Tribuna viento sur
Debat estratègic al voltant del referèndum català
Martí Caussa

Què passarà si el govern Rajoy aconsegueix impedir el referèndum català amb una combinació d’amenaces i força? I si no ho aconsegueix o bé provoca una mobilització popular encara més important i prolongada que totes les conegudes?

Si intentem contestar aquestes preguntes ens veiem abocats a debatre d’estratègia, d’orientacions polítiques que poden tenir repercussions durant molts mesos o anys, no sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat.

Alguns arguments per menystenir aquest debat afirmen que les proclamacions de Junts pel Sí sobre el «referèndum sí o sí» són teatre del bo, però només teatre. El notari i vice-president de la Fundació La Caixa, Joan Josep López Burniol, ha fet una bona exposició d’aquests arguments en una entrevista a Vila Web: «s’aprovarà la llei de desconnexió, amb la qual es convocarà el referèndum, el Tribunal Constitucional suspendrà el referèndum i, aleshores, hi haurà algun acte de desobediència. No sé quin serà, potser posar en marxa els mecanismes per a fer el referèndum. Aleshores vindrà la reacció de l’estat, que crec que serà sempre extremadament mesurada. La reacció no serà tremenda, però hi serà. I aquí hi haurà la cosa que penso que es busca, que és una negativa per a poder dir, a fora, que no ens deixen. I es convocaran eleccions». El missatge implícit es: com que tot és teatre, el que cal és preocupar-se de les eleccions.

La rèplica als arguments anteriors la vaig manllevar a un editorial de Vicent Partal a VilaWeb i la vaig exposar en un article anterior: «Puc admetre la probabilitat que l’estat espanyol trobe una manera violenta d’impedir-ho. Però allò que crec absolutament impossible és que aquesta majoria parlamentària i aquest govern, voluntàriament, no facen el referèndum. No per les amenaces de la CUP. Simplement perquè l’onada d’indignació popular que s’aixecaria si passàs això acabaria de colp amb tota la generació de polítics independentistes que ara mateix hi ha al parlament i al govern. Cosa que ells, tots, saben». És veritat que periòdicament surten a la llum pública els dubtes d’un sector del PDECat, com recentment la gravació en la qual David Bonvehí parlava de presentar un candidat autonomista si el procés acabava malament, però cada vegada el govern ha reaccionat amb contundència, com aquest darrer cop amb el manifest firmat el 21 d’abril pel govern en ple i molts alts càrrecs tornant a comprometre’s a convocar, organitzar i celebrar el referèndum.

Un segon tipus d’arguments que menystenen el debat estratègic provenen d’un excés de confiança de sectors del moviment independentista que pensen que l’Estat simplement no pot impedir el referèndum o que no pot fer-ho sense utilitzar mesures repressives massives que l’abocarien a una ràpida deslegitimació interna i a la Unió Europea. Però un suposat lliberal espanyol com Juan Luís Cebrián, en una entrevista a El Mundo, va donar una visió més ajustada del que podria fer l’Estat:

“- ¿Y si convocan el referéndum?

- Hay que prohibirlo.

- ¿Y si ignoran la prohibición?

- El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder.

- ¿Y entonces qué ocurriría?

- Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía. La clave, insisto, es si los independentistas tienen o no poder. Y no lo tienen. El Estado, sí. Se habla de enviar a la Guardia Civil e inmediatamente se dice: ‘No, hombre; la Guardia Civil, no’. ¿Pues por qué no? La Guardia Civil está para lo que tenga que estar. También dicen: ‘Con los Mossos es suficiente’. Pues no sé si sería suficiente.”

No s’han de prendre a la lleugera les paraules del senyor Cebrián. El diari El País fa temps que parla dels intents de «golpe parlamentario catalán contra su propio Estatuto». Una forma de preparar els seus lectors per a mesures com les que proposava el president de Prisa. No considerar aquesta possibilitat pot portar a no saber com reaccionar si arriba.

Cal considerar diversos escenaris

Per tenir un debat estratègic interessant cal considerar diversos escenaris i discutir el tipus de resposta més adient en cada cas, sabent que no existeixen boles de cristall capaces de predir el que passarà. Però per fer una primera aproximació em sembla útil preguntar-se què caldria fer en la hipòtesi més desfavorable entre les diverses possibles: la Generalitat convoca, organitza i intenta celebrar el referèndum i l’Estat no sols el prohibeix sinó que l’impedeix físicament.

Això no significa afirmar que aquesta és la hipòtesi més probable. Evidentment hi ha altres possibilitats. Per exemple, l’Estat podria inhabilitar a Carme Forcadell abans de la convocatòria del referèndum, cosa que situaria al Parlament en la disjuntiva de claudicar o a desobeir i podria estimular la mobilització de tots el bloc sobiranista (comuns inclosos) en defensa del Parlament i la seva presidenta. Tampoc es pot descartar un referèndum semi-tolerat, amb una combinació d’amenaces, força física puntual, boicot dels partits unionistes, etc., amb la intenció de disminuir la participació i evitar que la votació sigui general. Però si es discuteix sobre la hipòtesi més desfavorable i es troben respostes per seguir avançant sembla més fàcil poder orientar-se en situacions menys difícils.

Situats en el context en el qual l’Estat impedeix físicament el referèndum, si el govern de Junts del Sí es limités a algunes demostracions per acabar convocant eleccions, sembla evident que això significaria la fi del procés tal com l’hem conegut fins ara. Per això molts independentistes, amb l’ANC al capdavant, diuen que llavors caldria proclamar la independència.

Sobre aquesta segona possibilitat el professor Ferran Requejo ha fet unes observacions que em semblen pertinents: «Quan el referèndum no es pugui fer fàcticament, quan no es puguin posar les meses i les urnes, serà el moment de prendre decisions que ens situaran en una nova etapa... Ara es tractaria d’una proclamació. És a dir, de la creació d’un nou estat. Però les proclamacions de nous estats només tenen èxit quan es poden aguantar, consolidar i desenvolupar... Quan s’aprovi la llei de transitorietat, hi haurà dos governs i dos poders que voldran imposar la seva legalitat. I la pregunta del milió és si serem prou forts per a aguantar la nostra legalitat sense fer cas de l’altra».

Aquest últim punt és el decisiu: tan bon punt s’aprovi la llei de transitorietat (o quan es rebutgi la inhabilitació de Carme Forcadell) s’entrarà en una fase de doble poder parlamentari. Però un doble poder és una fase transitòria, la qual pot durar un cert temps, però al final s’imposa un dels poders i l’altre és derrotat. Per intentar guanyar s’hauria de preparar una resistència llarga on el referent i el pol a reforçar hauria de ser el Parlament (ampliat si cal amb els ajuntaments). En un altre moment de l’entrevista Ferran Requejo feia una altra pregunta clau: «sabem com es defensen institucions com el parlament o el palau de la Generalitat amb mobilitzacions ciutadanes de caràcter continuat?». I fins ara no l’he vist contestada.

Per exemple, la V Assemblea general ordinària de la ANC ha discutit què fer en els possibles escenaris del referèndum, però no ha contestat la pregunta anterior. El seu president, Jordi Sánchez, si va acostar una mica més en una entrevista feta dos dies abans:

«- I si l’estat fa servir la força física?

- Si l’estat opta per la coacció física, per perseguir urnes, ha de saber que suarà tinta, perquè hi haurà més gent disposada a posar urnes i a obrir col·legis que no agents judicials o policies a segrestar-les.

- Hi ha accions concretes previstes? Anar als col·legis? Encerclar-los?

- Nosaltres diem que, si cal, per garantir el referèndum, sortirem al carrer. Ho diem sense por, sense mitges tintes.

- Com?

- Hi estarem de manera cívica, sense ni un bri de violència, però amb una claredat i intensitat desconeguda fins ara. Si toca anar al carrer i quedar-nos-hi per defensar les nostres institucions ho farem. I si hem d’estar a la porta del parlament perquè els nostres diputats s’hi reuneixen per aprovar el que hagin d’aprovar, hi estarem. I, si la comunitat internacional ha de veure que a Barcelona la ciutadania de Catalunya és al carrer defensant un parlament i un govern per recollir un mandat democràtic provinent de les urnes, hi estarem. Això és el que podem dir ara de manera inequívoca. El com i el quan dependran de molts factors, entre els quals –i no és menor– com actuï l’estat.»

Una altra pregunta que em sembla pertinent és: quins seran els estímuls d’aquestes mobilitzacions populars «d’intensitat desconeguda fins ara»? Alguns són evidents: la resposta a la repressió, la defensa de la democràcia, de les institucions i del dret a decidir. Seran suficients per aglutinar la majoria de la població al voltant del Parlament i obligar el poder de l’Estat a respectar-lo? És difícil de donar una resposta contundent, sense dubtes. Però es pot dir que el govern de Junts pel Sí sembla confiar només en aquests estímuls i que n’ha deixat de banda al menys altres dos de molts poderosos: incloure en els pressupostos un pla de mesures socials favorables a les classes populars; i posar en marxa la fase participativa del procés constituent (tal com va aprovar el Parlament i va implicar el processament de la seva presidenta) per demostrar que la nova República serà el que decideixin democràticament els seus ciutadans. Encara hi ha temps per mesures d’aquest tipus, però s’ha de reconèixer que se’n ha perdut molt.

Mesures com aquestes haguessin pogut servir també per intentar atraure els comuns (o, al menys, la majoria de la seva base social), ajudar a que sortissin de la ambigüitat sobre el suport al referèndum, en la qual l’Assemblea constituent d’Un País en Comú (UPEC) va continuar instal·lada, limitant-se a afirmar: «Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques» (p.55). Quin significat exacte té aquesta frase ara i aquí? Està clar que que si l’Estat acceptés pactar el referèndum UPEC hi participaria. Però cada dia està més clar que l’Estat no vol pactar, que a setembre s’intentarà fer un referèndum i que ni UPEC ni ningú dels comuns està parlant amb Junts pel Sí i la CUP sobre com fer-lo de la millor manera possible i com defensar-lo davant de la probable repressió de l’Estat.

El referèndum serà el moment decisiu

El referèndum de setembre no serà una diada més del procés, serà una prova de forces decisiva, res no serà el mateix després de la mateixa. Per això el debat estratègic ha de tenir com a referència aquest moment.

El més probable sembla que el govern de Junts pel Sí es mantingui ferm en convocar, organitzar i realitzar el referèndum. I, encara que hi ha diversos escenaris possibles, és útil de cara a les tasques situar-se en el més desfavorable: que l’Estat prohibeixi i impedeixi el referèndum. Què caldria fer en aquesta situació?

- la única resposta que sembla eficaç és la mobilització en la línia de les declaracions de Jordi Sánchez, però intentant precisar-ne la magnitud que pot arribar a ser necessària, per exemple: mantenir-se al col·legis electorals durant tota la jornada per mostrar al món la determinació de votar; i després, concentracions diàries a les places dels ajuntaments de tot el país (una vaga general és molt més difícil i no sembla que hi hagi condicions).

- defensar el Parlament com a poder legítim i demanar que el referèndum sigui acceptat pel govern espanyol; però al mateix temps exigir al Parlament que governi, que prengui mesures socials i iniciï el procés constituent popular; si el Parlament no es pogués reunir , donar suport a l’Assemblea d’Electes (diputats, alcaldes i regidors).

- en aquest context de mobilització caldria valorar la proclamació de la independència, tenint en compte que l’important no són les proclamacions, sinó quin dels dos poders aconsegueix imposar-se. El que cal fer en qualsevol circumstància és impulsar la mobilització social, ampliar la base social de la independència, reforçar el poder efectiu del Parlament, fins que l’estat hagi d’acceptar un referèndum guanyat amb la rebel·lió pacífica del poble o el seu poder s’hagi erosionat tant que la República Catalana no sigui flor d’un dia.

En tot cas les coses no seran les mateixes després de la prova de forca del referèndum. És impossible fer una predicció però es pot fer una aproximació a les diverses alternatives que es poden obrir.

La situació política catalana pot girar cap a una possibilitat de conquestes democràtiques i reformes socials; o bé cap a una etapa de reacció.

En cas de victòria segurament es consolidarà el PDECat de Puigdemont; i en cas de derrota la dreta catalana autonomista tindrà per fi una oportunitat de construir un partit com el que ara tenen a la incubadora polítics com Fernández Teixidó amb el suport de mitjans com La Vanguardia.

El mapa de l’esquerra catalana canviarà profundament tant en cas de victòria com de derrota i l’element decisiu, no únic però sí el més important, serà: què vau fer en el referèndum? El PSC pot convertir-se en un partit residual en cas de victòria o en un de reaccionari en cas de derrota. ERC pot ser el partit hegemònic en cas de victòria i en la principal força de l’oposició en cas de derrota, perquè és el partit menys desgastat de Junts pel Sí. Si UPEC i Podem no fan un gir decidit cap el "referèndum sí o sí" poden perdre per molt de temps la possibilitat de ser una alternativa de govern a Catalunya, tant si es guanya com si es perd el referèndum. La CUP pot augmentar la seva força en cas de victòria i patir molt en cas de derrota, perquè, com s’ha vist en els moments difícils, hi haurà molts actors interessats en carregar-li responsabilitats que no hagi tingut.

A nivell de l’Estat espanyol, la prova de forces del referèndum pot obrir o tancar, al menys per un període, la possibilitat d’una alternativa progressista al règim del 78. Però que la balança s’inclini cap a un costat o cap a l’altre dependrà molt de l’actitud dels partits nacionalistes, particularment els d’Euskal Herria i Galiza; i sobre tot dels partits d’esquerra, particularment de Podemos. Consideraran el referèndum com una qüestió dels catalans envers la qual és suficient mostrar simpatia i fer alguna concentració de suport? O com una qüestió decisiva, al mateix nivell que la considera tota la dreta i l’aparell del PSOE, que pot obrir o tancar possibilitats democràtiques a nivell de tot l’Estat espanyol.

Res està tancat ni decidit encara, però s’acosten moments decisius. No avancem cap a una escaramussa tàctica, sinó cap a una batalla estratègica.

Martí Caussa és membre de la Redacció de la web de viento sur

10/05/2017





Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
Agenda
foro viento sur
Madrid. 20 de septiembre de 2017, 19:00h
Madrid. Miércoles, 20 de septiembre de 2017. 19h Las izquierdas ante el 1 de Octubre Raúl Camargo, Alexandra Fernández, Jorge Moruno, Karmele Olabarrieta
Traficantes de Sueños C/Duque de Alba 13 Metros: Tirso de Molina y La Latina
Actos
Murcia. 21 de septiembre de 2017, 19:00h
Murcia. Jueves 21 de septiembre de 2017. 19 h. Participan: Laia Facet - Anticapitalistes Catalinya Pedro Marset - IU-Verdes Murcia José Joaquín Navarro - República en marcha Mariano Vera - Colectivo Pa'lante Las izquierdas ante el 1 de octubre Organiza viento sur
Asociación el Txoko Polo de Medina 25, bajo
Actos
Sevilla. 27 de septiembre de 2017, 19:00h
Sevilla. Miércoles 27 de septiembre de 2017. 19 h. Participan: Isidoro Moreno -Catedrático Antropología social- Emma Martín -Catedrático Antropología social- Javier Pérez Royo -Catedrático derecho constitucional- Ana Martínez -Activista del SAT, militante de Anticapitalistas- 1-O. El proceso catalán y el debate territorial Organiza viento sur
ATENEO TIERRA Y LIBERTAD CTRA CARMONA 31
Actos
Vigo. 28 de septiembre de 2017, 20:00h
Vigo. Jueves 28 de septiembre de 2017. 20 h. Participan: Celtia Traviesas -Xornalista- Antón Dobao -Escritor, militante ANOVA- Xaquin Pastoriza -Historiador, militante Anticapitalistas- As esquerdas ante o 1 de outubro Organiza viento sur
CAFÉ DE CATRO A CATRO RÚA XERONA 16

25 años de viento sur






Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons