoció. I a la tarda hi havia la festa de la celebració. És veritat que el conseller Santi Vila ja havia dimitit abans de la votació al Parlament, que a la tarda la bandera espanyola encara onejava a la Generalitat i que poc després el director general de la policia acatà la destitució del seu càrrec en aplicació del 155, però encara es mantenia la confiança, com mostra aquest altre editorial de VilaWeb el dia després: «Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament. Rajoy potser ha curtcircuitat la capacitat administrativa de la Generalitat, però no pot de cap manera curtcircuitar la política mentre el president mantinga el càrrec, mentre el govern siga el govern i el parlament el parlament».

La dutxa freda de la realitat va arribar el dilluns 30, quan es va comprovar que el president mantenia el càrrec però a Brusel·les, una part del govern era amb el president i l’altra no anava als despatxos i que el Parlament acceptava la dissolució imposada per l’article 155 i només quedava en peu la diputació permanent en espera d’unes eleccions catalanes convocades pel govern espanyol. Era la constatació de la derrota.

El dia 31 tingueren lloc dos esdeveniments de significats ben diferents: Santi Vila s’oferia com a candidat del PDeCAT a les eleccions del 21-D i Puigdemont donava una roda de premsa a Brusel·les.

El programa de Santi Vila és una constatació de la derrota i un programa de rendició: es desmarca dels seus ex-companys de govern, confessa que no havia preparat la independència perquè no la veia clara, que no hi renunciava però proposava fer-la bé, seguin el camí del PNB i els escocesos, ajustat a dret, i que el seu programa parteix de tres idees ben endreçades: defensa de l’autogovern, amnistia dels presos polítics i referèndum acordat.

Puigdemont en canvi diu que és a Brusel·les per denunciar l’atac contra les institucions catalanes, reivindicar-se com el president de l’únic govern legítim, demanar la implicació de la comunitat internacional i cridar a convertir les eleccions del 21-D en un plebiscit a favor de la independència. Es pot estar d’acord o no amb aquesta opció, però està clar que no és una rendició. En general, després de la sorpresa, la decisió del president ha estat ben rebuda dins dels sectors independentistes. Per exemple, el professor Ferran Requejo la valora així: «Crec que la decisió del president Puigdemont i de part del govern de la Generalitat de marxar a Brussel·les ha estat un encert polític de primer ordre...es tracta d’una decisió que preserva la cohesió del moviment independentista (que hauria quedat esmicolada en cas que hagués estat el president de la Generalitat qui hagués convocat eleccions) i manté -com a mínim, de moment- el lideratge del Procés fora de l’abast de l’estat espanyol, alhora que aprofundeix la tensió política en l’escena internacional.

Però també hi ha hagut crítiques, per exemple aquesta de l’ANC de Sants-Montjuïc del 3 de novembre: «Mentre els Jordis són tancats a la presó i d’altres ben probablement s’hi afegiran aviat, amb una certa indiferència pública. Quan després de fer una, diguem-n’hi, Declaració d’Independència amb tremolors de cames, se’ns convida a un cap de setmana plàcid però enervant. Quan de cop i volta apareix un President a l’exili. Quan des del país veí se’ns convoca a unes eleccions nostres… És que el guionista de la Història s’ha begut l’enteniment? I tots els que estaven a punt per defensar la República simplement menjant castanyes i panellets?...És evident que a partir d’ara hem de replantejar l’estratègia. Potser menys esperar què diuen els líders i més decidir des de les bases, tot i que té els seus perills».

Per què es va canviar el full de ruta?

La idea dominant en el moviment independentista abans del 27-O era que després de proclamar la República aquesta es posaria en funcionament i se la defensaria amb la mobilització. L’eventualitat entregar l’administració, acceptar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions per part de l’Estat i de tenir el govern a l’exili o a la presó no se li havia passat pel cap a ningú.

Les primeres explicacions d’aquest canvi han arribat per part de la consellera d’ensenyament Clara Ponsatí i del portaveu d’ERC Sergi Sabrià; les dues coincideixen en el fonamental. Sabrià ha explicat que "El país i el Govern no estaven preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l’hora d’aplicar la repressió i la violència...Estàvem a punt per desenvolupar la República en un context diferent del que ens vam trobar. I davant de proves clares que aquesta violència es podia arribar a produir vam decidir no traspassar la línia vermella...en cap cas volien comprovar si hi haurien hagut morts".

La falta de previsió de la violència realment exercida per l’Estat o bé és una excusa o bé és incompetència. Perquè estava ben anunciada. Per exemple, en una entrevista a El Mundo del 22/02/2017, citada en un article meu, Juan Luís Cebrián feia un avançament bastant aproximat del que ha passat:

“– ¿Y si convocan el referéndum?

– Hay que prohibirlo.

– ¿Y si ignoran la prohibición?

– El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder.

– ¿Y entonces qué ocurriría?

– Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía. La clave, insisto, es si los independentistas tienen o no poder. Y no lo tienen. El Estado, sí. Se habla de enviar a la Guardia Civil e inmediatamente se dice: ‘No, hombre; la Guardia Civil, no’. ¿Pues por qué no? La Guardia Civil está para lo que tenga que estar. También dicen: ‘Con los Mossos es suficiente’. Pues no sé si sería suficiente.”

D’altra banda preveure la repressió de l’Estat no implica que no es pugui fer resistència pacífica i massiva o que aquesta deixi de ser tan eficaç com ho va ser l’1-O i el 3-O. Per últim, Sabrià passa de confessar que no havien previst una violència perfectament anunciada a expressar temor per una altra de molt més brutal de la qual no se n’han vist indicis, per exemple durant els talls de carreteres i línies de ferrocarril del 8-N, en plena vigència de l’article 155. Tampoc pren en consideració que, després de l’experiència de l’1-O, l’Estat havia d’evitar que la seva violència tornés a sortir a les portades de tot el món.

I després del 21-D, què?

És una opinió molt compartida al moviment independentista que, malgrat la seva il·legitimitat, cal utilitzar les eleccions convocades per Rajoy el 21-D per tal d’aconseguir la llibertat del presos polítics, intentar que els partits independentistes revalidin la majoria absoluta, que el sobiranisme sigui àmpliament majoritari i que els defensors de l’article 155 (PP, C’s i PSC) tinguin la menor representació possible.

Són uns objectius possibles, però no fàcils. D’una banda, la gent continua disposada a mobilitzar-se com s’ha vist a la vaga general del 8-N o a la gran manifestació de l’11-N i, probablement, també acudirà massivament a votar als partits independentistes i sobiranistes. Però, d’altra banda, els partits que han donat suport al 155 es poden veure afavorits per els ànims que dóna anar guanyant, l’èxit de les manifestacions unionistes i les escletxes dins del PdeCAT.

Però el problema és que, fins i tot en cas d’èxit (majoria absoluta entre PDeCAT, ERC i CUP i bons resultats de Catalunya en Comú), les perspectives estratègiques no estan clares. Fins el moment les opinions avançades pels sectors independentistes oscil·lent entre dos extrems: reactivar la República proclamada el 27-O o tornar al seny i gestionar bé l’autonomia deixant la independència com un objectiu llunyà.

Com a exemple de la primera posició es pot posar aquest editorial de VilaWeb: «La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport... Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus». Respecto molt Vicent Partal, però crec que no és gens realista a l’hora de valorar la salut de la República, el que pot fer Rajoy o l’actitud de les institucions europees.

La segona posició té més partidaris. Posaré com a exemple la de Miquel Puig: «recuperada la Generalitat, del que es tractarà és d’eixamplar el suport, i passar dels dos milions als dos milions i mig [de vots independentistes] com a mínim. Aquest objectiu és possible, i la millor manera d’arribar-hi és governar de manera eficaç, honrada i inclusiva (o sigui, no sectària). La marxa de seus socials, el boicot a productes catalans i els talls a les vies de comunicació de dimecres passat exigiran fer un gran esforç per demostrar que els independentistes som gent d’ordre [la cursiva és meva]. Però l’autèntic repte serà penetrar en els barris de l’antiga immigració -avui plens de banderes espanyoles- i demostrar amb la proximitat i amb els fets que els seus habitants són els que més tenen a guanyar de la transformació de Catalunya en un país més ben governat». Totalment d’acord en que cal eixamplar el suport popular, particularment en aquests barris, però la pregunta és: es creu realment que demostrant que som gent d’ordre l’Estat accedirà a fer un referèndum?.

Les dues propostes parteixen d’unes hipòtesis que s’han demostrat falses: que l’Estat pot ser benevolent amb la independència o que no és prou fort per impedir-la.

L’esquerra sobiranista no independentista representada per En Comú Podem ha sigut molt crítica amb la política del govern i del moviment independentista, però poc autocrítica amb la seva poca implicació en l’1 i el 3 d’octubre i poc disposada a reflexionar sobre la pròpia estratègia. En una entrevista a El País Xavier Domènech deia: « Catalunya ha de guanyar àmplies cotes d’autogovern, ha de ser reconeguda com a nació i hi ha d’haver un referèndum pactat. La nostra aposta passa per compartir un Estat plurinacional amb la resta de pobles de l’Estat. Sempre hem dit el mateix». Això darrer és cert, sempre han dit el mateix, però segueixen sense aclarir com pensen aconseguir un referèndum pactat.

Penso que es convenient dedicar una estona a reflexionar abans que la campanya electoral ocupi totes les portades i absorbeixi moltes energies.

Què ha fallat? Què cal rectificar?

Per començar la reflexió crec que és útil centrar-se en els punts de la política comú que ha desenvolupat l’independentisme majoritari –fonamentalment Junts pel Sí i les direccions de l’ANC i Òmnium– que es considerin cabdal o estratègics, deixant de banda en aquesta aproximació les diferències entre cadascuna d’aquestes direccions i entre elles i les seves bases.

En la meva opinió hi ha hagut cinc errors d’estimació i calen cinc rectificacions.

Els errors d’estimació crec que són els següents:

- pensar que es podien acumular prou persones favorables a la independència sense donar-li un contingut democràtic radical i socialment avançat. Primer la independència i després ja s’arreglarà tot, no ha funcionat ni funcionarà. Insistint amb això no s’aconseguirà arribar al mínim de 2,5 milions d’independentistes que demana Miquel Puig, perquè el gruix de la població que cal convèncer no té com a primera prioritat la independència, la llengua o la cultura catalana, sinó les reivindicacions socials i la democràcia.

- s’ha subestimat la fortalesa política i la capacitat repressiva de l’Estat espanyol, com quasi tothom reconeix ara, després del 1-O. Esperem que ara no es caigui en l’error oposat i se la sobrevalori.

- s’ha sobreestimat la decisió política del govern de Junts pel Sí a l’hora de fer complir la pròpia legalitat i desafiar la de l’Estat amb el suport del poble mobilitzat pacíficament. La constatació, parcial però evident, és l’actitud ja comentada de Santi Vila (alguns diaris han parlat de més consellers dubtosos). Però unes declaracions de Marta Rovira al diari Ara han obert més interrogants: «L’1-O no hi va haver coordinació policial, les forces de seguretat de l’Estat van actuar de manera unilateral; el Govern es va plantejar aturar el referèndum per la violència [de la policia espanyola], però es va contactar amb tota l’administració electoral i ens van dir que pensarien seguir exercint el dret a decidir, que seguirien votant diguéssim el que diguéssim». Això fa pensar que el referèndum de l’1-O va ser un èxit gracies a la decisió de la gent, mobilitzada des del divendres a la tarda, i malgrat els dubtes del govern.

- s’ha sobrevalorat greument la solidaritat que podien manifestar amb a la República catalana les institucions i els estats europeus, la qual han estat molt dèbil malgrat els esforços esmerçats per aconseguir-la.

- i en canvi s’ha subvalorat el suport que es podia rebre dels pobles de l’Estat espanyol, el qual ha estat important a Euskal Herria, però ha existit també a Madrid, al País Valencià i les Illes, a Asturies, Andalusia, etc. És una solidaritat que s’ha treballat molt poc, malgrat l’interès objectiu que tenim tots aquests pobles en acabar amb el règim monàrquic.

I penso que caldrien les següents rectificacions:

- acumular més forces socials favorables a la República catalana explicitant que aquesta tindrà un contingut de democràcia radical i que donarà satisfacció a les necessitats de la població castigada per més de deu anys de crisi econòmica. Però no ha de ser un contingut abstracte –del tipus, «amb la República milloraran les pensions»– sinó de grans reivindicacions que facin un ampli consens entre la població.

- la millor manera de concretar aquestes reivindicacions amb un exercici de democràcia popular seria reformular i posar en peu la primera fase del procés constituent promesa pel Parlament, es a dir, el Fòrm Social Constituent i els espais de debat territorials (els quals vaig explicar amb més detall en un article anterior). Però, per ser realistes i operatius, caldria que les organitzacions socials (en particular ANC, Òmnium, CDRs,...) prenguessin la iniciativa d’iniciar aquest debat constituent, i de demanar la col·laboració d’Ajuntaments i parlamentaris, sense esperar que ho faci el govern, per tal que no continuï l’incompliment dels acords del Parlament de juliol del 2016. Aquests debats constituents haurien de buscar la implicació de tota la població interessada en definir un model de país, sense distincions entre independentistes i no independentistes.

- reconèixer que un govern hegemonitzat per un partit independentista neoliberal no pot aconseguir el suport social necessari per la independència. El PdeCAT s’ha cansat de posar pal a les rodes a mesures socials progressistes i quan el Parlament les ha aprovat –per exemple, en el cas de la pobresa energètica i l’habitatge– el govern no les ha defensat amb prou energia, ni abans ni després de ser suspeses pel Tribunal Constitucional. Un govern que vulgui obtenir el suport de la majoria de la població a la República catalana ha d’haver donat, abans de proclamar-la, exemples pràctics d’una orientació diferent en el terreny de la democràcia i les reivindicacions socials.

- s’han de reivindicar i desenvolupar les dues principals conquestes de l’1 i el 3 d’octubre: 1) la mobilització massiva i pacífica per objectius que fan un gran consens social, sense paralitzar-se si cal desobeir lleis injustes per tirar-les endavant; 2) la construcció d’organismes unitaris de base, democràtics i el més transversals possible, com fins el moment han estat els CDR. I paral·lelament a la lluita seguir mantenint la disposició al diàleg amb l’Estat, tal com s’ha fet amb el referèndum.

- buscar la confluència de les nostres lluites amb la de la resta de pobles de l’Estat, tal com han estat fent les Marxes per la Dignitat, renovant amb la tradició de les lluites contra la globalització, per aturar la guerra, pel dret a l’avortament, per la supressió de la mili o contra la OTAN. Tots junts, sense supeditació però solidàriament, podem ser prou forts per avançar en el procés destituent del règim monàrquic instaurat l’any 1978. És necessari abolir o debilitar fortament aquest règim per tal que la República catalana independent pugui ser una realitat plena. Però també és convenient compartir més coses que lluites concretes o objectius a la contra (contra la monarquia o contra el règim del 78), i buscar grans objectius en positiu: la federació (o confederació) de repúbliques independents podria ser un punt de trobada, tal com proposa Oscar Simón en un article en aquesta mateixa web.

Sóc conscient que aquest article i, especialment, les reflexions d’aquest darrer apartat són polèmiques. Però els canvis importants requereixen reflexions en profunditat. La pretensió de l’article, més que tenir raó, es obrir el debat i combatre la temptació d’amagar el cap sota l’ala amb el vell argument que ara no toca. Reflexió doncs, però sense cap treva en la lluita per la llibertat dels presos, la fi dels judicis polítics i la retirada immediata de l’article 155.

18/11/2017





Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
Agenda
Actos
MADRID. 14 de diciembre de 2017, 19:30h
Madrid. 14 de diciembre 2017. 19.30 h. Poesía en el Bulevar Leerán sus poemas AUILES GARCIA BRITO, ANA PÉREZ CAÑAMARES y ALFREDO PIQUER. Presenta ANTONIO CRESPO MASSIEU Lugar: Casa de Cultura y Participación Ciudadana -C/BRAVO MURILO 37-39- Plaza del Parque Móvil









Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons