Crític | Catalunya: entrevista a Antoni Soy
"Els pressupostos són continuistes i clarament liberals"
Marc Font

[El 28 de gener el Consell Polític de la CUP i el Grup d’Acció Parlamentària (GAP) han decidit donar suport als pressupostos presentats pel govern de Junts pel Sí. No ha estat una decisió fàcil; s’ha aprovat amb 39 vots a favor, 22 en contra i 2 abstencions.

El president Puigdemont ha repetit moltes vegades que si no s’aprovaven els pressupostos convocaria eleccions i no hi hauria el referèndum promès el 2017. Li han fet costat persones que fins ara havien jugat un paper de pont amb la CUP, com Lluís Llach, que ha declarat: «Si no s’aproven els pressupostos, jo me’n vaig». Si no hi hagués referèndum i es convoquessin eleccions les conseqüències pel moviment independentista serien gravíssimes: seria interpretat com una derrota fruit de les divisions internes, molt difícilment es renovaria l’actual majoria absoluta al Parlament, el referèndum sí o sí donaria pas a demanar-lo només en el cas que fos pactat amb l’Estat, i la ruptura amb el règim del 78 deixaria de ser un possibilitat actual.

Els esforços per millorar els pressupostos per part de la CUP i d’alguns moviments socials, particularment el sector educatiu i els defensor de la renda garantida de ciutadania han donat resultats molt limitats. Junts pel Sí argumenta que no es pot anar més enllà, que els pressupostos són una caixa tancada en la qual no es poden introduir més diners; l’únic que es pot fer és moure’ls d’un departament a l’altre. La veritat, tal com s’explica a l’entrevista, és que Junts pel Sí es plega al PDECat, que no vol introduir-hi més diners; i que tampoc es mouen els diners d’un departament a l’altre amb criteris més socials. És a dir, hi ha un marge de maniobra limitat, però no inexistent, i no s’aprofita.

La dificultat de la decisió de la CUP era com deixar clara la seva oposició política a aquests pressupostos tot aconseguint alguna millora puntual, però sense permetre a Puigdemont abandonar la promesa del referèndum (que seria el desig d’un sector del PDECat i de l’ala dreta del catalanisme). Finalment han decidit que només dos diputats votaran a favor del pressupostos (per assegurar els 68 vots necessaris per aprovar-los), mentre que els altres vuits s’abstindran; que es mantindran les esmenes per explicitar les discrepàncies (però sense efectes pràctics perquè és difícil que Junts pel Sí les accepti); i que retiraran el suport al govern si no hi ha referèndum abans de finals de setembre.

Molts defensors d’aprovar qualsevol tipus de pressupost argumenten que, al cap i a la fi, són els últims pressupostos autonòmics i que només duraran uns mesos. Són el qui creuen que la independència ho arreglarà miraculosament tot. L’entrevista amb el professor Antoni Soy té el mèrit de no amagar els problemes d’una Catalunya independent, particularment amb l’euro i la Unió Europea. Es pot estar d’acord o no amb ell, però el que no és convenient és amagar el cap sota l’ala i esperar un miracle. Reproduïm a continuació la part final de l’entrevista; el text complet es pot obtenir a l’enllaç que hi ha al final. Martí Caussa.]

Parlem dels pressupostos de la Generalitat. Simplificant molt, entre les dues parts que negocien ens trobem amb la posició del vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, per a qui són els “millors possibles” i amb la de la CUP, que els veu continuistes i reclama increments d’impostos a les rendes altes. On et situaries?

El vicepresident Junqueras té una tendència bastant acusada a parlar de liberalisme i en una conferència que va fer a s’Agaró [a la Trobada d’Economia] va definir ERC com els ‘true liberals’. Dit això, la meva opinió és que són uns pressupostos continuistes, d’una tendència clarament liberal. No hi ha senyals clars i potents que ens facin dir que hi ha un canvi de tendència respecte als pressupostos dels últims anys. Almenys, de moment, perquè encara no estan aprovats. Per què? Perquè no hi ha una reversió de les retallades socials. No se’n fan més, però no es tiren enrere les que es van fer. En Salut, la despesa està per sota de la que hi havia el 2008; en Educació, per sota de la que hi havia el 2009; en serveis socials, per sota de la del 2010. S’hi mantenen els concerts educatius en les escoles no mixtes. Tampoc hi ha una reversió de les retallades en el camp econòmic, en les infraestructures o en R+D, amb les despeses per sota del 2009, o en els sectors productius. Tampoc s’hi preveuen canvis en la gestió dels serveis públics, tot i que, segons el GESOP, el 76,8% dels catalans creu que és millor la gestió pública i el 79,4% diu que voldria recuperar la gestió pública. No hi ha senyals tampoc d’una actuació decidida per aconseguir la plena ocupació i ningú ha dit que es traurà la rebaixa a l’impost de joc. No hi ha una aposta clara per l’economia productiva.

I, si ens centrem en fiscalitat, què en penses?

No se’n toca pràcticament res, i això és sorprenent quan, segons el CEO, el 76,8% de la població està a favor que els que tenen més renda i més patrimoni paguin més. I, en el cas dels votants de JxSí, ho pensen el 84,7%. Per què no es fa això? Tampoc s’hi preveuen mesures explícites i clares contra l’evasió fiscal i la corrupció. I sembla que ERC no fa res. Algú [Pau Llonch] va fer un tuit dient-li Equidistància Republicana de Catalunya. Què vol dir que ERC només hi donarà suport si es posen d’acord el PDECat i la CUP? Que no té criteri i política propis? Fa alguns dies llegia un articulista, i ho he llegit a molts, que ara del que es tracta és d’aprovar els pressupostos i fer el referèndum. I després, un cop siguem independents, revertirem les retallades i farem polítiques fiscals progressistes. Això és una gran fal·làcia! Realment, algú es creu de veritat que, un cop siguem independents, si ens mantenim dins la UE i l’euro, que és el que pretenen JxSí, el PSC i almenys una part dels ‘comuns’, podrem fer les polítiques de reversió de retallades i fiscalitat progressiva que vulguem? Algú es creu que no continuarem condicionats i manats per la ‘troica’?

Pel que dius, interpreto que veus l’ERC actual allunyada de les posicions més socialdemòcrates que defensava en l’època de Carod-Rovira.

L’ERC que jo vaig viure estava per un independentisme no identitari, no nacionalista, i era una ERC d’esquerres, en el sentit socialdemòcrata. Ara bé, hi ha molts tipus de socialdemocràcies i no és el mateix la de Rodríguez Zapatero o la francesa que la dels països nòrdics. N’hi ha una que des del punt de vista econòmic fa les mateixes polítiques que els conservadors i n’hi ha una altra que intenta allunyar-se’n i fer polítiques més d’esquerres, més igualitàries. I això efectivament ha estat una de les coses que em van distanciar d’ERC.

Algú pot pensar que les mesures econòmiques que planteges estan molt bé, però que s’han de pagar. La Generalitat actual realment pot fer-ho?

Per dir-ho, hauríem d’anar molt més al detall de l’anàlisi dels pressupostos, però una de les coses que he proposat és fer canvis en el nivell impositiu que implicarien un increment d’ingressos. Una altra de les coses és veure si hi ha llocs on es pot retallar, com en determinats concerts educatius, o determinades partides pressupostàries que són un calaix de sastre i no se sap ben bé què hi ha allà dintre. Ara bé, si s’acomplissin algunes de les propostes, el pressupost ja milloraria. Estic d’acord que no podem aconseguir-ho tot de cop i que hi ha una limitació de recursos. Com que som un país molt intervingut, que depenem del FLA, no ens podem endeutar més. Si fóssim un país independent amb una moneda pròpia, potser ens podríem endeutar més; si som independents però seguim a l’euro, continuarem sent dependents, però del Banc Central Europeu (BCE) i de la ‘troica’.

Fa uns quants anys vas publicar el llibre ‘Sortir de l’euro per sortir de la crisi?’. Encara mantens que aquesta opció és l’única viable que podria prendre una Catalunya independent?

Cada vegada n’estic més convençut. Per a alguna gent, fins i tot per a algun premi Nobel, a Espanya hi ha hagut un miracle econòmic, amb un cert creixement i l’increment de l’ocupació… Però l’ocupació que es crea és bàsicament precària. Per què ha passat? Perquè hi ha hagut una baixada dels salaris dels treballadors i també una reforma laboral que n’ha empitjorat les condicions. En definitiva, com que no s’ha pogut devaluar la moneda, s’ha hagut de fer la devaluació interna. I, a més, Espanya s’ha pogut aprofitar d’elements externs que l’han beneficiat, com la baixada de l’euro respecte al dòlar, que l’ha fet més competitiu; la baixada durant bastant de temps del preu del petroli, o una política monetària del Banc Central Europeu expansiva. I, sobretot, durant tots aquests anys la UE li ha deixat tenir un dèficit públic més gran del que teòricament permeten les regles europees, que és del 3%. Però, tot i amb això, el PIB real i el PIB ‘per capita’ són inferiors als del 2007. La destrucció d’ocupació ha estat molt important i no ha estat compensada i la taxa continua estant al 19%, pràcticament el doble que la mitjana europea. I, per sortir-ne, la proposta del PP, com la que va fer Rodríguez Zapatero, és reduir més els salaris i complir les normes de la ‘troica’ per disminuir el dèficit públic, cosa que suposa tornar a ser en el bucle de més austeritat. I, per millorar la productivitat, les receptes que ens donen són privatitzem, regularitzem, liberalitzem.

L’escenari que dibuixes s’allunya del cert triomfalisme del Govern de Rajoy.

Amb la crisi s’han disminuït les despeses en educació i en recerca i desenvolupament. Com es pot augmentar la productivitat fent això? Mentre la moneda catalana sigui l’euro, és impossible devaluar. Amb l’euro, Alemanya cada vegada té un superàvit més gran de la balança per compte corrent, mentre que els països del sud tenen un dèficit cada cop més gran. Hi ha un desequilibri. Alemanya podria fer una política expansiva, augmentar la demanda i amb això ajudar els països del sud, però diu que no ho vol fer. Amb tot plegat, s’han socialitzat les pèrdues dels bancs, que han convertit el seu deute privat en deute públic. Han empitjorat les condicions dels treballadors. I molts països del sud estan venent els seus actius productius, amb Grècia com a cas més extrem, amb la venda d’illes i de ports.

Per tant, quines opcions veus?

Tenint en compte que és una quimera aconseguir una unió política i fiscal, els països perifèrics de la UE poden continuar com ara, cosa que vol dir austeritat i retallar salaris… Però això és sostenible socialment o ens queixarem que vénen els populismes de dretes? La segona cosa que es podria fer seria que Alemanya fes una política expansiva i fes de locomotora, de manera que baixés el seu superàvit i millorés la situació dels altres, però ja ha dit que no ho vol fer. Finalment, l’altra opció que queda és sortir de l’euro, si pogués ser d’una manera pactada i acordada; però, si no, potser arribarà un moment en què un país no tingui més remei que sortir-ne. I, fent-ho, recupera la sobirania monetària, la sobirania econòmica i la sobirania política i democràtica. Ara qui pren les decisions són el BCE i la ‘troica’, que no els ha escollit ningú. Sortint-ne, podries devaluar la moneda, però això no és fàcil, perquè caldria durant algun temps establir un control de capitals i renegociar el deute… però podries recuperar sobirania sobre la política fiscal i podries fer una política més expansiva. I també podries fer una política industrial, i això voldria dir nacionalitzar sectors estratègics. Efectivament, això és molt difícil de fer, però tampoc és fàcil mantenir la situació actual. Per tant, penso que val més la pena avançar cap aquí.

Fa algun temps defensaves la sortida de l’euro però la continuïtat a la UE. És una posició heterodoxa.

Ara ja no ho defenso. Crec que l’una cosa i l’altra estan interrelacionades. La UE s’ha convertit en un artefacte al servei de l’euro i dels interessos alemanys. Un amic italià va publicar un article sobre qui ocupava els llocs més importants a les institucions econòmiques europees i tots són ocupats per alemanys. Penso que un altre euro no és possible, i una altra UE, tampoc. I cada dia sóc més partidari de la sobirania dels països des del punt de vista polític, monetari i econòmic. Crec que és l’única manera de poder tirar endavant una política realment d’esquerres, partint de la defensa dels treballadors i de les classes mitjanes en cada un dels països, i a partir d’aquí ser internacionalistes.

24/01/2017

http://www.elcritic.cat/entrevistes/antoni-soy-els-pressupostos-son-continuistes-i-clarament-liberals-13138

Antoni Soy és catedràtic d’economia aplicada a la Universitat de Barcelona; ha estat alcalde d’Argentona del 1999 al 2006 i secretari d’indústria de la Generalitat durant el segon tripartit (2006-2010).





Boletín semanal
Recibe en tu correo electrónico los últimos artículos de nuestra revista digital, así como las novedades y eventos
foro viento sur

Madrid. Miércoles, 21 de junio de 2017. 19h

El desafío del cambio climático frente a las falsas soluciones del capitalismo verde

Samuel Martín-Sosa, Jorge Riechmann, Maria Eugenia Rodriguez Palop

Traficantes de sueños

Calle Duque de Alba 13

(Metros Tirso de Molina y La Latina)

25 años de viento sur






Facebook Twitter RSS

vientosur.info | Diseño y desarrollo en Spip por Freepress S. Coop. Mad.
 
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual Los contenidos de texto, audio e imagen de esta web están bajo una licencia de Creative Commons